Castello d'Empúries

El terme municipal de Castello d'Empúries està dividit en dues parts: la que originàriament era el nucli del municipi i, a uns 2 km en línia recta, un complex turístic arran de mar anomenat Empuriabrava. Empuriabrava disposa d'una llarga platja i és una de les marines residencials més grans del món, amb uns 24 km de canals navegables i amb 5.000 embarcadors privats. A l'estiu es multiplica la població a causa de la gran afluència de turistes, podent arribar a una població real d'uns 75.000 habitants.

En els últims anys han sorgit també altres urbanitzacions com ara Mas Nou, que és a l'altre costat de la carretera de Roses, i queda separada d'Empuriabrava, i Castelló Nou que també resta separada, en aquest cas del nucli antic, per la mateixa carretera. (Text: ca.wikipedia.org)

FESTES DE CASTELLÓ D'EMPÚRIES:
Festa Major de Sant Llorenç: Agost
Festes del Carme: Mitjans de Juliol
Terra de Trobadors: Pel voltant de l'11 de Setembre
Ruta de l'Art: Principis d'Octubre


Galeria de fotos de Castello d'Empúries

Castelló d'Empú...
Castelló d'Empú...
Castelló d'Empú...
Castelló d'Empú...
Castelló d'Empú...
Castelló d'Empú...
Castelló d'Empú...
Castelló d'Empú...
Castelló d'Empú...
Castelló d'Empú...
Castelló d'Empú...
Castelló d'Empú...
Castelló d'Empú...
Castelló d'Empú...
Castelló d'Empú...
Castelló d'Empú...
Castelló d'Empú...


El Castelló antic espanta, admira, transporta en el temps, ens fa viure en un ambient misteriós, romàntic, instigador... Amb poca imaginació sentim els galops dels cavalls dels comtes que passen pels carrers empedrats, els crits dels venedors del mercat, els mercaders discutint a la llotja, els soldats esmolant les espases... Castelló fou durant l’Edat Mitjana capital del comtat d’Empúries, arribava als 2.500 habitants i era una de les ciutats més importants de Catalunya.

A Castelló hi vivien pagesos, artesans, funcionaris de la cort comtal, molts clergues i religiosos, soldats, mercaders... I també jueus --uns 200 o 300-- que vivien en el seu propi barri: El call. Per mostrar la seva capitalitat, casal dels comtes i riquesa construïren una gran església-catedral dedicada a Santa Maria que després de molts segles continua sent la catedral de l’Empordà i és admirada per tothom. Després de passar pels carrers foscos i humits del casc antic una gran plaça lluminosa ens mostra la imponent catedral, amb la clara portalada de marbre blanc i imatges serioses. Castelló fou una vila important. Deu ser per això que la gent dels altres pobles de la comarca deien: «Castelló vila major, tot són jutges i notaris».

La vila fou alçada damunt d’una petita elevació en una època que les terres estaven cobertes per estanys i aiguamolls. Ara, després de desecar-se molts aiguamolls per aprofitar les terres per conreus, es troba al bell mig de la plana al·luvial, a la riba esquerra del riu La Muga i a quatre kms. del mar. El lloc fou escollit pels comtes d’Empúries quan traslladaren la capital del comtat (que es trobava a Sant Martí d’Empúries) per la seva situació propera però no inmediata al mar (fet que protegia de la pirateria) i per ser un mirador natural sobre les terres de la rodalia, fet que facilitava la defensa. Els vaixells arribaven fins a la vila a través de la Muga, que era navegable.

Al terme de Castelló, a llevant, hi pertany un llarg tram de costa baixa i sorrenca del golf de Roses. Els sorrals de la platja separen del mar les terres ocupades pels aiguamolls que són residus dels antics estanys, avui dessecats, el més important dels quals era el gran «estany de Castelló». Els estanys foren molt importants durant l´època medieval doncs proporcionaven pesca i caça abundant. També es produïa sal a les llacunes més properes al mar.

Molts dels estanys foren desassecats a partir del s. XVII i fins a principis del s. XX per convertir-los en pasturatges i camps de conreu. Neixeren nombroses masies i «cortals» (els cortals són cases de pagès dedicades exclusivament a la ramaderia, pròpies d’aquesta zona del nord-est de la plana empordanesa, especialment entre el Fluvià i la Muga). També són propis d’aquestes terres els terrenys anomenats «Closes». S’anomenen closes, a l’Empordà, els prats naturals, sovint antics estanys, limitats per recs o corrals i marges arbrats que hom clou amb fil-ferro espinós. Solen destinar-se a pastures de vaques, braus, eugues i pollins. Les terres conreades, molt fèrtils, produeixen blat de moro, blat i ferratges pel bestiar. També es destaquen els sectors d’horta que junt amb les arbredes, fruiters, canals i prats verds ofereixen un paisatge prodigiós. Els arrossars que havien estat importants antany, avui pràcticament han desaparegut.

Durant l’Edat Mitjana Castelló vivia del comerç, l’artesania i l’administració derivada dels comtes. L’agricultura estava poc desenvolupada. Durant els segles XVIII, XIX i part del XX l’agricultura i la ramaderia foren les activitats econòmiques més importants i durant la segona meitat del s. XX s’ha viscut la transformació derivada del turisme, principalment amb la construcció de la urbanització «Ampuriabrava» i totes les activitats econòmiques que ha generat (construcció, hosteleria, comerços, gestió administrativa,...)

El primer document conegut que parla del lloc de Castelló és de l’any 879. Es tracta de l’acta d’un judici celebrat «in villa castilione in territorio Petralatense» en presència de Dela, comte d’Empúries, i de Teotari, bisbe de Girona. S’havia de dirimir la possessió de quatre cel·les monàstiques, situades al comtat de Peralada, que es disputaven els monestirs de Banyoles i Sant Policarp de Rasés. Una d’aquestes esglésies era Sant Joan Sescloses emplaçada a la riba occidental de l’estany de Castelló. Aquesta església és avui una simple ermita que pertany a la parròquia de Castelló però es troba dins el terme de Vilanova de la Muga. Aquest document mostra que ja en el s. IX Castelló devia ser un lloc força important pel fet de celebrar-s’hi un judici d’aquestes característiques.

L’any 945 el comte Gaufred d’Empúries feia donació al monestir de Sant Pere de Rodes de tot l’estany de Castelló amb els seus drets de pesca. De l’any 1007 és la primera notícia documentada sobre l’exitència de l’església de Santa Maria de Castelló. Es tracta d’una compra feta pel bisbe de Girona Odó als esposos Tedmar i Truitel·la d’un alou del terme de Castelló que comprenia diversos monticles, dues llacunes i dos estanys anomenats «Ded» i «Bona conca». La propietat limitava, en diferents punts, amb terres de Sancta Maria de Castilione. Els historiadors creuen que el trasllat de la capital del comtat de Sant Martí a Castelló fou degut als saquejos dels normands i de pirates que feren a Sant Martí pels volts de l’any 860. Alguns autors consideren que fou el comte Sunyer II (862-915) qui traslladà la seva residència a Castelló; mentre d’altres suposen que aquest fet es produí en temps del comte Gaufred (931-991). Tot i això l’establiment definitiu de la capital a Castelló no es produí fins l’any 1078, a la mort del comte Ponç I. En els documents anteriors a aquesta data Castelló s’esmenta com un territori del comtat de Peralada (que depenia del d’Empúries). Ponç I deixà com a comte d’Empúries al seu fill Hug II, mentre l’altre fill, Berenguer, era nomenat senyor de Peralada, però depenent del seu germà. A partir d’aquest moment Peralada deixa de sortir en els documents com un comtat i aquest fet propicià la naixença de Castelló com a capital del comtat.

El comte Gaufred (931-991) fou qui separà els comtats d’Empúries i del Rosselló. Hug I heretà Empúries. El seu fill Ponç I i el seu nét Hug II propiciaren una etapa de tranquil·litat i prosperitat pel comtat. L’any 1035 el comte Hug I va vendre a la seva esposa, la comtessa Guillema, dos importants alous dels termes de Castelló i de Roses. Més tard, la comtessa cedia aquests dos alous i altres possessions al bisbe de Girona. D’aquesta forma anava creixent la importància del bisbe dins el comtat d’Empúries fet que, amb el temps, havia de ser fatal per la primera dinastia comtal emporitana.

El comte Hug II fortificà la vila de Castelló amb un recinte murat. El govern de Ponç-Hug I (1116-1153 o 54) fou poc favorable pel comtat degut als enfrontaments amb Ramon Berenguer III de Barcelona, els veïns senyors de Peralada i la Seu de Girona. Ponç-Hug s’hagué d’humiliar davant els comtes de Barcelona, que s’erigiren en protectors dels feudals menys forts. Durant el govern de Hug IV el comtat participà en la tercera Croada, a la batalla de les Navas de Tolosa i, potser, a la de Muret. També participà a la conquesta de Mallorca. El comte hi anà al front d’un gran nombre d’empordanesos i hi morí. Molts dels seus súbdits es quedaren a l’illa per repoblar-la. Ponç Hug III participà en la conquesta de València.

Hug V (1269-1277) s’enemistà molt amb Jaume I car fou un dels principals elements de la lliga de barons agreujats amb el rei. El comte arribà a assetjar Figueres amb el seu exèrcit i s’endugué les portes d’aquella vila reial a Castelló. Després d’una forta lluita armada Hug fou vençut al Voló, junt a Dalmau de Rocabertí, i hagué de sometre’s.

Durant la invasió francesa del 1285 el comte d’identificà plenament amb la causa de Pere el Gran i lluitaren plegats. Ponç-Hug també lluità amb Jaume II en la guerra de Sicília, però s’enemistà amb els bisbes de Girona que l’acusaven d’haver intentat enderrocar el seu castell de Llaneres. També empitjoraren les relacions amb el comte de Barcelona quan apujà el preu de la sal de Castelló que es venia als súbdits del rei o de l’església i impedí l’exportació de viandes a terra reial. Tot plegat donà lloc a llargs processos davant la justicia reial. L’any 1305 una galera d’Empúreis apressà, en la costa d’Andalusia, 65 súbdits del soldà de Granada, aliat de Jaume II en aquells moments. Aquest fet ho empitjorà tot. El rei preparà un exèrcit contra Empúries i el comte no tingué més remei que sotmetre’s, degut a que les seves rendes estaven totalment embargades pels jueus.

El comte Ponç-Hug V va morir sense fills i segons el seu testament heretà el comtat Hug de Cardona.

Hug de Cardona (Hug VI) tingué el comtat dos anys. En 1325 el va permutar amb l’infant Pere, quart fill de Jaume II, per la baronia de Pego i les viles de Xalom i Laguart al Regne de València. D’aquesta manera el comtat d’Empúries quedà vinculat a la família reial. Jaume II havia aconseguit acabar am l’autonomia del comtat d’Empúries. Amb Pere I d’Empúries (1325-1341) s´inicia la segona dinastia comtal emporitana, vinculada a la família reial barcelonina. Aquest comte va impulsar les obres de l’església, embellí el palau comtal i feu construir un pont sobre La Muga (l’actual Pont Vell). L’any 1341 Pere va permutar, per raons no esclarides, el comtat d’Empúries pel de Prades amb el seu germà Ramon Berenguer. Ramon Berenguer tingué incidents amb Pere III, amb els bisbes de Girona, amb el monestir de Sant Quirze de Colera i amb els Rocabertí. El seu fill Joan I (1364-1396) mantingué desavinences amb Pere III el Cerimoniós. Finalment els exèrcits de Pere III conqueriren Castelló i es declarà el comtat incorporat a la corona. Tot i això l’any 1387, a precs del Sant Pare, el retornà a Joan. Els dos comtes que succeiren Joan I, el seu fill Joan II i després el germà d’aquest Pere III no foren mai reconeguts pel rei, fins que Martí l’Humà declarà el comtat d’Empúries integrat a la Corona (l’any 1402). Aquest fet va ocasionar l’acabament de la vila de Castelló com a capital d’un estat, primer independent, després autònom. S’inicià la decadència, agreujada per guerres, epidèmies i altres circumstàncies com l’expulsió dels jueus o l’aiguat de l’any 1421.

Alfons el Magnànim, l’any 1445 fundà una nova dinastia amb el títol de comtes d’Empúries en la persona del seu nebot l’infant Enric d’Aragó. Al segle XVI aquest títol comtal passà, per casament, a la casa ducal de Cardona i finalment, per diferents enllaços, anà a parar als ducs de Medinaceli. Els Medinaceli s’emportaren tot l’arxiu comtal a Sevilla i allí es guarda fins a l’actualitat.

Durant les Guerres dels Segadors, de Successió i de la Independència Castelló va fer front a les tropes franceses que arrasaren les muralles, barris i convents d’extramurs. Durant la Guerra Carlista, l’any 1874 les forces carlistes de Francesc Savalls atacaren per sorpresa als liberals del brigadier Moya que defensaven Castelló. Savalls fingí una retirada i el seu oponent caigué en el parany; això va permetre la victòria dels carlistes. La Guerra Civil (1936-1939) provocà diferents víctimes d’un i altre bàndol, ocasionant una devallada de la població.

El s. XIX, amb la desmortització de molts béns de l’església va ocasionar que famílies benestants consolidessin la seva posició. Eren els grans propietaris de terres que en compraren més amb la desmortització (és el cas dels Climent, Nouvilas, Delhom, Negre, Oliveres, Pastell,...). Només cal passejar-se per l’actual cementiri de Castelló i contemplar els fastuosos panteons familiars d’aquestes famílies.

Els historiadors creuen que en els turonets on es troba la vila de Castelló hi existí alguna «villa» o gran explotació agrària d’època romana. L’historiador Jeroni Pujades (del s. XVII), parla de l’exitència de dues làpides romanes, ceràmica i monedes de la mateixa època. Aquestes restes avui es troben desaparegudes. En els darrers anys s’han trobat restes prehistòriques prop del nucli de la vila. Es tracta de destrals neolítiques de pedra polida. També es trobaren un grup de sitges, que podrien ser pre-romanes.

Durant l’Alta Edat Mitjana el nucli urbà de Castelló ocupava el puig Salner, prop de l’església de Santa Maria. Durant la Baixa Edat Mitjana, en créixer la població i l’activitat artesanal-comercial la vila s’eixampla i el centre passà a ser la «plaça dels Homes», on hi havia la casa de la vila i l’antiga llotja del Mar. Cal tenir en compte que tant el nucli alt-medieval com el baix-medieval foren circuïts per la muralla. Aquest recinte murat resta limitat a llevant pel rec del Molí, que segueix els antics valls i a ponent pel «carrer de la Muralla».

A partir del s. XIV comencen a aparèixer alguns barris situats a extramurs. La vila posseïa dos hospitals, l’Hospital Major o de Santa Llúcia, prop de l’església, i un hospital de mesells al barri de Sant Llàtzer, extramurs. De l’època medieval han quedat pocs edificis (de l’Hospital Major no en queda cap resta). Alguns foren reconstruïts durant els segles XVIII-XIX, com la casa de la Canònica, la casa del monestir de Sant Pere de Rodes i alguns convents.

El palau dels comtes fou convertit en el convent de Sant Domènech i actualment és l’ajuntament de la vila.

L’edifici més notable que ha arribat als nostres dies de l’època medieval és l’església gòtica de Santa Maria. S’alçà en el mateix lloc on hi hagué una altre església romànica, consagrada l’any 1064, i de la qual en resten molt pocs vestigis, si exceptuem la base del campanar actual, de transició. Fou començada a mitjans del s. XIII i dirigida per l’arquitecte Ramon de Xartres. A principis del s. XV ja s’havia modelat l’obra escultòrica de la portalada principal i en la visita pastoral de l’any 1437 consta l’existència de trenta-quatre altars. Les guerres remences retardaren les obres que es reprengueren el darrer quart del s.XV que fou quan s’esculpí l’altar major d’alabastre (una de les obres d’escultura gòtica borgonyona més importants de Catalunya). Durant els segles XVII i XVIII s’afegiren a l’edifici dues capelles laterals, la de la Puríssima Sang i la Verge dels Dolors. Després de la Guerra Civil (1936-39) s’iniciaren obres de restauració que perduren fins a l’actualitat. L’edifici és del tipus gòtic català. La planta és de tres naus, la central molt més ampla que les laterals, separades per columnes i arcs formers. Cada nau es divideix en nou tramades cobertes, cada una d’elles, per voltes ogivals, sostingudes per quatre nervis que conflueixen en una clau. Algunes claus de voltes són historiades, amb imatges de sants o escenes bíbliques. La capçalera, per on es començà a bastir el temple presenta un absis, corresponent a la nau principal, i dues absidioles al principi de les naus laterals.

La gran carcassa arquitectònica es troba reforçada a l’exterior per grans contraforts coronats per gàrgoles de desaigua, algunes desaparegudes. En la capçalera i en les dues primeres tramades, amb les naus laterals més baixes, els contraforts es veuen completats per arbotants. Els grans finestrals de la part absidal de l’església devien presentar vitralls. Avui sols se’ns conserva un; els altres foren coberts amb plaques d’alabastre translúcid. La façana principal presenta una gran portalada de pedra del s. XV. Es troba dividida en tres espais: dues torres campanars i un hastial central. L’hastial central posseeix la portalada, emmarcada entre dos pinacles. El timpà presenta el conjunt escultòric de l’adoració dels Reis Mags i els laterals els dotze apòstols. Totes les escultures són tallades amb gran perfecció i profosió de detalls. Damunt de la portalada i ocupant la part superior de l’hastial, es desplega una gran rosassa gòtica, que dóna claror a l’interior del temple. A la banda de tramuntana es dreça el campanar romànic (dels segles XII o XIII) amb decoració llombarda, obertures d’arcs de punt rodó amb columnes i capitells, frisos d’arcuacions i dents de serra. Alguns d’aquests elements mostren però, una clara orientació vers el nou estil gòtic.

Dins l’església es destaca l’altar major i el retaule gòtic. Aquest retaule, d’alabastre, es divideix en dos registres: l’interior, que conté deu figures d’àngels sostenint els escuts o símbols dels promotors de l’obra (per exemple, l’escut de Castelló, o un pa, emblema de la institució benèfica del «pa senyat»); el superior vuit quadres representant escenes de la Passió. Al centre del retaule hi ha l’expressiva imatge de la Verge Candelera, que aguanta el Nen amb el braç esquerre. Les escultures presenten realisme, dramatisme, detallisme anatòmic i detallats plecs de les vestidures.

En moltes de les capelles laterals de l’esgésia hi ha làpides i sepulcres amb inscripcions gòtiques i estàtues jacents. Les grans capelles de la Sang i els Dolors presenten decoració barroca. Una de les peces de major interès arqueològic és la doble pica baptismal. Presenta dues piles enganxades; la més gran s’utilitzava per batejar adults, la petita, que no toca al sòl, per infants. Hom creu que pertany a l’església romànica i aquesta pica podria ser dels segles XI o XII. Es conserva un gran orgue barroc (segles XVII-XVIII), digne d’una catedral i sobmès a contínues reparacions. Dins la sagristia hi ha el museu parroquial amb interessants objectes litúrgics que van del segle XV al segle XVIII (custòdies, vasos sagrats, creus, relicaris,...).

A les afores de l’església, a ponent de la plaça i enfront de la façana del temple, hi ha una interessant creu de terme gòtico-renaixentista provablement del segle XV. De les antigues muralles de Castelló en resten pocs vestigis però encara es pot seguir l’antic traçat. Les millors restes es troben seguint el camí paral·lel al rec del Molí, al sector oriental de la vila i darrera l’església. Alguns murs presenten espitlleres i es destaca l’anomenada torre-portal de la Gallarda (segles XIII-XIV). Tot aquest sector posseeix un encant encisador. L’aigua del rec del molí baixa amb força pels peus de les altes muralles, sobresortint els imponents murs de la catedral. A l’altre costat del camí, ufanoses hortes són mimades per pacients pagesos. Un racó idil·lic, refugi de pintors escriptors, nostàlgics de temps passats i romàntics en general.

Tornant a l’interior de la vila visitarem la plaça dels Homes que es presenta porticada amb porxos. Es destaca l’edifici de la Llotja o antic Ajuntament. La part més antiga correspon a un edifici gòtic dels darrers anys del s.XV i forma una gran sala quadrada i coberta amb volta ogival. La façana principal presenta una gran porta i dues finestres laterals, de pedres ben tallades i acabades en arcs apuntats. Aquí s’hi reunia el consell secret de la vila, mentre’s que el consell obert, format per més veïns es reunia a la plaça de l’església.

Prop de la plaça dels Homes hi ha el convent de Sant Domènec que durant l’Edat Mitja era el palau dels comtes. Al segle XVII sofrí grans restauracions per adequar-lo a convent aprofitant les velles estructures del palau. Actualment és seu de l’Ajuntament i el gran claustre central s’ha convertit en un improvisat museu on s’exposen làpides amb inscripcions i petits elements arquitectònics recuperats durant les obres de diferents edificis de la vila. L’edifici conté l’arxiu municipal amb interessants documents medievals que serveixen per estudiar l’organització político-administrativa municipal d’una ciutat medieval catalana.

A la plaça del Gra es conserva un edifici medieval de gran interès; La Cúria o presó del s. XIV. La façana principal presenta carreus ben tallats, un portal adovellat i finestres amb reixes de ferro forjat. El complex comprenia dos cossos edificats: En primer lloc la cúria o espai on s’impartia justícia, situat a l’esquerra de l’actual porta d’accés. Des d’aquest indret, els condemnats ingressaven a l’interior del segon cos edificat, constituït per la presó. Segons documents conservats aquesta presó ja funcionava al segle XIV i disposava de botxí. Es preserven les cel·les amb interessants grafits dels segles XVII al XIX fets pels presoners. Al nord-oest i a pocs metres de l’església, en la plaça que queda al seu costat de tramuntana, resten dempeus quatre arcades de mig punt sostingudes per fines columnes. Els estudiosos creuen que pertanyen a l’antiga «llotja del mar», uns magatzems de mercaderies, antiga aduana o potser restes de l’antic Hospital major.

A l’extrem nord-est del barri Puig Salner, hi ha l’edifici gòtic conegut per «Casa Gran». Presenta una façana principal amb carreus ben tallats, un gran portal adovellat i dos magnífics finestrals gòtics (segles XIV-XV). Hom creu que era una antiga residència senyorial.

De l’antic convent de Sant Francesc, fundat l’any 1246 al sud-est de la població, pràcticament no en queda res, tret de les columnes de l’antic claustre que servien per construir l’actual rentador públic. Un dels racons més bucòlics de la població. El convent de santa Clara, de monges clarisses, s’establí extramurs l’any 1260. Fou destruït pels francesos al segle XVII i no en queda cap rastre. La comunitat es traslladà dins la vila, a migidia i a poca distància de l’església de Santa Maria, on encara es conserva l’edifici, amb església dels segles XVII o XVIII. La comunitat de monges de Santa Clara és l’única que ha subsistit a Castelló fins als nostres dies. L’any 1973 abandonaren el convent de la vila per traslladar-se a un edifici nou situat a la plana, entre Castelló i Vila-sacra. De l’antic convent de Sant Bartomeu (creat l’any 1238) en resten alguns arcs que avui formen part del pati exterior de la casa Nouvilas. El convent de Sant Agustí, que es trobava extramurs de la vila fou establert intramurs al sud-oest del nucli urbà després de la guerra dels Segadors. L’actual edifici (segles XVII-XVIII) és avui una casa particular.

A les afores de la vila, a ponent, damunt el riu La Muga es destaca el Pont Vell, en l’antic camí de Figueres. Fou construït en temps del comte Pere I (1325-41). Conserva l’estructura del segle XIV però hagué de ser restaurat després de l’aiguat de l’any 1421. El pont té set arcs de forma rebaixada i d’amplades diferents. Només un dels arcs és de pedra, els altres, de rajols, pertanyen a reformes tardanes. La construcció, en els pilars, és de pedres grans sense escairar.

A 2’6 kms. al sud-est de Castelló, a la carretera que mena a Sant Pere Pescador hi ha el Camí del mas Broma. Abans d’arribar a aquest mas hi ha la capella de Sant Antoni (provablement del s. XVIII).

Castelló d’Empúries ofereix al llarg de l’any nombrosos actes culturals. La festa major és per la Candelera (el 2 de febrer), però sens dubte l’acte més important és el Festival «Terra de Trobadors» que es celebra a mitjans de setembre. Durant uns dies la vila reviu el temps d’esplandor de l’època medieval amb la celebració d’actuacions de música trobadoresca, mercats medievals, conferències de temes medievals i exposicions. Castelló té molt per oferir al visitant: Un nucli històric notable, actes culturals prestigiosos, platges i residències turístiques, restaurants, discoteques, el parc natural dels Aiguamolls... Que converteixen aquest municipi en un centre turístic de primer ordre. Cal demanar informació a les oficines que l’Ajuntament té repartides tant a la vila com a Empuriabrava i disfrutar al màxim de tot el que se’ns ofereix.

Darrerament també s’ha creat l’anomenat Ecomuseu Farinera de Castelló d’Empúries. És un museu integrat al museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya. Ocupa l’espai de l’antic molí fariner amb maquinària de principis del s. XX i ensenya l’obtenció de la farina de manera artesanal.

Entre una cosa i l’altra no acabariem mai de parlar de Castelló. Per tot això i més val la pena visitar-lo de tant en tant.

EMPURIABRAVA

Només d´arribar a la gran urbanització d´Empuirabrava, un gran panell ens informa que ens trobem en la urbanització marina residencial més gran d´Europa. I no és per menys. L´extensió territorial que ocupa triplica la del nucli de Castelló d´Empúries. Amb un total de 503´3 hectàrees, posseeix uns 15.000 habitatges declarats (cases aïllades i apartaments) i pot encabir, durant els mesos estivals, prop de les cinquanta mil persones.

El més curiós d´aquesta urbanització és la xarxa de canals navegables que la travessen en forma de quadrícula i que sumen més de trenta quilòmetres de longitud. Algú ha dit que Empuriabrava és la Venècia empordanesa.

Aquesta urbanització ho té tot per passar unes bones vacances i també per viure-hi tot l´any. Es troba al costat d´una gran platja, el clima ja sabem que és inmillorable, temperatures altes a l´estiu i suaus durant l´hivern. Hi ha bones comunicacions, serveis sanitaris, molts comerços, zones per practicar diferents esports, bars, discoteques i altres establiments d´oci... També hi ha bons restaurants i alguns hotels.

Cada dia hi ha més estrangers que acaben instal.lant-se definitivament a la urbanització. Solen ser jubilats francesos, alemanys, holandesos i alguns inglesos que ja fa temps venien a passar les vacances amb els fills, en el seu xalet amb jardí, i ara tips de suportar el mal temps i les baixes temperatures dels seus països es queden aquí. També s´ha de dir que amb les jubilacions que cobren dels seus països poden viure millor estant aquí.

L´origen d´Empuriabrava cal buscar-lo, com les altres urbanitzacions que proliferaren per la costa de l´estat Espanyol durant els anys 60 del segle XX, en la llarga etapa de prosperitat económica que visqué Europa occidental, després de superar les desgràcies congriades per la Segona Guerra Mundial. A diferència de les veïnes poblacions de Roses o l´Escala on la previa existència d´un nucli urbà litoral i de caràcter mariner, determinà el tipus d´expansió turística al voltant del nucli vell, Empuriabrava sorgí del no res, com una ciutat completament nova i planificada. L´antic centre del municipi, allunyat del mar, restà al marge del procés expansiu.

El lloc on se situa Empuriabrava apareixia, només fa pocs anys, com un tros més del terratge agrari castelloní, ben diferent de com és ara. Dintre del terme formava part de la franja litoral, constituida pels sorrals i sutzures de vora mar, i, a continuació, les terres dedicades a pastures (“closes”) o al cultiu agrari. Fins al seu naixament, la major part del terratge es repartia entre cinc grans masos o cortals i una munió de minúscules parcel.les, les peces, en mans de nombrosos petits agricultors. El tipus de cultiu era semblant al que es practicava a la resta de les terres de la plana empordanesa pròpiament dita, de Figueres al mar, i fonamentada en la trilogía blat –blat de moro—userda, combinada amb una intensa cria de bestiar: porcs i aviram, en els masos, i vaques i eugues a les closes. El bestiar cavalli, durant els anys immediats de la postguerra, experimentà una forta expansió, a causa de la gran demanda de bestiar de treball.

Més endavant, des de principis dels anys seixanta, i, per tant, poc abans dels primers passos d´Empuriabrava, els mètodes de cultiu i la vida agraria en general, experimentaren una profunda transformació, amb la conversió en regadiu de bona part de les terres, l´expansió de la ramaderia vacuna estabulada i la mecanització de la feina.

Dels cinc masos o cortals, quatre eren propietat d´un sol hisendat, Antonio de Moxó i Güell, marquès de Sant Mori; eren els cortals Llebrer, Modaguer, Moxò, i el cortal Vell. El cinquè, la Torre Ribota, pertanyia a la familia Llorens de Roses. De tots ells sols resten les estructures, Força modificades, del cortal Vell (Hotel Casablanca) i del cortal Llebrer (restaurant El Trabuc). Els altres han desaparegut.

Es tractava de grans hisendes entre les cent i dues-centes vessanes de superficie, la majoria dedicades al cultiu i la resta a pastures. Aquestes procedien de vells aiguamolls que, convenientment drenats i dessalats, passaven a convertir-se en prats naturals i alguns, amb el temps, en terres arables. Els prats es trobaven encerclats o tancats per recs de desaigua, d´aquí el nom de closes.

En contrast amb aquesta gran propietat, les peces eren molt petites –al voltant d´una vessana i I quart—i de forma allargada, una al costat de l´altra, com tires paral.leles. Aquestes peces procedien d´antigues terres comunals, repartides a mitjans del segle XIX als veïns de Castelló. El paratge d´Empuriabrava corresponent a les peces, era conegut amb el nom de “les Tribanes”.

L´any 1965 es presentà a l´Ajuntament de Castelló el primer pla per urbanitzar una ampla zona litoral estesa des de la Muga al rec dels Salins. El pla s´anomenava “Plan Parcial de ordenación de Ampuriabrava. 1ª. Fase”, afectava, de moment, la meitat oriental de l´actual conjunt i pretenia erigir una gran i original urbanització., travessada per un acabat quadriculat de canals de navegació que la convertirien en una marina residencial única en tota la península.

Aquesta primera fase no fou aprobada fins dos anys més tard, el 1967, i des d´aleshores les obres es portaren a un ritme molt ràpid. Al mateix temps es realitzaren intenses campanyes de promoció, especialment a Alemanya i, amb menys dedicació, a França i als països del Benelux. Donades la diferencia de preus entre aquells països i el nostre, així com l´originalitat del projecte, la promoció tingué éxit, sobretot entre els alemanys que, en aquesta primera etapa, signifiquen el grup predominant, tant en la compra de parcel.les com en l´edificació d´habitatges.

L´any 1975 s´aprovà la segona fase del pla, que abraçava la resta del territori, però hem d´arribar al final de la década perquè l´anterior preponderancia alemanya en llicències d´obres construïdes, passi a mans dels espanyols, seguits, però, a poca distància, d´aquells i, ja amb gran diferència, dels francesos.

Finalment, l´any 1980, la marina residencial passa de les mans de l´empresa promotora a les de l´Ajuntament, fet que pot considerar-se com la majoria d´edat del nou hábitat. Des dels inicis de les obres, Empuriabrava no ha deixat de créixer, encara que el ritme hagi estat molt desigual.

De la superficie total de la urbanització, el 64% correspon a la zona edificada, un 13 % a vials, un 10 % a espais verds i esportius i un altre 10 % a canals i ports. La major part de la superfície edificada es destina a habitatges amb jardí; segueixen les agrupades en els anomenats “poblats típics” i finalment, els blocs de pisos. La zona de serveis i magatzems se situa en el sector d´entrada, paral.lel a la carretera de Roses a Figueres. També en aquest sector, però de la banda de llevant, es troba l´aeroport. El sector comercial, en canvi, queda desplaçat vers la platja, en l´amplia avinguda Carles Fages de Climent, bordejada de porxos amb arcades, o en l´encreuament d´aquesta amb l´altra gran avinguda perpendicular: la de Joan Carles i la d´Europa. Una zona comercial secundària es troba en el sector Alberes. El tram oriental de la mencionada avinguda Fages de Climent condueix a la zona portuaria, el centre de la qual és l´original edifici del Club Nàutic, amb l´esvelta torre dominant el conjunt.

Tot i la curta existència d´aquesta urbanització i el carácter temporal de l´ocupació de la majoria dels seus habitants, Empuriabrava no disposa de la tradició cultural de la vila vella, però s´aferma la seva personalitat com a entitat propia. Símbol recent d´aquesta identitat és la celebració de festa patronal privativa, en la Diada del Carme (16 de juliol). La festa és motiu d´una setmana d´actes de diferents tipus, tant esportius (regates, exhibicions de paracaigudisme, etc.), com culturals (exposicions de pintura o fotografia, etc.) i populars (ballades de sardanes, cants d´havaneres, sardinada, etc.). Altra ocasió de festa i aplec és la Fira del Vaixell d´Ocasió, sense date fixa.

Però la principal oferta recreativa d´Empuriabrava rau en els esports. En primer lloc i tenint en compte el bon clima, gairebé durant tot l´any, així com la immillorable situació en mig del golf de Roses, en ple Mediterrà, mar d´aigües tranquil·les i calidez, s´han de senyalar els esports nàutics: vela, esquí nàutic, para-esquí, surfing, pesca, etc. Existiesen també dues escoles d´immersió i un aquafun.

Un altre grup de manifestacions esportives té com a centre l´aeroport, destacant els ultralleugers i, de manera especial, el paracaigudisme. L´Escola d´Empuriabrava de Paracaigudisme apareix com una de les més prestigioses en les competicions d´aquesta mena.

Cal mencionar també el karting, atès que és aquí on se celebren anualment els campionats de Catalunya. Quant al tennis, Empuriabrava disposa de 15 pistes publiques, obertes tot el dia. Completa l´oferta d´aquest grup, un minigolf, en el sector Carmançó. També l´equitació ofereix múltiples oportunitats, amb l´existència de dues escoles, una en la mateixa Empuriabrava i l´altre dintre el terme. Tant una com no sols ensenyen a muntar sinó que lloguen cavalleries per passejos i excursions.

Repartits per tot el municipi hi ha diversos campings que es poden reunir en tres grups: a) Càmpings situats a l´interior, sense contacte directe amb la platja: “Empúries” i “Masnou”. b) Càmpings vora la platja, al sud del nucli urbà d´Empuriabrava: “Laguna” i “Almatà” c) Càmpings vora la platja, al nord d´Empuriabrava: “Internacional Amberes”, “Castell-Mar” i “la Estrella”.

La major part d´aquests càmpings castellonins solen ser de les categories més altes, disposant de tota mena de serveis, des dels més elementals, com aigua corrent, telèfon, electricitat, etc. Fins als propis d´un alt estàndard de vida i comoditat, com bar, restaurant, discoteca, piscina o oferta de diferents esports.