Una nit de finals del s. XVII un vaixell lluitava contra les ones aixecades per una forta tempesta, prop de la costa de Llançà. Els mariners resaven a la Verge perquè els salvés. Finalment el temporal amainà i el vaixell quedà ancorat a la platja. Després d'uns anys, un mariner que havia sobreviscut aquella tempesta finançà la construcció d'una petita capella dedicada a la Verge Maria a Llançà.

Llançà
Llançà
Llançà
Llançà
Llançà
Llançà
Llançà
Llançà
Llançà
Llançà
Llançà
Llançà
Llançà
Llançà
Llançà
Llançà
Llançà
Llançà
Llançà
Llançà
Llançà
Llançà
Llançà
Llançà
Llançà
Llançà
Llançà
Llançà
Llançà
Llançà
Llançà
Llançà
Llançà
Llançà
Llançà
Llançà
Llançà
Llançà
Llançà
Llançà
Llançà
Llançà
Llançà
Llançà


En el portal adovellat d'entrada a l'ermita hi feu gravar la següent llegenda: 1691 / SIT NOMEN DOMINI BENE / DICTUM: IOAN LLUIS: TRESSER / RRES: ARMITA. Actualment la capella es conserva, al costat d'un cementiri ben cuidat. És molt estimada per tots els llançanencs i sempre s'han esmerçat en restaurar-la. Simbolitza la fe dels mariners davant els perills de la mar, una fe que no han perdut en aquests temps que corren... Per la Mare de Déu del Carme Llançà fa grans festes i una processó pel Port portant una imatge de la Verge... Petits, joves, grans, veïns, forasters i turistes hi participen.

Fins abans de l'arribada del turisme (anys 50-60 del segle XX) el port de Llançà era un petit barri de pescadors, prop de la capella de Santa Maria. Moltes de les urbanitzacions que hi ha ara eren vinyes, olivars i horts ben cuidats. El nucli de Llançà, situat a uns dos kms. del port, era un poble vell, d'origen medieval, antiga possessió del monestir de Sant Pere de Rodes que s'havia amagat durant segles de la pirateria que sovintejava la costa empordanesa. Els llançanencs vivien de l'agricultura, principalment l'olivera i la vinya. Alguns eren pescadors i la majoria compaginaven la pesca amb el treball de la terra.

La fil·loxera de finals del s. XIX va afectar molt la vida de la població, morint totes les vinyes que cobrien les muntanyes. Després algunes es tornaren a plantar però molts terrenys quedarien abandonats per sempre. L'impuls econòmic de la població s'ha viscut durant la segona meitat del s. XX amb l'arribada del turisme.

El Llançà antic ha vist rehabilitar els vells edificis i convertir molts baixos de les cases que abans eren cellers i corts pel bestiar en botigues, bars, restaurants, oficines... per oferir tots els serveis necessaris als turistes que envaeixen la vila cada estiu. L'antic port dels pescadors s'ha convertit en una gran zona residencial que s’estén més enllà dels seus límits enfilant-se per les muntanyes, resseguint la costa. Les platges de Grifeu, el Port, la Farella, el Faner, el Cau del Llop i altres petites cales són un gran atractiu per passar unes bones vacances a Llançà. L'aigua és nítida i el rocam ofereix un paisatge bellíssim al costat de les platges de sorra daurada.

L'imponent passeig marítim del Port, reformat encertadament fa uns anys, és un esplèndid mirador de la Mediterrània... Hi ha una zona pels vaixells esportius, i una altra per les barques de pesca... La llotja del peix també fou restaurada fa poc i s'hi canta el peix recent pescat cada dia. El passeig es converteix, durant l'estiu, en una gran terrassa per prendre la fresca quan comença a fer-se fosc. Els restaurants, amb les seves taules ben parades a l'aire lliure ens inviten a sopar i si la butxaca ho permet provar el marisc i el peix que es pesca pel Cap de Creus... Després acabarem el passeig pujant dalt del Castellar, petita muntanya rocosa des d'on veurem el port il·luminat i les llums de tantes i tantes urbanitzacions que van des de Garvet (tocant a Colera), fins al Port de la Selva... Una imatge única.

Llançà forma un terme municipal situat al nord de la península del Cap de Creus. Comprèn les terres de la vall de la riera de la Valleta i les muntanyes que l'envolten, en la zona de contacte entre els vessants sud-orientals de l'Albera i l'extrem nord de la serra de Rodes.

El tram de costa que correspon a Llançà - entre els municipis de Colera i el Port de la Selva- va des del cap Ras, al nord, fins al Port de la Vall, a migdia. El puig Esquers (603 mts.) i les carenes de la serra de la Balmeta són el límit natural entre Llançà i el terme de Colera. A ponent la serra de la Baga d'en Ferran separa Llançà de Vilamaniscle i de Garriguella, mentre que a migdia les estribacions de la serra de Rodes, la serra de l'Estela i el puig Vaquer formen la divisòria amb Vilajuïga i Port de la Selva.

Les muntanyes, antigament cobertes de vinyes, estan avui pelades, amb extenses capes de garric i algunes pinedes que sobreviuen a un clima rigorós: sec i ventós... Els incendis forestals hi són freqüents. Prop de la vila hi ha algunes hortes i fruiters. Actualment Llançà té uns 2.000 habitants que hi viuen tot l'any però els mesos d'estiu la xifra arriba als 50.000 habitants. Això comporta un gran trasbals a la població però també és la principal font d'ingressos, doncs l'agricultura i la pesca ha minvat molt en els darrers anys. La construcció i serveis relacionats amb el turisme són les principals activitats dels llançanencs d'avui. Cada dimecres es celebra un mercat al Port, molt important durant els mesos d'estiu.

A Llançà s'hi localitzen alguns sepulcres megalítics. El dolmen de Roca Miralles, a uns dos kms. al sud-oest de Llançà presenta sis lloses verticals i una de coberta. El dolmen de la Riera Pujolar, prop de l'anterior és una cista rectangular que posseeix quatre lloses dempeus i la de coberta. El dolmen del Passatge es troba al vessant occidental del puig Esquer, al nord de l'antic lloc de Vallmala. És una cista de planta trapezial que té cinc lloses clavades i una de coberta. El dolmen Puig d'Esquers I es troba seguint la pista forestal que de la carretera de Llançà a Colera, condueix a l'església romànica de Sant Miquel de Colera. És un sepulcre de corredor de cambra pentagonal estreta, feta d'una llosa de pissarra i la resta de quarsita (3.200-3.000 a. C.). Per visitar-los el millor que es pot fer és demanar un plànol del municipi en una de les oficines de turisme de la vila o del port.

El lloc i l'església de Llançà surten esmentats en la documentació medieval, ja des del s. X, com una possessió del monestir de Sant Pere de Rodes. L'any 974 el comte Gaufred donà a l'esmentat monestir, entre altres dominis, una extensa propietat a la vall de Llançà. També l'any 974 el papa Benet VI confirmava l'església de Sant Vicenç de la vall de Llançà com una possessió dels monjos de Sant Pere de Rodes. L'abat de Sant Pere de Rodes tenia un castell-palau propi dins la vila de Llançà, del qual s'ha conservat la torre al costat de l'actual plaça major. Durant el s. XVII l'abat encara posseïa la jurisdicció civil del lloc. Es considera que el topònim Llançà deriva d'un nom de persona llatí. L'antiga vila de Llançà presenta uns carrers força estrets que conflueixen a una espaiosa plaça. La plaça major o rovell de l'ou de la vila està presidida per un gran plàtan que dóna bona ombra a l'estiu. A un costat d'aquesta plaça hi ha l'església parroquial de Sant Vicenç, amb una imponent escalinata per accedir a la porta principal.

Prop de l'església s'alça una torre-campanar, feta amb pissarra dels contorns, que es suposa que pertanyia a l'antiga església romànica. Tornant a l'Arbre de la Llibertat, abans que es remodelés la plaça fa uns anys, tenia una socalada de pedra que l'encerclava. Aquesta socalada fou arrencada i col·locada en un altre lloc de la plaça perquè la gent s'hi asseia i es gastava la pedra. Es va fer una nova socalada al costat de l'arbre i l'antiga es troba ara a un costat de l'escalinata de l'església. La vella socalada presenta incisa l'escut de la vila - tres llances - i una data: SETEMBRE 18 DE 1684.

La plaça és potser el lloc més estimat pels llançanencs i també pels visitants i turistes en general. Durant l'estiu els bars posen taules i cadires a fora i quan arriba la nit s'omplen de gent. S'hi celebren molts actes: sardanes, balls, havaneres, teatre, cinema a la fresca...

L'actual església de Sant Vicenç de Llançà és un gran edifici del s. XVIII que ocupa bona part de l'antic emplaçament del castell-palau dels abats de Sant Pere de Rodes. A uns 30 mts. de la façana principal hi ha la torre de l'antiga església romànica (segles XI-XII). És un campanar romànic que presenta un parell d'arcades de mig punt en les cares del pis superior. Sobre d'aquestes arcades hi ha, també a cada mur, un parell d'ulls de bou. El cloquer va ser fortificat; a la part superior hi ha merlets i espitlleres.

Fou construïda amb petites pedres sense treballar - granit i pissarra -, que no s'afileren. Les cantonades i els muntants de les obertures són de lloses estretes i llargues – escairades -. L'església actual és d'una nau amb capelles laterals, orientada a ponent. La capçalera, exteriorment carrada, és poligonal a l'interior. La gran portalada principal és d'estil neoclàssic. L'obertura, d'arc de mig punt, és flanquejada per dues falses columnes cilíndriques, amb grossos capitells. Sobre la porta hi ha una gran fornícula amb decoració: motllures, gerres curulles de fruits, decoració geomètrica. Més amunt de la fornícula hi ha un senzill rosetó. Al nord de la façana hi ha el campanar coronat amb barana i cúpula.

L'interior del temple, espaiós i fred, presenta voltes d'arestes. Durant la guerra civil (1936-39) va ser destruït el valuós retaule barroc que presidia l'altar major. A tocar el mur nord de l'església, entre aquest mur i l'estret carreró anomenat "la Corralassa" es conserva una torre de planta rectangular, de notable amplada. Hom creu que devia ser la torre principal -"de l'homenatge"- de l'antic palau de l'abat (s. XIII-XIV). En la part superior la torre posseeix, en cada un dels murs, un finestral gòtic. La part superior de la torre no conserva els merlets; ha estat coberta amb una teulada de doble vessant.

No abandonarem la vila sense visitar l'interessant Museu de l’Aquarel·la.

Les ruïnes conegudes per Església del Terrer es troben a uns 2 kms. al nord-est del poblat de la Valleta, dins el terme de Llançà, en un replà del vessant oriental de les estribacions de l'Albera. Era d'una nau amb absis de planta de ferradura. Els murs laterals de la nau són convergents envers la capçalera (s. X-XI). La nau està destruïda, en resten alguns murs. L'absis és l'única part que conserva la volta. La part baixa d'aquest absis presenta quatre grosses filades d'opus spicatum (espina de peix). Els historiadors creuen que aquesta església s'ha de relacionar amb la de Sant Genís que apareix al s. X com a possessió de Sant Pere de Rodes. Al lloc de Terres es refereix, sense esmentar-ne l'església, una butlla del papa Benet VIII de l'any 1017 que confirma diversos dominis del monestir de Sant Pere de Camprodon: in comitatu Petralatemi... in Terrers ipsas vineas...

Les ruïnes de l'església de Sant Martí de Vallmala es troben a l'extrem occidental del terme de Llançà. El millor camí per anar-hi és seguint una pista forestal que parteix del poble de Vilamaniscle. Segons un diploma de Lluis el Balb de l'any 877 aquesta església era una possessió del monestir de Sant Esteve de Banyoles. L'any 1019 el bisbe d'Elna Berenguer consagrà aquest temple. Es creu que devia tractar-se d'una reedificació, doncs les ruïnes d'avui mostren elements força antics.

Sant Martí de Vallmala està ben conservada i restaurada. És una església d'una nau amb absis exteriorment semicircular, que afecta planta de ferradura a l'interior (segles IX-X). Les obertures són d’època posterior (segles XII-XIII). La nau es cobreix amb volta de canó. L'arc triomfal, doble, és de mig punt. Al mur meridional de la nau hi ha la portalada, de tres arcs de mig punt en degradació, llinda i timpà. El parament constructiu està format per lloses de pissarres, poc treballades. En alguns llocs hi han filades d'opus spicatum "espina de peix". En documents del segle XIV s'esmenta la parròquia de Sant Martí de Vallmala. A finals del segle XVII ja no consta en el llistat de les parròquies del bisbat de Girona. L'església de Sant Martí de Vallmala era d'una nau amb absis trapezial, del període pre-romànic (segles VII-VIII). Actualment es conserva l'absis, cobert, i els murs nord i frontal de la nau; el de migdia està totalment enderrocat. L'església fou construïda amb pedres de pissarra dels voltants.

El veïnat de Valleta es troba a la vall del mateix nom, a l'extrem sud-est de l'Albera, separant aquesta serra de la de Rodes. És a tocar de la carretera de Figueres a Portbou, a uns 4 kms., a ponent de la vila de Llançà. El poble actual està format per una dotzena de cases al costat de la riera de la Velleta. El seu origen és medieval, formant un grup de masies escampades.

Llançà té molt per oferir: platges, natura, gastronomia, festes, dòlmens, romànic... I la llista s'allargaria. Passant uns dies a Llançà o visitant-lo de tant en tant potser la completareu.

Segons el folklorista Joan Amades, la gent dels pobles veïns de Llançà diuen que els llançanencs són fumadells, tenen les cases fumades.

Segons la tradició, Llongí, el soldat romà que clavà la llança a Crist en la creu, era de Llançà, i per etern estigma s'anomena Llançà el seu poble, que vol dir llançada, i se l'obligà a tenir unes llances a l'escut, ensems que condemnà als seus habitants a no poder fer foc sense produir una gran fumera, la qual sempre delataria el seu origen arreu del món.