Positivitat en forma de cançó, des de l’Empordà fins a Nova York

La cantant de Roses, Melissa Sanley, amb el seu nou single presentat aquest estiu, s’impulsa encara més dins del panorama musical del soul i del pop. Ha aparegut, per exemple, en portades de revistes de Londres, Nova York i Suïssa.

- Parla’ns, una mica, del teu últim èxit:
Live Like Samba és una cançó que tenia previst de crear des de feia temps. La idea era clara, així com el missatge, la musicalitat... Recordo molt bé el dia que estava amb l’Alex Forbes, amiga i gran compositora, i li vaig comentar la idea: la cançó, de seguida, només de compondre-la, va començar a caminar sola. La positivitat és quelcom que valoro molt, sobretot si és sincera, així que la idea era transmetre, amb el tema, un missatge que molts poguessin atrevir-se a sentir o a potenciar. Live Like Samba parla d’una nova fórmula per a despertar-se amb aquest estat de felicitat i obrir-se a nous mons, amb una actitud positiva, tot atrevint-se a ser feliç i amb samba.

- Algun referent dins l’àmbit de la música amb qui t’hagis guiat?
Al llarg de la meva trajectòria com a cantant, compositora i, sobretot, apassionada a la música, he volgut aprendre i aprofundir en diferents estils musicals, per així ampliar horitzons i les formes d’entendre la música i expressar-la. Personalment, és difícil quedar-me amb un sol artista com a únic exemple, atès que intento absorbir el que més em crida l’atenció de cadascun d’ells, accentuant les grans veus del soul i del pop, si he de ser més específica.

- Alguna anècdota personal dins l’àmbit professional que vulguis comentar?
La veritat és que tinc moltes anècdotes en els quals la sincronia et sorprèn. Una de les meves preferides es remunta al dia que estava preparant les maletes per volar a Nova York. Em va trucar el meu productor, en Jerry Barnes, per dir-me que Nile Rogers havia escoltat un dels meus singles i el volia incloure en el seu següent àlbum, el qual posteriorment vaig gravar a Avatar Studios, ara conegut com a Power Station at Berklee NYC.

Davant d’aquesta nova i fantàstica notícia, vam haver de reunir un grup de 20 persones per gravar part del meu àlbum. Khari Parker, per exemple, volava expressament des de Chicago fins a Nova York per ser a la gravació i marxar l’endemà. Trepitjar The Big Apple, doncs, va suposar haver de crear un nou single per completar el meu projecte, amb data de publicació, diners invertits i, és clar, moltes ganes de gravar. Si bé l’equip amb el qual treballo diàriament estava una mica espantat, dins meu, com a motor, hi havia un pensament positiu que em deia que havia d’aprofitar la situació. Tan bon punt vaig reunir-me amb l’Alex, la inspiració va començar a brollar. The Time va ser la cançó motivadora que va convèncer a en Jerry, el qual em va demanar gravar la cançó ja aquella mateixa nit.

Amb aquesta anècdota/experiència vaig aprendre que cal mirar els reptes sempre com una oportunitat per aprendre i avançar i, si ho aconsegueixes fer, aquests reptes es converteixen en bones notícies que passen a ser regals que et canvien la vida completament.