Cabanelles

Cabanelles forma part de la comarca de l’Alt Empordà, província de Girona. El terme municipal té una extensió de 45 km2 i el poble està a 194 m. d’altitud.Els límits del terme municipal són al nord amb Albanyà, Sant Llorenç de la Muga i Terrades, a l’est amb Cistella, Lladó i Navata, al sud amb Crespià i a l’oest amb Beuda i Maià de Montcal.

Té agregats els pobles de Espinavessa, L’Estela, Queixàs, Sant Martí Sesserres i Vilademires, així com els veïnats de Casamor, La Palma i La Cirera.


Galeria de fotos de Cabanelles


Història de Cabanelles ...

El gran poeta, catalanista i eclesiàstic Jacint Verdaguer degué conèixer el terme de Cabanelles l’estiu de 1884 quan s’establí al santuari de la Mare de Déu del Mont per donar els darrers retocs al seu poema «El Canigó».

Mossèn Cinto Verdaguer havia quedat seduït pel paisatge, la tradició i la vida espiritual d’aquestes terres. Va conèixer i va parlar amb la gent dels masos de Cabanelles, gent senzilla i treballadora, forts en la fe i el treball, lluitadors davant de les adversitats, ben arrelats a la seva terra. Cinto va conèixer els pobles de Cabanelles plens de gent, tots els masos habitats... Va veure fumejar les carboneres, els camps ben treballats, el bestiar corrent per les muntanyes, homes aprofitant la llenya dels boscos, mainada jugant arreu, dones amb farcells d’herba pel bestiar... Ara per aquests pobles i masos del terme de Cabanelles hi trobareu molt poca gent, masos i cases tancades, habitades els caps de setmana i les vacances, algun mas obert d’alguna família que s’ha resistit a marxar i algú que viu de la feina d’un restaurant o que es desplaça a treballar a Figueres... I molt silenci... Arreu... Pels camins que transcorren pel mig de les boscúries, pels camps i pels carrers del poble... Silenci, pau, tranquil·litat, potser massa i tot?...

El terme municipal de Cabanelles és el segon més gran en extensió (44´93 km2) després d’Albanyà. Pertanyen a l’Ajuntament de Cabanelles els pobles d’Espinavessa, l’Estela i Queixàs i els veïnats de Casamor, Sant Marí Ses Serres i Vilademires.

Cabanelles, Espinavessa i Queixàs són poblets petits i els altres llocs són veïnats formats per masies escampades. Actualment el municipi arriba als 220 habitants (any 2002). L’any 1718 tenia 66 habitants, l´any 1860 uns 1.162 habitants, 964 h. l´any 1900, 713 h. l´any 1950 i 232 h. l´any 1991.

L’enorme extensió del municipi fa que hi abundin moltes esglésies, ermites, masies i altres testimonis del passat que demostren la importància que tingué en altre temps la vida a pagès, un sistema de vida que va desapareixent i cada vegada seguit per menys famílies.

El poble de Cabanelles, capital del municipi, es troba al cim d’un planell de les estribacions del Mont, a la dreta de la vall de l’Alguema. Forma un petit agrupament de població compacta; unes masies a l’entorn de l’església i més masies escampades.

Arreu abunden les boscúries d’alzines i pins, junt amb camps de cereals i ferratges. Alguns pagesos, per sortir del pas, han construït granges de porcs i vaques prop de les seves masies. Aquestes terres ja consten habitades l’any 1017 quan el papa Benet VIII confirmà al monestir de Sant Esteve de Banyoles, entre d’altres propietats, la que posseïa «in parrochia de sancta Columba». Es referia a Santa Coloma de Cabanelles. L’any 1204 es troba documentat un personatge anomenat Guillem de Cabanellis.

Segons l’escriptor i historiador Pere Vayreda, des de l’any 1204 el priorat de Santa Maria de Lledó exercia sobirania feudal sobre el lloc de Cabanelles. El topònim «Cabanelles» sembla clar que sigui d’origen llatí; possiblement un diminutiu de «cabanes». L’església parroquial de Santa Coloma de Cabanelles és d’una nau amb absis semicircular, romànica dels s. XVII-XVIII. Destaca la portalada d’entrada amb quatre arcs de mig punt en degradació, amb llinda i timpà. La volta de la nau és apuntada i seguida: l’arc triomfal té la mateixa forma. El campanar, construït més modernament, s’aixeca sobre l’extrem sud del frontis; és de planta quadrada amb arcs de mig punt i coberta apiramidada. Als murs laterals s’hi adossen sengles capelles, datables com el campanar al s. XVIII (en un carreu hi ha la data 3 de juny de 1768).

Les façanes de l’església presenten la pedra al descobert; en alguns llocs hi ha còdols i diferents carreus, en uns llocs més treballats (s. XVII-XVIII) que en d’altres (s. X-XI). Prop del mas de Can Garriga sembla que hi havia les restes de l’antiga capella de Sant Jaume de Garriga, que apareix documentada en els nomenclàtors de la diòcesi gironina del segle XIV.

Espinavessa antigament era cap d’un antic terme que avui forma el sector meridional del municipi de Cabanelles. El poble és format per un grup de cases de pedra bruna, del mateix color dels camps que les envolten, vigilades pel campanar de l’església de Sant Llorenç.

El poble està a tocar la riba esquerra del Fluvià al punt on conflueix la riera de Sant Jaume. El veïnat de la Palma es troba a l’altre costat del riu.

Espinavessa estigué sota el domini del monestir de Santa Maria de Lledó. Segons Vayreda «el prior rebia la dècima de tots els grans, raïms, cànem, llí, carns, formatges, llana i safrà d’Espinavessa». El topònim sembla que deriva de l’arbust de la mateixa denominació; «espinavessa» o «espinavera», planta que abunda pels marges dels camps, la flor de la qual es cull per guarir diferents malalties.

L’església de Sant Llorenç d’Espinavessa apareix esmentada a les «Rationes Decimorum» dels 1279 i 1280 amb el nom de ecclesia de Spinaversa. L’actual església fou construïda entre 1790 i 1804. És d’una nau amb capelles laterals i capçalera poligonal, de cinc cares. És orientada al nord. La torre del campanar és quadrada amb arcades apuntades.

Les façanes exteriors són de pedruscall; només a les cantonades hi ha carreus escairats. A la façana del temple, al costat de la porta i imbuïda al mur hi ha una làpida gòtica del segle XIV. A l’interior de la sagristia hi ha l’ossari del cavaller Bernat Sa Palma, de la mateixa època, que ha estat convertit en rentamans. Al mur occidental del temple, a l’exterior, i a tocar la cantonada sud-oest hi ha un carreu amb escultura en baix-relleu, romànica (segles XII-XIII). Representa un animal amb la testa girada enrere. Es tracta, segurament d’una resta de l’església anterior, els materials de la qual degueren servir per alçar part de l’actual.

Dins l’església es conserven bancs de fusta de principis i finals del s. XIX, amb els noms dels antics propietaris. És difícil trobar bancs d’església tant antics conservats si tenim en compte que a la majoria de les esglésies foren cremats durant la revolta de l’any 1936. Al costat de l’església hi ha el cementiri, ben cuidat i amb una làpida del segle XVIII, d’un rector del poble. El veïnat de la Palma està format per cinc masies agrupades a menys d’un km. d’Espinavessa, a l’altra banda del Fluvià. El seu topònim és d’evident origen llatí.

Es destaca la pagesia de Can Vidal amb un mur amb carreus de pedra calcària ben escairats i que podien pertànyer a un antic edifici baix-medieval (possiblement un castell). Aquesta resta constructiva podria identificar-se amb l’habitatge del cavaller Bernat de la Palma al qual pertany l’ossari del segle XIV que es troba a la sagristia d’Espinavessa. Can Vidal era una casa pairal molt important, amb capella privada pròpia (molt reduïda), de planta rectangular i volta de maó de pla (finals del s. XVIII o segle XIX).

L’Estela és un veïnat de masies escampades situat al nord-est de Cabanelles i al nord-oest de Cistella. S’hi arriba per pistes forestals des de Cistella o Lledó. Alguns dels antics camins presenten mal estat degut a que en l’actualitat la majoria de les masies estan deshabitades. L’antiga església de Santa Maria de l’Estela, ara sense culte, està a prop de les ruïnes d’una altra església: Sant Cristòfol.

En una butlla del papa Benet VIII a favor del monestir de Sant Pere de Camprodon de l’any 1017, és anomenat el lloc de «Stella». El topònim pot derivar d’un menhir (estela funerària) per assenyalar un enterrament humà col·lectiu. També pot relacionar-se amb la pedra que marca un camí, o que marca un límit.

L’església de Santa Maria és romànica dels s. XII-XIII, d’una sola nau i sense absis. La portalada presenta tres arcs de mig punt en degradació, senzills i sense decoració. L’antic campanar romànic fou destruït per alçar-hi l’actual torre de planta quadrada amb arcs apuntats i coberta apiramidada. La volta de la nau és apuntada i seguida, trets característics de les esglésies del final del romànic (s. XVII-XVIII). Tot l’interior fou emblanquinat i pintat al segle XIX. Al retaule, de guix, hi ha la data 1848. A la banda sud del temple, al costat de la porta, hi ha una làpida gòtica. Les façanes de l’església presenten carreus de pedra sorrenca, ben tallats, que s’afileren regularment.

Santa Maria de l’Estela passà a dependre del priorat de Lledó l’any 1270. Aquesta església ha estat abandonada durant molts anys i s’hi havia tancat bestiar. L’any 1978 el Grup d’Art i Treball de l’Alt Empordà hi dedicà unes jornades de neteja de l’interior i desbrossament de l’exterior.

L’església de Sant Cristòfol de l’Estela fou donada l’any 1093 al priorat de Lledó pel prevere Ramon Amalrich. A uns 50 metres al sud-oest de la parroquial de Santa Maria hi ha el «mas de Sant Cristòfol», també conegut per Cal Magre (s. XVII-XVIII), deshabitat, i en part en ruïnes. A tocar el costat de tramuntana de la masia i dins el clos format per parets, mig enmurades, es troben les vistes de capella.

San Cristòfol de l’Estela era una petita esglesiola de planta rectangular probablement del s. XIV-XV, alçada en substitució de la que ja existia a finals del segle XI.

Tota la contrada que envolta aquest veïnat és ferèstec i salvatge, amb espeses boscúries que cobreixen les muntanyes. Un silenci, absolut, ens acompanya mentres recordem els esglais i ensurts que patien els antics habitants d’aquests masos, quan a mitjans del s. XIX eren saquejats pels trabucaires... Fets tan ben relatats en la novela «La Punyalada» de Joaquim Vayreda.

El petit poblet de Queixàs sempre ensenyava el campanar de la seva església quan passàvem per l’antiga carretera que anava de Figueres a Besalú. Ara, amb la carretera nova, el poble queda més amagat i el passem sense adonar-nos-en. Està situat a uns quatre kms. vers el sud-oest de Cabanelles.

És un poble que viu de la terra, encara que hi ha algú que treballa a Figueres o a pobles veïns. Prop del poble hi ha un restaurant «el mas Cucut» força concorregut els caps de setmana. L’església parroquial, la rectoria i dues masies formen l’agrupament principal del lloc.

En un document de l’any 1121 s’esmenta l’església de Sancti Martini de Chexanos. El 1204 Dalmau de Creixell i la seva mare Berenguera vengueren al priorat de Santa Maria de Lledó la senyoria feudal de la parròquia de Sancti Martini de Chexans i també d’altres llocs d’aquesta rodalia: Sant Martí Ses Serres, Cabanelles i Cistella.

Alcover-Moll i E. Moreu-Rey suposen que l’etimologia d’aquest topònim s’explicaria per un antic Caniarios, derivat del nom de persona llatí Carsiu.

L’església de Sant Martí de Queixàs presenta una nau amb absis semicircular i una capella lateral, al nord que pertanyen als s. X-XI. Les obertures de la façana principal són dels segles XII o XIII. Presenta una portalada de tres arcs en degradació, de mig punt, amb llinda i timpà. Hi ha relleus decoratius (motius geomètrics, pinyes, fruits i flors). Els batents de la porta sorprenen per la perfecció del ferro forjat i el forrellat. El campanar és de planta quadrada, amb arcs de punt rodó i amb coberta apiramidada (s. XVII-XVIII). També són del XVIII les capelles laterals del temple.

L’interior de l’església presenta la volta apuntada i les parets emblanquinades i pintades. Una restauració a fons, que permetés tornar a veure les pedres permetria trobar més restes de l’antiga construcció romànica.

El veïnat de Casamor està format per tres masies, vora la riba esquerra de la riera de Sant Jaume, uns dos kms. al nord-est de Queixàs, dins aquest terme parroquial. Sant Romà de Casamor fou una cel·la del monestir de Sant Pere d’Albanyà (fundat pels volts de l’any 820). Aquest monestir va passar a dependre de Santa Maria d’Arles l’any 869 i per tant també les propietats de Casamor.

En documents dels anys 1279 i 1280 trobem l’església de «Carsamor» que devia ser parròquia independent. En un pujol proper al veïnat s’alça en estat ruïnós i sense alte l’ermita de Sant Romà. És una edificació del s. XVIII probablement construïda per substituir l’antiga de la qual en queden alguns vestigis a tocar el veïnat de Casamor, prop de l’antiga carretera que anava de Figueres a Besalú. Es conserva un mur fet amb pedres que per la forma constructiva podria pertànyer als s. X-XI.

El veïnat de Sant Martí Ses Serres està situat a la falda de llevant del massís del Mont i per la vall de la «riera de Sant Martí», afluent del Fluvià.

Queden algunes masies habitades, la majoria només els caps de setmana. El lloc queda molt apartat i perdut al mig de boscos selvàtics, les carreteres per arribar-hi són difícils però engrescadores per la gent amb esperit aventurer, desitjosos de trobar llocs insòlits, inexplorats i verges... Verges ara, que els masos són abandonats, que no hi ha bestiar pasturant els prats, ni carboneres fumejant... Ara hi ha repòs, pau, silenci, descans després de tants segles de vida... L’any 898 Sant Martí Ses Serres ja tenia una església que pertanyia a la Seu de Girona i un grup de camperols havien adequat les terres per treballar-les. Fou en llocs així, ara oblidats, on els veïns d’unes petites cabanes al voltant d’una esglesiola anaren forjant la nació catalana... Els orígens de la nostra pàtria.

L’any 1204 la senyoria feudal del lloc fou cedida al priorat de Lledó per Dalmau de Creixell i la seva mare Berenguera. L’església de Sant Martí Ses Serres és d’una nau amb absis semicircular del segles XII-XIII. Les façanes presenten carreus ben tallats i col·locats en fileres. La porta principal presenta quatre arcs degradats, amb llinda i timpà. La volta de la nau és apuntada i seguida.

El campanar fou reconstruït durant els segles XVII-XVIII oferint l’aspecte que té actualment: una torre de planta quadrada amb arcades de punt rodó i coberta apiramidada.

L’ermita de Sant Benet es troba prop del camí que porta a Lliurana, en terres del mas Cantenys. Aquesta capella (alçada l’any 1845) i l’antic mas Cantenys pertanyia a la noble casa Noguer de Sagaró -terme municipal de Beuda- (una de les cases pairals més riques de Catalunya, ara vinguda a menys). La llinda de la porta de la capella ostenta l’escut de Can Noguer.

El mas de la Cirera, actualment deshabitat, conserva el nom d’un lloc esmentat en documents del segle IX. S’hi accedeix a la banda de migdia per un camí carreter des de Sant Martí Ses Serres. Les ruïnes de l’església de Sant Miquel de la Cirera es troben a uns 500 metres al sud-oest del mas. Es conserven alguns murs i part de l’absis romànic dels segles XI-XII. El document més antic que parla d’aquesta església data de l’any 844.

El rei franc Carles el Calb reconeix aquest lloc com una possessió de l’abat Dònmul del monestir de Sant Pere d’Albanyà. Més tard passà al monestir de Santa Maria d’Arles. Vers els anys 1279 i 1280 consta que era parròquia independent.

El veïnat de Vilademires es troba al nord-est de Cabanelles i forma un conjunt de masies escampades, la majoria d’elles deshabitades. L’església parroquial està al costat de la rectoria i és d’una sola nau, sense absis amb característiques del romànic tardà (s. XII-XIV), volta apuntada i seguida. La porta principal presenta tres arcs de mig punt en degradació, llinda i timpà. El campanar fou reconstruït durant els segles XVII-XVIII.

En una butlla del papa Benet VIII a favor de Sant Esteve de Banyoles, l’any 1017, s’esmenta villa de Ammires i en una altra butlla papal del mateix any, a favor de Sant Pere de Camprodon. L’antiga rectoria, és un notable edifici del segle XVII. L´ermita de Sant Roc és una construcció probablement de finals del s.XIX, situada a 200 metres, a ponent, de l´església parroquial.

El mas Coromines (topònim d'origen romà) és un gran casal dels segles XVI-XVIII que posseeix una petita capella construïda l´any 1586 i dedicada a la Mare de Déu de la Misericordia. Antigament només les cases pairals més riques i amb més renom tenien capelles privades.

Cabanelles, com veiem, presenta un ric patrimoni fruit d'un llarg passat... Cal que es vagi coneixent, descobrint, estudiant, conservant i protegint... Amb un bon plànol de la zona anirem descobrint els tresors d´aquestes terres i reposarem per agafar forces en els restaurants que hi ha pel terme, molt hospitalaris, casolans i amb una cuina empordanesa esplèndida: Platillos, bolets, caça...