Cistella

Cistella és un poble de cases velles al voltant d’una magnífica església romànica. El paisatge és esquerp i muntanyenc, amb pendents i pujols arreu. Les extensions pel conreu són minces i la terra no gaire bona. Al anar-se abandonant els antics conreus de vinyes i oliveres extensos boscos de pins i alzines cobreixen el terreny... De tant en tant apareix algun olivar ben treballat o camps de ferratges pel bestiar. Els pagesos que han quedat viuen sobretot de les granges de porcí i boví. Prop de les cases del poble i dels masos habitats proliferen sectors d’horta ben treballats.

La millor imatge que es pot tenir de Cistella la trobarem pujant al turó on hi ha l’ermita de la Mare de Déu de Vida. Des d’aquí s’elvira una extensa part de la plana empordanesa amb el poble de Cistella en primer terme, voltat de muntanyes de poca elevació i espeses boscúries... Els camps llaurats ofereixen colors ocres que canvien al llarg del dia segons el moviment del sol... De lluny la mar brilla i també les fulles platejades de les oliveres que dansen quan la Tramuntana bufa, emportant-se els núvols i oferint el cel blau de l’Empordà, nítit i clar.

FESTES DE CISTELLA:
Fira del Pa: Maig
Festa Major: Principis de Juliol


Galeria de fotos de Cistella

Cistella, Alt E...
Cistella, Alt E...
Cistella, Alt E...
Cistella, Alt E...
Cistella, Alt E...
Cistella, Alt E...
Cistella, Alt E...


Cistella resta en silenci, callat en mig de tanta bellesa, entre la muntanya i la plana empordanesa, amagat, apartat, lluny de tot... Tranquil, calmat... Sentim les campanes de l’església anunciant les hores, el pas del temps en un lloc on sembla que s’hi hagi aturat.

Cistella ocupa un replà de terres ondulades dels darrers contraforts pirinencs i a llevant del massís del Mont. El terme és regat, pel costat meridional, pel riu Manol que porta generalment poca aigua. El poble es troba vora la riba esquerra de la riera de Cistella que només porta aigua quan plou molt. Pertany al terme municipal de Cistella el poblet de Vilarig, a poc menys de tres kilòmetres de Cistella.

En l’acta de consagració de Santa Maria de Finestres, de l’any 947, s’esmenta la «villa Cestella» en el comtat de Besalú. Amb el mateix nom apareix en un text del 977. L’any 978 el comte-bisbe Miró confirmà l’alou de Vilarig al monestir de Sant Pere de Besalú. Aquesta propietat limitava al nord amb el riu «qui discurrit ad Cistella».

Segons els estudis realitzats sobre el topònim «Cistella» podria provenir de «Cis Stella» que és equivalent a cap ençà de l’Estela, llogaret emplaçat més cap a tramuntana i dins el municipi de Cabanelles. Segons Coromines tant «Cistella» coma «Estela» provenen del llatí «STELA» que vol dir «pedró». Segons R. Torrent en un article referint-se al nom de Cistella deia: «Probable alusión a alguna «estela» -monumento conmemorativo, frecuentemente funerario- que es posible hubiese cerca de la calzada romana que pasa por este pueblo -de la que aún quedan restos junto al mismo- para unir Besalú y Figueres». L’Ajuntament de Cistella, no buscant tres peus al gat, ha oficialitzat l’escut municipal presentant el dibuix d’una cistella o cabaç que tots coneixem.

L’església parroquial de Santa Maria de Cistella presenta una de les façanes romàniques més interessants i belles del romànic empordanès. L’església està situada en el cor de la població, prop de la gran plaça major que s’allarga formant una mena de rambla o passeig, flanquejat d’arbres, que condueix fins a l’església, accentuant la bellesa de la façana que pot ser contemplada de lluny, des de diferents prespectives. Fa pocs anys que l’església de Cistella s’identifica amb «Sancte Maria de Cellarla» que es cita com a límit de la «villa Pudolos» en un document de l’any 1092. Val a dir que aquesta identificació no és massa clara.

L’any 1204 Dalmau de Creixell i la seva mare Berenguera cediren al priorat de Santa Maria de Lledó la senyoria feudal que posseïen sobre «sancte Marie de Cistella» i altres parròquies de la contrada -dels vessants del massís del Mont- (Sant Feliu de Lledó, Sant Martí Ses Serres, Queixàs i Cabanelles). El 1279 i 1280 s’esmenta la «ecclesia de Cistella» i, al segle XIV, l’Ecclesia parrochialis sancte Marie de Cistella.

La façana romànica de l’església és dels segles XII-XIII. La resta de l’edifici, d’una nau amb capelles laterals, és de la primera meitat del segle XVIII. Al frontis romànic hi ha una notable portalada de cinc arcs de mig punt en degradació amb arquivoltes decorades, llinda i timpà. Hi ha dues columnes amb sengles capitells per banda. Les arquivoltes presenten decoracions geomètriques i florals. Els dos capitells del costat dret són decorats amb fullatge, imitant l’estil corinti. Al costat esquerre hi trobem un capitell amb la mateixa temàtica, l’altre, molt notable, té en els angles superiors, tres testes d’animals fantàstics. A les bases de les columnes hi ha petites testes d’animals, en relleu. El timpà és llis; es creu que en època romànica era decorat amb una pintura mural.

Al centre de la façana hi ha un finestral format per tres arcs de mig punt en degradació, amb una columna i un capitell a cada banda. Els petits capitells presenten decoració de tema vegetal i geomètrica, i també els àbacs. Entre la porta i la finestra divideix la façana una franja de dents de serra i una cornisa incorbada. Tota la façana presenta carreus ben treballats i allisats, de calcària, col·locats en fileres. Aquest frontis fou modificat, en la seva part superior durant la reconstrucció del s. XVIII.

A l’angle nord-oest de l’edifici s’aixecà el campanar durant el s. XVIII. És de base quadrada amb un cos superior octagonal on hi ha obertures d’arcs de mig punt. A la llinda de la porta d’accés al campanar, a l’interior de l’església, hi ha la data 1741. El temple posseeix una interessant creu processional de plata del segle XVI. A l’extrem nord de la població, a tocar la carretera que mena a Vilarig i Terrades, hi ha l’ermita de Sant Sebastià, actualment sense culte (del s. XVIII).

Els carrers de Cistella presenten cases dels segles XVI, XVII i XVIII, amb algunes façanes de pedra restaurades. Algunes presenten portalades de carreus amb dates del segle XVIII i també finestres amb rústics àmpits. Tots els carrers estan pavimentats i nets, amb jardineres i flors arreu. La plaça major i la rambla que condueix a l’església té bancs per seure, un petit parc per la mainada i interessants jardineres que són antigues piles de pedra per guardar oli o menjadores pel bestiar.

La Festa Major es celebra el 12 d’octubre, pel Pilar, amb sardanes, balls i diferents actes culturals. Durant les festes de Nadal es fan les quines i és molt important la cacera del senglar.

L’ermita de la Mare de Déu de Vida fou construïda dalt d’un turó a poc més d’un km. al nord-oest de Cistella, no molt lluny del camí que mena a l’Estela. La primitiva ermita era dedicada a sant Miquel i fou bastida pels veïns de Cistella l’any 1429 amb llicència del bisbe Andreu Bertran, en el lloc que llavors s’anomenava puig Corcoll. Al segle XVII el rector Francesc Vehí va reformar-la gairebé totalment, segons resen algunes inscripcions que hi ha a la renovació quan s’hi instaurà la veneració de la Mare de Déu de Vida. De l’ermita primitiva, del segle XV, resta dempeus l’absis, ben orientat a llevant, que durant el segle XVII fou convertit en capella lateral. És de planta semicircular i no presenta cap obertura. Cada any, el primer o segon diumenge d’abril, s’hi celebra un concorregut aplec organitzat pels veïns de Cistella.

La Torre és una masia dels segles XVII-XVIII, situada a la part de llevant del terme, que conserva algunes restes de fortificació.

Per anar a Vilarig és millor agafar la carretera que hi mena des de Terrades. No per arribar-hi més aviat, si veniu de Cistella (doncs s’hi arriba abans passant per Avinyonet, Vilanant, i Cistella). Es recomana aquesta ruta perquè és un passeig, per anar tranquil amb el cotxe car és una de les carreteres menys transitades de la comarca i pels paisatge feréstec d’espesses pinedes que ofereix.

Un petit planer, on hi ha alguns camps de conreu, ens regala la bellíssima imatge del petit poble de Vilarig dalt d’un turó, voltat de pinedes. Sobresurt l’edifici de l’antic castell i el campanar de l’església... Com a teló de fons, si el dia és clar, un cel de blau intens. Tot plegat una postal, el quadre d’un pintor, una fotografía magnífica i una imatge per recordar.

Si visiteu Vilarig un dia entre setmana potser us semblarà un poble fantasma, doncs no hi trobareu ningú pels carrers i les cases tancades. La majoria de les cases del nucli urbà són segones residències només habitades els caps de setmana i les vacances. Per sort els masos de les rodalies es mantenen habitats, visquent de la terra i de les granges de porcí. Potser trobareu un pastor amb les ovelles que us farà aturar al mig de la carretera. Les ovelles passaran am parsimònia al costat del cotxe, indiferents, i el pastor no en farà ni més ni menys. Aquí no hi ha presses, les presses són a la ciutat.

Asseguts a la plaça Major de Vilarig -que ha estat pavimentada fa poc, amb alguns bancs, una font i jardineres- és possible que us rebi, com a representant del poble, el gat del campaner. És un gat molt manyac que us acompanyarà durant la visita pel poble. El seu amo, Pere Dardé, de 77 anys és qui té la clau de l’església i puja cada dos dies al campanar per donar corda al rellotge. Vilarig havia tingut a mitjans del s. XIX uns 400 habitants. Va anar patint l’èxode rural durant tot el s. XX.

Un dels fets que ajudà al despoblament fou l’arribada tardíssima de l’electricitat a les cases (posterior al 1970). L’any 978 el comte-bisbe Miró donà un alou «in villa Redi» al monestir de Sant Pere de Besalú. La parochia de Villarico s’esmenta l’any 1151. El 1317 es troba una al·lusió a l’església de Sancti Martini de Vilaricho. Segons els estudiosos el nom «Vilarig» sembla provenir d’un nom personal germànic. Pels voltants de Vilarig s’hi han trobat destrals polides d’època prehistòrica. L’església de Sant Martí de Vilarig es troba al costat del mur de tramuntana del gran castell-palau. És un petit temple d’una sola nau amb dues capelles laterals (segles XVIII-XIX).

S’hi accedeix passant pel cementiri de la població, que es troba ben cuidat i amb alguns bancs per seure. El silenci del lloc, el xipressos, els nínxols amb tristes flors de plàstic inviten al recolliment interior... Aquí hi ha les restes dels que un dia aixecaren i feren prosperar el poble, ara mig abandonat... L’església ha preservat la porta romànica com a única resta del temple antic. Posseeix tres arcs de mig punt en degradació, llinda i timpà. Les impostes són incorbades. Pertany als segles XII-XIII. El campanar és de planta quadrada amb arcades de punt rodó; en un carreu hi ha la data d’erecció: Anno Domini 1805.

El castell de Vilarig, actualment convertit en masia, és un edifici de planta rectangular amb pati central. Al seu voltant hi ha restes de muralla amb espitlleres.

Hi ha restes en «opus spicatum» del primitiu edifici però l’actual pertany a importants reconstruccions fetes durant els segles XV-XVI i XVII. Es destaca un gran portal adovellat i finestres d’estil renaixentista. Es té notícia del llinatge dels Vilarig des del s. XIII quan un tal Ramon de Vilarig fou prior de Santa Maria d’Ullà. Galceran de Vilarig fou un cavaller a qui el rei Pere el Cerimoniós encomanà alguna missió. Bernat de Vilarig fou molt conegut per la seva bel·licositat, en terres valencianes, a mitjan segle XV.

L’ermita de Sant Baldiri és emplaçada al cim d’un puig a uns 3 kms. al nord-oest de Vilarig. Per anar a Sant Baldiri cal agafar el camí del mas Bruguer que es troba a la dreta de la carretera entre Terrades i Vilarig. L’església és abandonada. És una construcció del segle XVIII, d’una nau amb absis semicircular, orientada a ponent.

La gent gran dels pobles propers a Vilarig expliquen que per allà l’any 1925, els habitants de Cant Mitjavila de Vilarig vivien espantas per visions nocturnes d’homes amb dalles amenaçadores. Fins que mossèn Lluís de Cistella va comandar una processó de dues-centes persones que, amb ciris encesos i resant, sortiren de la plaça de Cistella i s’acostaren fins a la masoveria a foragitar els mals esperits. Mai més no es parlà de les aparicions. Fins a mitjans del segle XX gaudí de certa fama per resoldre encanteris i mals d’esperit la Sàlvia de Vilarig, que era tinguda per bruixa.