Caminar pel passeig marítim de Roses, un capvespre d’estiu, quan el sol es comença a pondre, és una experiència inolvidable. Aquí es produeixen les millors postes de sol de la costa catalana, per la situació de la vila de Roses al costat d’una badia, una entrada de mar blava que es vol fondre amb les terres d’una gran plana, amb les immenses muntanyes dels Pirineus contemplant-t’ho insòlites. Les llums es succeeixen... Ocre, porpra, carmí... El sol es despedeix darrera unes muntanyes que agafen tons blavosos i morats... La foscor s’anirà extenent i els estels començaran a guspirajar.

Roses
Roses
Roses
Roses
Roses
Roses
Roses
Roses
Roses
Roses
Roses
Roses
Roses
Roses
Roses
Roses
Roses
Roses
Roses
Roses
Roses
Roses
Roses
Roses
Roses
Roses
Roses
Roses
Roses
Roses
Roses
Roses
Roses
Roses
Roses
Roses
Roses
Roses
Roses
Roses


Hi ha remor al port, els vaixells han arribat i els pescadors descarreguen el peix, els turistes deixen la platja, les terrasses dels restaurants s’omplen de gent, diferents olors surten de les cuines i es barregen amb l’aire, s’encenen els llums que es reflectiran damunt les tranquil.les aigües... Continuarem el passeig, entre les exòtiques palmeres, esquivant els ciclistes i els joves amb patinets, ens asseurem en un banc i gaudirem del moviment humà, al costat de la platja, amb les últimes clarors del dia... Si anem acompanyats de la nostra parella, quin moment més propici per besar-nos, estimar-nos, voltats de tanta bellesa, el lloc s’ho val... Romàntic com pocs.

Roses ens pot oferir tant, ens pot donar tant si sabem apreciar-la. Només la gent amb esperit curiós i inquiet, amant de l’història, l’art, l’arqueologia, la gastronomia... Li agradi prendre el sol, banyar-se al mar, el surfing, el submarinisme, pesca, navegar, passejar, comprar, divertir-se amb els amics, anar de «marxa»... estimarà Roses perquè és una vila que ofereix un gran potencial cultural i una amplíssima oferta d’oci i activitats... Tot l’any... La festa de Sant Pere amb el suquet de peix (darrer diumenge de juny), l’Aplec de la Sardana (dilluns de Pasqua Granada), la Festa Major (15 d’agost), el carnestoltes (mes de febrer), festa de Santa Margarida (2ª setmana de juny), catifes de Corpus (18 de juny), Serenates d’Estiu Música Clàssica (juny-agost) i altres festes i activitats culturals que ens deixem.

La vila de Roses es troba al fons de la badia del seu nom, a la costa nord de l’ampli golf de Roses. El seu municipi és molt extens (45,87 km2) amb les terres del sector sud-est de la península de Cap de Creus. La costa és abrupta i tortuosa tret del curt tram que va des del punt on hi ha la vila fins al límit meridional del terme que forma l’extensa platja que fa entrar en contacte amb el mar, la plana al.luvial.

El litoral de Roses comença a cala Jònculs –divisòria amb Cadaqués- i s’acaba a l’antic «Grau de Roses», una de les antigues boques al mar del desaparegut estany de Castelló, límit actual amb el municipi de Castelló d’Empúries.

Des de la cala Jònculs vers el sud-oest es troba el cap Norfeu, formant una esquerpa península, on comença la badia de Montjoi, oberta entre el cap Norfeu i la punta Falconera, al fons de la qual hi ha cala Montjoi i les petites platges del Calitjar i la Pelosa. Després trobem el port de Reig, la cala de Canyelles Grosses (o l’Almadrava), la de Canyelles Petites i les puntes de la Bateria i de la Poncella sobre les quals hi ha el far de Roses i el castell de Trinitat lloc on s’inicia la corba de la badia de Roses.

Aquesta part de la costa, abans de la badia, és abrupte i esquerpa, amb grans penyasegats, vegetació escassa, carreteres estretes i urbanitzacions arreu que han malmès el paisatge original. Per sort les petites cales continuen com sempre, tret de l’estiu, envaïdes de turistes. La seva sorra daurada, el roquissar pelat, l’escuma que es forma quan les ones golpegen les roques, el soroll quan es fiquen per les coves, l’airet suau que ens ajuda a suportar el calor... Arribant a l’abadia, exel.lent port natural, arrecerat dels temporals de tramuntana, el paisatge canvia, tornant-se més suau, confortable i més modificat per l’home. Una gran vila turística no para de crèixer els peus de la mar i les cases blanques s’enfilen per les muntanyes, ocupant tot el terreny, destruïnt el paisatge original.

La bona situació del port de Roses, ha estat aprofitada pels mariners des de l’Antiguitat per guarir-se de les tramuntanades, abans d’emprendre la singladura de Cap de Creus i el golf de Lleó. Els mariners grecs hi establiren una colònia, doncs a part de l’important port natural, el lloc oferia aigua en abundància i una comunicació fàcil amb les terres de l’interior, on havien d’anar a vendre els seus productes. Els romans també habitaren Roses i després els visigots. Un antic monestir i un poble medieval sorgiren damunt de les ruïnes gregues i romanes. Al segle XVI es bastí una gran Ciutadella o fortificació que encerclà la població, tenint en compte la privilegiada situació estratègica de la vila i ja durant els segles XVII i XVIII una nova població es va extendre fora de la Ciutadella, vila de pescadors, pagesos, manestrals i militars de la Ciutadella.

El nucli de la vila de Roses s’allargava, fins ben entrat el segle XX, des de la Ciutadella, a ponent, fins el port, a llevant. Aquest espai actualment s’ha depassat amb noves edificacions, degut a l’impacte del turisme des de mitjans del s. XX. Fins llavores la població no era gaire important, amb gent dedicada a la pesca, al cultiu de les vinyes i oliveres i algunes indústries de salaó. Amb l’arribada del turisme vàren venir moltes famílies d’arreu de l’Estat per treballar en la construcció de les urbanitzacions d’Empuriabrava, Santa Margarida, Puig-Rom i per oferir serveis als turistes (hotels, restaurants, botigues, bancs i caixes, discos...). Això ha comportat que la població passés dels 2.720 habitants censats que tenia l’any 1950 als 11.003 h. de l’any 1991 i als 12.022 de l’any 2001, esdevenint la segona població més habitada de la comarca, després de Figueres. Durant els mesos de juliol i agost la població sobrepassa els 100.000 habitants, convertint-la en una de les poblacions turístiques més importants de la Costa Brava.

El terme de Roses és molt accidentat degut a formar part de la serra de Rodes i la península del Cap de Creus. Entre els punts més alts es destaca el Pení (613 m.) -amb unes instal.lacions militars-, el puig de l’Àliga (463 m.) i també la carena del Serrat de Can Berta (de 300 a 380 m.) que limita amb els termes veïns de Port de la Selva i la Selva de Mar. El cim de Queralbs (659 m.) a l’extrem de la carena del castell de Verdera, és un límit entre Roses, la Selva de Mar i Palau-savardera. El coll de la Perafita, per on passa la carretera que travessa aquestes muntanyes i condueix a Cadaquès, és un punt divisori entre els termes de Roses, Cadaquès i el Port de la Selva. Entre aquestes muntanyes s’escolen nombroses rieres de curt tram i de règim torrencial. La vegetació està formada principalment per garrigues i alguns claps de pins i alzines. Encara es veuen les parets de pedra de feixes de vinyes i oliveres, abandonades després de la fil.loxera (a finals del s. XIX). Malauradament cada cert temps es produeixen incendis forestals que cremen la poca vegetació i massa forestal que hi ha, les urbanitzacions continuen ocupant més terreny i els antics masos ja fa anys que són abandonats.

Des d’aquestes muntanyes s’elvira una vista magnífica, amb les cases blanques de Roses, la mar, la plana i més enllà els Pirineus... Tot plegat inolvidable...

El terme de Roses ha estat poblat des de temps prehistòrics, per això s’han trobat i es troben nombrosos jaciments prehistòrics i dòlmens. El dòlmen més important és l’anomenat Creu d’en Cobertella, considerat el de dimensions més grans de Catalunya. Per trobar-lo cal seguir la carretera de Roses a Montjoi fins a començar el primer collet abans d’arribar al mas Marès. En aquest punt, on la carretera forma un tancat giravolt, un corriol que s’enlaira per l’esquerra mena a un replà de la muntanya on hi ha aquest dolmen. És un sepulcre de corredor de cambra de tendència trapezoïdal feta de lloses de granit amb una avantcambra també de lloses de granit (3.000-2.700 a. C.).

A poc més d’un km. vers el sud-est de la vila, a l’indret anomenat «el Cap de l’Home» hi ha el dolmen del Cap de l’Home, una cista de planta trapezial orientada al sud-oest que conserva quatre lloses verticals mentre la de coberta és trencada en dues meitats tombades que s’aguanten a les altres pedres de la cambra. A uns 70 o 80 m. a llevant d’aquest dolmen hi ha el dolmen anomenat Llit de la Generala. És una cista rectangular amb cinc lloses clavades i altres de caigudes davant l’entrada. La coberta, formada per una llosa gran i una altra més petita al seu damunt, es manté al seu lloc.

No molt lluny d’aquests dòlmens, a uns 300 m. a llevant, a l’indret anomenat Casa Cremada hi ha una cista dolmènica que conserva unes reduïdes lloses sense coberta. Una altra cista amb túmul, conegut amb el nom de Tomba del General, es troba a la carretera de Roses a Montjoi, passat el mas Marés i agafant un trencall a l’esquerra que duu a l’abocador d’escombraries i a la cista amb túmul del Pla de les Gates. Seguint la pista, vers el puig de la Mala Terra i el puig Rodó es troba el coll de Fitor on prop del camí hi ha aquesta cista. Presenta forma rectangular, provista d’un túmul artificial de tendència amb peristàtil de blocs ajaguts, actualment molt erosionat. És un sepulcre d’inhumació primària individual o de parella (anys 3.500-3.200 a. C.).

A la zona anomenada Cau de les Guilles, situada a l’altura del km.1 de la carretera de Roses a Montjoi s’hi ha trobat el jaciment arqueològic més antic del terme. Les troballes daten del Paleolític Superior fins a l’Edat de Ferro. Altres restes prehistòriques del Paleolític mitjà s’han trobat al puig Alt i puig Bufador i també prop del mas de la Torre i mas Climent. La necròpolis de Puig Alt és un cementiri d’incineració que cal situar el Bronze Final i la I E-dat de Ferro. Es troba en un enlairat replà, sota mateix del vessant meridional de la part superior del Puig Alt, a l’extrem de llevant del paratge de Roca Plana.

Les sepultures de la necròpolis presenten túmuls emmarcats per cercles de poc menys de dos metres de diàmetre, formats per petites lloses de pissarra clavades verticalment. S’hi trobaren fragments de terrissa del segle VII a. C., pertanyent a la cultura dels camps d’urnes, que a l’Empordà, com al Rosselló i al Llenguadoc, cal incloure dins l’anomenada actualment «cultura mailhaciana», en un moment de trancisió entre l’Edat del Bronze i l’Edat del Ferro.

La Ciutadella de Roses, es troba a l’entrada del nucli urbà de la vila. El recinte de la Ciutadella és del segle XVI i en el seu interior hi ha les restes arqueològiques de l’antiga colònia grega de Rhode, el poblat romà, el poble medieval i les ruïnes de l’església i monestir de Santa Maria. Els edificis més ben conservats són les dependències dels militars que vivien dins la fortalessa fins a mitjans del s. XIX. La Ciutadella de Roses és un lloc de gran interès històric i arqueològic. En els darrers anys l’Ajuntament de Roses es preocupa de la seva restauració, investigació i difusió. Cal donar-lo a conèixer i ser visita obligada per tots els turistes i visitants de la població.

El que no hauria de fer l’Ajuntament és permetre que en el seu interior s’hi celebrin concerts musicals a l’estiu ni altres espectacles lúdics, car és un lloc sagrat o cementiri on hi reposen les restes humanes dels avantpassats de Roses: grecs, romans...i també de molts soldats que moriren defensant aquestes terres i ara sembla que són ignorats per tothom. L’horari de visites a la Ciutadella és de les 9 del matí a les 6 de la tarda, diariament (l’entrada és gratuïta).

Encara no ha quedat clar, segons els historiadors i arqueòlegs, si és veritable la notícia donada per Estrabó, segons la qual uns navegants rodis (de l’illa grega de Rodes) fundaren aquesta colònia abans de la primera Olimpiada (776 a. C.). Les excavacions que s’han fet fins ara han trobat restes que daten dels segles V-IV a. C. Els grecs, que cercaven els cereals que conreaven les tribus autòctones, establiren un primer poblat dalt del petit turó on ara hi ha les restes de l’antiga església de Santa Maria. Aquest poblat devia ser molt petit i les restes trobades daten del s. IV a. C.

Durant el període helenístic (s. III-II a. C.) Roses viu una època de prosperitat. És d’aquesta època que data la moneda trobada en les excavacions i que indica que la població va acunyar moneda pròpia. Aquesta moneda presenta una rosa com a símbol de la ciutat, doncs «rhodos» significa «rosa» en grec. A partir de finals del s. III a. C. la colònia grega d’Empúries, molt propera a la de Rodes, creix i es converteix en competidora de Roses, convertint-se en més important. No és fins al s. III d. C., que Roses tornarà a ser més important que Empúries, gràcies a la seva exel.lent situació marítima. Durant el Baix Imperi exportava productes agrícoles, manufactorats i també sal. Aquesta importància es mantindrà fins a l’època dels visigots. El primitiu poblat grec de les ruïnes de Santa Maria fou abandonat per establir un nou barri hel.lenístic (s. IV-III a. C.) que podem veure al costat dret de l’entrada de la Ciutadella. L’excavació d’aquest barri ha deixat al descobert els fonaments de les cases gregues, els carrers, sitges per guardar cereals i una factoria per salar peixos (d’època romana). Les restes de ceràmica grega, romana i íbera es conserven als museus arqueològics de Girona i Barcelona.

Les primeres excavacions de la ciutat grega començaren a principis dels anys 70 del segle XX. Les ruïnes que queden de l’antic monestir de Santa Maria que es convertí en parròquia de Roses encara són importants. Hi ha documents del s. X que ja parlen d’aquest monestir com a una petita cel.la pertanyent al monestir de Sant Pere de Rodes. Tot i això els arqueòlegs han trobat restes d’una antiga basílica paleocristiana que es podria haver aixecat damunt les ruïnes d’un antic temple romà o grec.

Fou a finals del s. X que Santa Maria de Roses es converteix en monestir independent de Sant Pere de Rodes i adquireix uns curiosos drets de pesca de mar i de naufragis, i s’aprofita també dels delmes comtals sobre la pesca i el seu transport. El seu territori a Roses comprenia des del cap Norfeu fins al cap Morell i una bona franja interior. L’any 1060 el monestir passà a mans de la Seu de Girona, més o menys quan l’església del monestir fou consagrada.

La població de Roses fou fruit de l’expansió i riquesa del monestir. La seva decadència s’inicià al segle XV i a partir del segle XVI hagué de conviure amb la Ciutadella aixecada per Carles V, tot i que encara hi vivien monjos. A finals del s. XVI una epidèmia de pesta negra obligà als monjos a abandonar l’edifici, i en tornar el trobaren saquejat. Des d’allavores entrà en clara decadència fins que va passar a dependre del monestir de Santa Maria d’Amer.

Les guerres de finals del s. XVIII deixaren el monestir i la Ciutadella debastada, el monestir fou abandonat. Per aquell temps la nova església parroquial de Santa Maria de Roses ja s’havia construït a la vila de pescadors que naixia fora de les muralles de la Ciutadella. En estat original, Santa Maria era un edifici de planta basilical de tres naus, coberta la central en volta de canó i en quart de cercle les laterals, amb transsepte i capçades per sengles absis semicirculars. Al costat sud hi havia el petit claustre que centrava les dependències del monestir.

Actualment les ruïnes presenten algunes estructures originals i d’altres de reconstruïdes. Per la seva part interior, l’absis central presenta un conjunt de set fornícules, formades per arcs cecs i sostinguts per pilastres semicirculars adossades i uns capitells llisos. Aquests arcs cecs apareixen en els murs laterals de l’església. Per la part exterior es pot veure una decoració llombarda amb set grups de dues arcuacions cegues per grup, entre vuit lesenes. A l’espai central s’obre una gran finestra de doble esquaixada i arcs de mig punt. Les dues absioles són marcadament més petites que l’absis central. En la de la part nord hi ha una finestra de doble esquaixada; la de la banda sud no té el semicercle exterior ben arrodonit, tota vegada que hi incideixen tangencialment les restes d’un antic absis, d’un temple anterior. Hi ha una sola finestra d’una sola esqueixada i amb un arc de mig punt monolític. Al lloc on hi havia la portada original s’ha mirat de reconstruir-la, utilitzant alguns carreus de l’antiga. Al costat del mur de la nau sud es pot veure la planta i unes poques filades de l’antic i petit claustre i de les estructures del monestir.

La Ciutadella de Roses és una gran fortalesa de planta pentagonal estrellada, amb enormes murs atalussats, baluards avançats, glacis i altres elements i construccions complementàries. La seva construcció fou ordenada per l’emperador Carles V i es té notícia que l’any 1543 les obres eren dirigides per l’enginyer italià Lluís Pizano. La fortalesa forma un pentàgon amb cinc baluards angulars. Amida 422 m. de sud a nord i 615 m. d’est a oest. Posseeix dues portes, la «Porta del Mar», a migdia, i la «Porta de Terra» al nord.

La Porta de Mar era l’entrada principal a la fortalesa. És una gran porta renaixentista (s. XVI), decorada i construïda amb grans carreus de pedra calcària de coloració molt clara. Els llenços de la muralla i els murs dels baluards són d’una amplada enorme que varia quelcom en alguns sectors. Són atalussats en la cara exterior des d’una altura també variable. La muralla posseeix contraforts interiors on és reforçada amb un gran talús de pendent suau construït amb terra. La fortificació es feta amb blocs de pedra; les cantonades són de carreus de calcària ben esquadrats. L’única decoració dels murs és una grossa imposta de forma de mitja canya que circueix tot el recinte.

A la punta de la mitjalluna de la banda de ponent hi ha uns elements decoratius que són únics en tot el perímetre. Es coneixen popularment amb el nom de «Cossi de la Reina». Es suposa que la forma del bassament d’una gran guaita o garita que es troba a la part superior de l’extrem angular de la mitjalluna, ha originat, per la seva forma, aquest nom tan curiós.

Dins de la Ciutadella, a partir del s. XVI i fins al XIX es construïren casernes, magatzems, quadres, polvorí, hospital... Edificis que encara es conserven força bé.

El castell visigòtic de Puig Rom és al cim del turó conegut per «Puig de les Muralles», turó que forma part del conjunt del massís de Puig Rom. Està considerat com un dels vestigis visigòtics més importants de la Península Ibèrica. En diferents excavacions que s’han fet des de l’any 1946 s’ha trobat molt material arqueològic d’època visigòtica.

Les restes del castell presenten un recinte murat, amb dues petites torres quadrangulars que emmarquen la porta que donava accés a la part orientada a migdia. La muralla és ampla, amb dos paraments (exterior i interior); amb un espai al mig ple de petites pedres i terra. El parament està format per filades que alteren grans blocs i pedres més petites, de granit. Les excavacions han descobert les plantes de diferents vivendes, armes visigòtiques, eïnes, sivelles, objectes ornamentals bizantins, ceràmica diversa, un vas litúrgic monedes visigòtiques..Molts d´aquests ojtectes es troben repartits per diferents museus del país.

Els historiadors i arqueòlegs creuen que aquest castell fou construït entre els segles IV-V pel monarca visigot Wamba per evitar sublevacions de la població hispana-romana-cristiana i vigilar el pas cap al Cap de Creus, un dels pocs camins que conduïen a les Galies. Les excavacions en aquest castell encara continuen.

El castell de Bufalaranya es troba seguint la carretera que va de Roses a Cadaquès, uns 4 km. més amunt de la cruïlla de Palau-Saverdera, a l’esquerra i dalt d’un turó, sobre mateix de la carretera. Aquest castell era una fortalesa prefeudal, que es pot identificar amb el castell de «Pima Ni-gra», propietat de Sant Pere de Rodes i documentat al s. X. Els historiadors creuen que el seu origen és visigòtic o del Baix Imperi Romà. Probablement fou enderrocat durant el s. XI, doncs no es troba documentació posterior a aquell segle, que parli d’aquest castell.

L’edifici fou aixecat amb roques planes de pissarra negra, pròpies de la contrada. A la part més alta hi ha una gran torre de planta rectangular, amb una columna al centre, també rectangular, i espitlleres als murs. A l’exterior hi ha un recinte emmurallat amb espitlleres contínues. Es veuen al sectors Nord i Est, destacant-se en aquest darrer un fragment d’Opus Spicatum de grans dimensions. La porta s’obria al sector sud. Sota la muralla Nord, que és el lloc més accessible, s´hi obria la vall.

A les ruïnes del castell del Pla de la Guardiola s’hi arriba partint de la vila de Roses i agafant el camí que porta a cala Montjoi, situada a uns 8-9 km. a l’Est. Un cop passada aquesta, i immediatament, apareix la cala Pelosa. Per damunt d’ella i al Nord-Oest un petit replà travessat pel camí que davalla del Puig Alt. En aquesta contrada es veuen les restes del castell.

No hi ha documents antics que parlin d’aquest castell. Per la seva situació és un bon lloc de guaita i de defensa dels perills provinents del mar, car les cales Jòncols, Pelosa i Montjoi ja eren emprades en època romana com a ports És un casell de dimensions reduïdes i planta rectangular, amb una porta principal al sud i fragments de muralla d’1’5-2 metres d’espessor, amb espitlleres, que es conserven en la part de ponent. En aquest mateix sector, però més al nord, resten panys de murs en «Opus Spicatum» (s. VIII-IX).

El castell de la Trinitat es troba a la vessant marina que devalla del Puig-Rom, prop del far de Roses. Fou construït l’any 1543, quan es començà a construïr la Ciutadella, per tal de defensar la badia. Entra en combat per primera vegada l’any 1564 fent fugir dos vaixells pirates. Enfrontanr-se alspirates de Barberia (argelins) va ésser la seva missió fins a la segona meitat del s. XVII, durant les guerres amb França.

Fou molt bombardejat durant la Guerra Gran (1793-1795). Reparat després d’aquesta contesa, fou ocupat pels napoleònics durant la Guerra de la Independència i per aquesta raó la marina anglesa intentà ocupar-lo. Després d’aquella guerra fou reparat com a bateria de costa, però consta que l’any 1850 ja estava arruïnat, com actualment.

Aquest castell te forma d’estel, amb arestes angulars pronunciades per a defensa contra els projectils enemics. L’entrada es trobava al nord-oest amb tres portes successives defensades. Tenia tres terrasses per a bateries de canons, obusos o morters, a diferents alçades, per a defensa del port i de la costa. El castell de la Garriga, d’origen medieval, es trobava a un km. i mig al nord-oest de Roses. Avui gairebé no en queda cap resta, situades al cim del puig de la Garriga (de 41 m.), damunt les terres planes, d’al.luvió, que l’envolten. Aquest castell fou construït -o reconstruït- al segle XIV per Francesca de Vilamarí, vídua de Berenguer de Fortià, gràcies a la protecció de la seva filla, la reina Sibil.la de Fortià, quarta esposa de Pere el Ceremoniós. Els historiadors creuen que d’aquest castell en sorgí l’important llinatge dels Sagarriga, empa-rentats amb els Fortià i els Vilamarí. D’aquest llinatge provenia l’arquebisbe de Tarragona Pere de Sagarriga, que jugà un paper molt notable al Compromís de Casp on donà un vot per indivís entre Jaume d’Urgell i Alfons II de Gandia.

Al terme de Roses hi havia algunes torres de guaita i de defensa del litoral que avui es troben en ruïnes. Es destaquen encara les restes dela torre de Norfeu, enlairada al cim més alt de la península de cap Norfeu (174 m.). Aquesta torre és de planta circular, de gran diàmetre. El seu mur és molt gruixut i atalussat, construït amb pedres grans i de granit que tendeixen a afilerarse (s. XV-XVI).

La masia de Montjoi de Baix és a la vall de Montjoi, a tocar la riera, no gaire lluny de la costa però en un indret amagat del mar, posició típica dels masos antics de les terres del litoral. El casal té una gran torre adossada a la banda nord. És de planta quadrada, presenta restes de merlets a la part superior i diverses espitlleres fetes amb rajols. Al mur meridional es veuen les carteles que sostenien un matacà (segles XVI-XVII).

La masia de can Figa, avui en ruïnes, és a la capçalera de la vall de la riera de Jònculs, a la pregona fondalada que enclouen els alts vessants de Pení i Puig Alt. Aquest casal conserva encara l’antiga torre de defensa, de planta circular (s. XVI-XVII).

La Torre del Sastre es troba al costat de la moderna carretera de Roses a Montjoi (i a Cadaqués, per la costa), en un replà enlairat considerablement sobre el mar que forma part del serrat anomenat «de la Torre del Sastre».

La Torre del Sastre és un mas amb portal adovellat i finestrals rectangulars. La torre, al costat de migdia, s’unia a la casa mitjançant un pont que ha estat substituït per una construcció moderna. Aquesta torre és cilíndrica i conserva tota l’alçada original. La part alta és emmerletada i al costat nord, sobre l’antic pont, hi ha un matacà ben conservat. Hi ha petites segeteres i una finestra rectangular amb un arc de descàrrega al damunt. A la seva llinda hi ha la data 1628.

La Torreta era una masia de la vall de la Trencada que actualment només conserva la seva antiga torre de defensa. Aquesta torre és de planta quadrada i posseeix petites obertures rectangulars (s. XVI-XVII). Can Coll és la masia fortificada més gran del terme de Roses (s. XVII-XVIII). Presenta dues torres de defensa angulars, adossades i també una garita cilíndrica amb coberta cupular. Aquest casal es troba a l’amomenada vall de la Trencada, a menys de dos kms. al nord-oest de Roses.

La destrucció de l’antiga església romànica, que es trobava dins de la Ciutadella, durant la Guerra Gran (1793- 1795) va fer que els veïns de Roses construïssin un nou temple en el nou nucli urbà, fora de la Ciutadella. La nova església, dedicada a Santa Maria com l’antiga, fou beneïda l’any 1796.

Aquest nou temple conserva la capçalera i el creuer, amb la seva cúpula, de la primera etapa constructiva de finals del segle XVIII. La nau amb les capelles laterals i la façana són una obra neo-clàssica de la segona meitat del segle XIX (dels volts del 1853). La façana no fou acabada, doncs només es construí la seva meitat inferior on hi ha la portalada rectangular emmarcada per simples motllures i flanquejada per dos nínxols d’arcs de mig punt.

Caminant pels carrers estrets del nucli urbà de la vila es poden veure encara petites cases de pescadors, de planta baixa i façanes pintades de blanc. Aquestes casetes tendeixen a desaparèixer degut a les noves construccions.

Als eixamples s’hi veuen alguns edificis modernistes de caire popular. La construcció més notable d’aquest estil és l’anomenada Casa Cambó, al Parc, en el sector occidental de la població. És interessant la seva façana amb la data 1906 al remat superior i la decoració dels anteriors. Fa uns anys aquest edifici fou adquirit per l’Ajuntament per destinar-lo a dependències municipals.

Al mateix Parc i al passeig de la carretera, immediat, hi ha algún altre edifici del mateix estil. La casa Pi i Sunyer, que es trobava en aquest sector de la vila, va ésser expressament enderrocada fa uns quaranta anys.

El far de Roses, a la punta de la Poncella, sota mateix del castell de la Trinitat, fou construït durant el regnat d’Isabel II (mitjans del s. XIX).