“Vaig passar de sobreviure a viure de veritat”

Conversa amb Encarni del Castillo, membre del Grup Iris, dies abans de la celebració de la 2a Cursa de la Dona Vila de Figueres.


Abans del càncer, com era el teu dia a dia?
Fàcil de descriure i, bàsicament, com la majoria: mogut i estressant. El pa de cada dia era ser una “superwoman”. Ara, uns anys més tard, m’adono que aquell ritme de vida va robar-me molts somriures i, és clar, moments que ja no es poden recuperar.

Amb l’aparició del càncer, què canvia en la teva vida?
Tot plegat es va desordenar, en el meu diaa dia tot eren turbulències. Inicialment, em dominava la ràbia i repetidament em preguntava “per què a mi?”. Afortunadament, però, vaig fer un canvi de xip, pensant que el càncer, més que un entrebanc, era una oportunitat. En definitiva, vaig passar de sobreviure a viure de veritat. Mai deixaré d’agrair a la meva família, amics i, sobretot, al meu marit, tot el que van fer per a mi i la manera com em van cuidar.

Com entra Grup Iris a la teva vida?
Mentre em trobava plenament immersa en el tractament, vaig assistir a diferents esdeveniments que organitzaven. Un cop vaig finalitzar aquest tractament, ràpidament vaig decidir implicar-me amb el Grup. Veia que ajudar, de manera desinteressada, a totes les dones amb càncer era el que realment ens identificava a totes i cadascuna de les membres de l’associació. Aquest és precisament el motor que fa que destinem bona part del nostre temps a millorar la qualitat de vida de les dones. Entre nosaltres, ens uneixen moltes coses.

Com és, doncs, ara el teu dia a dia?
Tot i que encara em falta polir alguna cosa, puc afirmar que ara, gràcies als canvis realitzats, sóc més feliç que abans. Em refereixo a diverses coses: des de l’alimentació fins a la distribució del temps. Sempre que puc intento regalar l’enuig al temps, per tal de poder complir alguns dels meus somnis o regalar-me petites però importants coses del dia a dia: escoltar-me, valorar el riure i, sobretot, estimar-me i gaudir de les persones que m’estimo.