Sònia Martínez

Dins l’especial dedicat al 8-M, és un honor comptar amb les extenses opinions de la Sònia Martínez, persona que encapçala l’Ajuntament de la Jonquera i el Consell Comarcal de l’Alt Empordà.

- Comparteix-nos, breument, les tasques que t’ocupen el teu dia a dia:
Sóc una persona que s’estima molt el seu poble i que, per circumstàncies diverses, ha acabat dedicant uns anys de la seva vida a la política local. No és la meva professió, però des de fa ja 9 anys el centre de la meva activitat diària és l’alcaldia de la Jonquera, una activitat que, des de fa uns mesos, compatibilitzo amb les tasques de presidenta del Consell Comarcal de l’Alt Empordà. Les dues feines m’apassionen, ja que em permeten aportar les meves capacitats, temps i idees a millorar la vida de les persones i fer coses en benefici del meu poble i la meva comarca. Però alhora exigeixen una alta dedicació diària que deixa molt poc temps per a gaire més. A banda d’això, tinc dos fills fantàstics, en Manel i l’Ona, amb qui intento gaudir de les petites coses del dia a dia i acompanyar-los en el seu creixement cap a la vida adulta.

- A grans trets, perceps diferències entre homes i dones en el teu àmbit laboral?
Històricament n’hi ha hagut moltes. L’activitat política i social catalana ha tingut, des de sempre, una presència important de dones, però aquesta realitat no s’ha vist corresposta amb una proporció equivalent en els càrrecs de responsabilitat. I és que l’accés generalitzat de la dona a la primera línia de la política arriba molt tard, massa tard. Per sort, les coses han anat canviant i avui dia tenim una situació diferent. Som moltes les noies, dones i mares que hem passat a la primera línia i encapçalem ajuntaments, conselleries o alt càrrecs en les institucions. Sense anar més lluny, hem tingut ja vicepresidentes del govern, presidentes del Parlament i alcaldesses en municipis importants del país, com ara Barcelona, Hospitalet, Badalona, Santa Coloma de Gramenet o Girona. Òbviament, segueixen existint diferències, però crec que a poc a poc les dones hem anat conquerint terreny. Tot i això, queda encara molt de camí per recórrer. Jo sóc de les que pensa que l’accés no ens està vedat, però que per arribar a ocupar posicions de responsabilitat les dones hem de demostrar molt més la nostra vàlua i capacitat que no pas els homes; se’ns exigeix més. I encara està per arribar el dia en què veiem una presidenta de la Generalitat, fet que després de 40 anys des de la recuperació de les institucions democràtiques seria normal que ja hagués succeït.

- Tot i les teves responsabilitats laborals, trobes temps per a tu i/o la família?
No és fàcil. Ser alcaldessa és una professió que absorbeix molt i no té horaris. Podries estar 24 hores al dia treballant i encara et faltaria temps. Però, evidentment, s’ha de saber trobar l’equilibri. I jo ho he anat fent a poc a poc. Al principi em costava més conciliar les dues esferes, però amb el temps he après a prioritzar, optimitzar el temps i organitzar-me molt bé. A més, tinc la sort de comptar, tant a l’Ajuntament com al Consell Comarcal, amb un equip de persones molt vàlides i amb gran capacitat de treball i dedicació. I quan es treballa en equip tot surt més ràpid i millor. Està clar que m’agradaria poder dedicar més temps a la família i els amics, sobretot als meus fills i la meva parella, però almenys puc dir que he après a desconnectar, que no és gens fàcil. I això fa que quan estic a casa el temps sigui de qualitat.

- Conclou amb una frase del que per a tu suposa o t’agradaria que suposés el Dia Internacional de la Dona Treballadora del Dia 8 de març:
M’agradaria que, ben aviat, el Dia de la Dona Treballadora deixés de ser necessari i fins i tot pogués desaparèixer. Això voldria dir que hem arribat a la total igualtat d’oportunitats i responsabilitats entre homes i dones. Però, mentre no arribem a aquest objectiu, desitjaria que cada 8 de març servís per recordar la situació d’opressió en què viuen centenars de milers de dones arreu del món. I per conscienciar l’opinió pública de tot el món, sobretot les noves generacions dels països on les dones estan sotmeses a l’home per llei, de la necessitat de canviar les coses.