Al mig d’un mar de vinyes verdes, en un terreny de pendents suaus, s’alça un poble de cases velles al voltant d’un campanar elegant... Se’l mira festejant-lo l’Albera imponent d’esquerps camins perduts, dòlmens amagats, rierols juganers, un cel blau... És Espolla.

No és el mateix visitar Espolla a la primavera que a la tardor. S’ofereixen uns paisatges molt diferents. A la primavera els recargolats ceps verdegen amb lluminoses fulles i les vinyes semblen jardins ben cuidats. A la tardor, un sol lluent, il·lumina unes vinyes daurades i un exèrcit de veremadors va collint els fruits de Dionís... El procés d’elaboració del vi en les cooperatives i cellers del poble omple l’aire de l’olor del most...

Espolla es troba emplaçat en els vessants meridionals de la serra de l’Albera, a l’inici de la plana de l’Alt Empordà i dels terrenys anomenats «aspres». El municipi s’estén pel nord fins a la carena de l’Albera, limitant amb França (comarca del Vallespir). Una pista forestal comunica Espolla amb el Coll de Banyuls i el poble de Banyuls-sur-Mer (ja en el Vallespir).

La serralada de l’Albera ofereix a Espolla indrets molt interessants. Recordem que el seu terme és el que posseeix el nombre més elevat de sepulcres megalítics de l’Albera.

Des de ja fa uns anys els excursionistes han començat a seguir i recuperar antics camins per conèixer l’Albera. Fins fa poc temps alguns indrets eren pràcticament verges i desconeguts pels excursionistes. Gairebé cada any es descobreixen nous monuments megalítics gràcies a l’interès creixent per explorar i conèixer aquesta zona muntanyosa de l’Empordà.

Els pics més alts del terme, són, de ponent a llevant, el puig dels Pastors (1173 m.), el puig dels Quatre Termes (982), el puig de les Guardes (999), i el Salifort (975). En aquest tram de muntanya hi ha el Coll de les Eres. Tot el terme està format per petites valls amb rieres com l’Orlina, la Regarada, torrent de Freixa. L’extrem de migdia del terme, on es troba la vila d’Espolla, pertany a la vall del Merdanç, riera que conflueix a l’Anyet. Totes aquestes rieres formen la complexa xarxa fluvial del marge esquerre del riu La Muga.

Els boscos que predominen més per les muntanyes d’Espolla són els formats per alzines suredes, roures i faigs. La vinya és el conreu predominant i fins l’any 1956 era molt important la producció d’oli d’oliva. Aquell any una intensa fred va matar les oliveres i segons els pagesos mai més han llevat com abans d’aquella data. Tot i això encara hi ha una cooperativa que ven oli d’Espolla a l’engrós i a un preu raonable.

La població ha patit un acusat descens al llarg del segle XX. L’any 1718 tenia 158 habitants, l’any 1860 1.108, l’any 1930 718, l’any 1981 420 i actualment (any 2001) té uns 376 habitants. Moltes masies de la serra de l’Albera foren abandonades i ara només en queda alguna habitada com a segona residència i per neorurals (la versió europea dels «amish» americans).

La majoria de la població viu encara de la producció de vi (hi ha una cooperativa i cellers). El vi es ven en el mateix celler i és exportat. Una part de la població activa es dedica a la construcció o es desplaça a treballar a Figueres o als pobles veïns. Hi ha algun restaurant que ofereix cuina empordanesa de qualitat i a preus populars.

L’any 882 Spedolia era possessió del monestir de Sant Pere de Rodes. El 1226 s’esmenta l’església de Sancti Jacobi de Spoala. El 1246 el lloc és anomenat Espulina. Hi ha notícia de l’església els anys 1279 i 1280 i als nomenclàtors del segle XIV: «Ecclesia parrochialis sancti Iacobi de Spodolia». L’any 1319 Dalmau, vescomte de Rocabertí, reté homenatge al bisbe de Girona, Alemany, per raó del delme d’Espolla i altres llocs «que té o altres ténen per ell en tota la diòcesis, per Vescomtat de Rocabertí».

L’església de Sancti Jacobi de Spodilia figura al document de Carles el Calb -datat l’any 844- en el qual es confirma la possessió de la major part dels temples d’aquesta rodalia al monestir de Sant Quirze de Colera i fa constar que els monjos els havien fundat. Hom creu que aquest precepte és una falsificació tardana, no posterior al segle XIII.

Segons els estudiosos el nom «Espolla» prové d’un antropònim llatí. També pot venir de «Podolia» (pujol, turó), junt a l’article de parlar salat «es».

Els terrenys d’Espolla foren habitats en temps prehistòrics i d’aquelles cultures primitives n’han quedat els seus monuments funeraris: els dòlmens. Aquests monuments proven l’existència d’assentaments humans de fa uns 4.000 anys. A Espolla i la seva rodalia els dòlmens són coneguts popularments per «coves d’alarbs» perquè hom els considerava obra dels «moros» o «alarbs». El primer en estudiar i publicar escrits sobre els dòlmens d’Espolla fou el mestre que hi havia a l’escola del poble a finals del s. XIX, el sr. Antoni Balmanya i Ros (1847-1915), important renovador de la pedagogia catalana de finals del XIX.

Per visitar tots els monuments megalítics d’Espolla calen uns dies (millor fer-ho a peu) i un bon plànol de la zona. El dolmen del Barranc és una gran galeria coberta que manté dotze lloses dempeus i una sola de les de coberta (anys 3.200-2.700 a.C.). S’hi han trobat restes de ceràmica, un punxó de bronze, peces de collars (conservades al Museu Arqueològic de Barcelona). El Barranc es troba a uns dos km. als nord-est de la vila d’Espolla, a ponent de la Devesa d’en Coderc, prop del límit amb el terme de Rabós. El dolmen d’Arrenyagats actualment conserva set pedres verticals, amb la coberta caiguda. Aquest megàlit és a uns 5 km. al nord d’Espolla, a llevant del camí dels Vilars al puig de Conillers i a poca distància, a tramuntana del paratge de la Verna. El sepulcre de corredor de la Cabana Arqueta té vuit peces verticals i dues de coberta (anys 2.700-2500 a.C.). És un dels megàlits més grans de l’Albera. Es troba a 1 km. al sud-oest d’Espolla, a tocar el límit amb el municipi de Sant Climent Sescebes. Les excavacions de finals del s. XIX proporcionaren restes de ceràmica, un ganivet de sílex i fragments de collars. El sepulcre de corredor de la Font del Roure es troba a uns set km. al nord d’Espolla. Conserva vuit lloses clavades i una sola de les de coberta sobre el corredor. Resulta interessant la pedra que tancava el dolmen a la qual se li donà la forma necessària per fer la funció de porta (anterior al 2.300 a.C.). El dolmen del mas Girarols és una cista de cambra rectangular que conserva set lloses i la coberta caiguda (es troba a uns 4 km. al nord d’Espolla). Altres dòlmens de menys importància són el del puig Balaguer o el de les Morelles.

Els Vilars és un veïnat que es troba a uns 2’5 km. al nord d’Espolla, a la petita vall de la riera del seu nom, afluent de l’Orlina. El veïnat conté algunes masies dels segles XVII al XIX. El lloc s’esmenta a l’acta de consagració de l’església de Sant Martí de Baussitges, de l’any 946. La necròpolis hallstàtica dels Vilars fou descoberta l’any 1886 a poc més d’un km. al nord d’aquest veïnat, al paratge anomenat l’Esparraguera. Aquest fou el primer camp d’urnes, cementiri d’incineració, dels pobles indoeuropeus o cèltics trobat a l’Empordà. La ceràmica trobada en aquesta necròpolis pot ser datada dels segles IX-XII a.C. i es relaciona amb la que aparegué a Agullana.

El poble d’Espolla forma un nucli urbà compacte de carrers estrets i costeruts. A la part alta del poble s’hi troba l’església parroquial de Sant Jaume, amb un alt i vistós campanar. Les cases són antigues però les contínues restauracions han fet que perdéssin forces elements arquitectònics antics. Moltes antigues façanes de pedra han estat arrebossades i han desaparegut portals adovellats, portes i finestres amb carreus, badius... Alguna casa de pedra ha estat restaurada, conservant antigues finestres amb carreus (del segle XVIII).

Els carrers estan pavimentats i nets. La plaça Camps Subirà, prop de l’església, presenta una gespa ben cuidada al voltant d’un dolmen de construcció recent d’on hi brolla un doll d’aigua.

L’església de Sant Jaume presenta un petit jardí al costat dret que antigament devia ser el cementiri. Aquest racó verd posseeix un monument dedicat als caiguts del poble durant la Guerra Civil del 1936 al 1939. El temple és d’una nau amb capelles laterals i capçalera poligonal, orientada al nord. Fou alçat al segle XVIII. La torre-campanar és, en bona part, romànica (dels segles XII-XIII). La llinda de la porta d’entrada duu la data de 1785. Tot l’interior està emblanquinat i pintat.

El castell d’Espolla es troba dins el nucli de la població. La fortalesa era de planta rectangular i possiblement protegida per torres als costats. Actualment ha sofert moltes modificacions al ser destinat per a casa de pagès. Conserva un portal adovellat i alguns murs amb grans carreus de granit i petites espitlleres( segles XIII-XIV). La casa Camps és un casal fortificat que es troba a la part alta del poble, a ponent de l’església parroquial. Posseeix una torre de planta rectangular coberta, actualment, amb una teulada d’un sol vessant, ja que no es conserva en tota la seva alçada original (segles XIV-XV).

Baussitges és un veïnat format per masies disperses que fins al segle XIX formava un municipi independent. S’hi arriba a través de pistes forestals i camins força dolents. Molts masos han quedat abandonats. El 20 de desembre de l’any 946 el bisbe Godmar de Girona consagrà l’església de Sancti Martini de Baucigis. L’any 1218 el comte Hug d’Empúries donà la tercera part del delme de Sant Martí de Bausitjas al monestir de Santa Maria del Camp, de Garriguella.

El 1246 una butlla papal confirmà la possessió, per part del monestir de Sant Quirze de Colera, de les esglésies de Baussitges i Sant Miquel de Freixe. L’any 1284, passà per compra a l’abat de Santa Maria de Vallbona del Camp, monestir del Vallespir. L’any 1280 trobem un esment a la ecclesia de Baucigis. Durant el segle XIV formava una sola parròquia amb l’església veïna de Freixe.

L’església de Sant Martí de Baussitges és una obra pre-romànica dels segles VII-VIII. Conserva els elements originals (es destaquen filades d’opus spicatum). Avui es troba sense culte i totalment abandonada.

L’església de Sant Genís d’Esprac es troba vora la riba dreta de la Regarda, a uns dos kms. aigües avall de Baussitges. Aquesta església surt documentada els anys 1279 i 1280 amb els noms de ecclesia de Asparago i ecclesia de Spago. Com d’altres de les rodalies es creu que fou fundada pels monjos de Sant Quirze de Colera. L’església és d’una sola nau amb absis semicircular. A un costat hi ha una masia adossada. Presenta parts de diferents èpoques que van del segle X al segle XIII.

La vall de Freixe és emplaçada a llevant de Baussitges. El lloc s’esmenta a l’acta de consagració de Sant Martí de Baussitges de l’any 946. En aquest document no es fa al·lusió a l’església de Sant Miquel, fet que podria significar que encara no existia a l’esmentada data. Es conserven dues butlles papals del segle XIII que confirmen l’església de Freixe al monestir de Sant Quirze de Colera. Actualment l’església està en ruïnes. Segons l’aparell conservat era romànica dels segles XI o XII.


Fotos de Espolla

Espolla, Alt Em...
Espolla, Alt Em...
Espolla, Alt Em...
Espolla, Alt Em...
Espolla, Alt Em...
Espolla, Alt Em...
Espolla, Alt Em...
Espolla, Alt Em...