Garrigàs, Alt Empordà

Garrigàs és un poble capital d’un extens municipi que comprèn els pobles agragats d’Arenys d’Empordà, Ermedàs, Vilajoan i el veïnat de Tonyà. L’extensió del terme és de 19’49 km2 i la població arriba als 310 habitants ( any 2001 ). Per accedir-hi el millor camí és agafant el trencant que trobem a la N-II, en direcció a Girona. La carretera és estreta i transcorre entre camps de blat i ferratges ben planers. Hi ha alguns boscos de pins i alzines que amaguen grans masies, la majoria d’elles habitades.

Tot el terme de Garrigàs és un lloc força desconegut i verge pels excursionistes. Quan visites aquests pobles per primera vegada quedes sorprès pel ric patrimoni artístic que guarden i sents tristor quan veus l’abandó d’algunes esglésies romàniques i dels castells amenaçant ruïna.

Quan totes les cases i masos eren habitats aquests pobles devien ser un encant. Ara són un jardí mal cuidat, desordenat, ferèstec, anglès... Portes obertes arreu, parets amb escletxes, herbes pels carrers i davant les esglésies, esberzers que ofeguen les pedres velles, silenci, abandó, ningú enlloc... Llocs abandonats, fantasmes, naturalesa exuberant que sembla tornar dominar en llocs on guanyava la mà de l’home... Tot plegat resulta instigador, romàntic i atraïent...

Garrigàs es troba allà on la plana empordanesa entra en contacte amb els Terraprims, a l’esquerra del riu Fluvià. El poble de Garrigàs s’ha convertit en cap del terme per ser el nucli urbà més habitat. S’alça damunt un petit pujol des d’on domina bona part de la plana.

L’any 1195 es troba documentat un personatge amb el nom de Guillemus de Garriganis. Els anys 1279 i 1280 surt documentada l’església parroquial de Sant Miquel de Garriganis. El topònim «Garrigàs» sembla ser un plural del nom «garriga» que al·ludeix a un tipus de vegetació format per arbustos i mates baixes. Segons Coromines prové del nom personal gòtic Gàrika. Prop de l’església romànica de Sant Miquel, situada a mig km. a tramuntana del nucli urbà s’hi veuen fragments de terrissa d’època romana escampats pels camps. Caldria fer una inspecció arqueològica per veure si es troba un possible jaciment romà.

A l’entrada de la població una placa diu: «Siguis qui siguis, pensis com pensis, vinguis d’on vinguis, benvingut siguis». És una manera original de sal·ludar els forasters. Les cases són grans i velles, formant carrers estrets i alguns túnels amb arcades de rajoles de terra cuita. Tot el poble presenta un aire rústic i antic, on encara hi viuen molts pagesos i amb poques cases de segona residència. Sentim els galls cantar dins els patis, un porc roncar dins la cort, el soroll dels tractors llaurant els camps... Olor de palla, de fems a punt d’escampar pels horts, ben cuidats als peus del poble.

Les cases han estat molt restaurades i modificades al llarg del temps. Algunes finestres amb carreus, amb inscripcions i dates, ens diuen que tenen 300 o 200 anys. En un carrer estret, anomenat Carreró Gran una casa presenta una interessant finestra gòtico-renaixentista (s.XVI) amb decoració floral. Al seu costat, una altra casa té una finestra amb l’any 1663 grabat a la llinda. A la Plaça Major, la primera casa, presenta un interessant rellotge de sol pintat a la façana i amb la següent inscripció: «Dia primer de mars de l’any 1841». Els rellotges de sol són elements molt interessants d’arquitectura tradicional i popular que caldria valorar i restaurar més. Aquesta plaça major és gran i lluminosa, a diferència de la majoria de carrers, estrets, humits i ombrívols. Hi ha el modern edifici de l’Ajuntament que contrasta amb les blanques dovelles d’una gran portalada de pedra que devia pertànyer a un antic edifici, avui desaparegut (s. XV o XVI). Al fons de la plaça hi ha un deliciós racó amb uns bancs per reposar, una olivera i altres arbres que donen ombra. El carrer que baixa de la plaça, al final, hi ha la rectoria que s’ha convertit en l’església del poble degut a que l’antiga es troba a 1 km. allunyada. Garrigàs, a diferència dels altres pobles del terme, té una botiga de queviures, una carnisseria, escoles i un centre cívic.

L’església de Sant Miquel és un bell edifici romànic tardà (s. XII-XIII) situat lluny del nucli urbà. S’hi accedeix seguint un camí asfaltat, flanquejat per alzines i pins. L’església té una masia habitada al costat i molt a prop hi ha el cementiri. Com la majoria de cementiris de la comarca està tancat i és una llàstima perquè la visita d’un cementiri diu moltes coses dels habitants d’un poble. El de Garrigàs sembla ben cuidat, amb un monument al mig dels xipressos que sosté una placa amb uns versos de Verdaguer (difícils de llegir des de la porta d’entrada).

L’església fou restaurada fa pocs anys i presenta dues grans palmeres al seu davant. Qualsevol altre arbre hi hagués estat millor que aquest tan exòtic i impropi de les nostres terres. El temple és d’una nau amb absis semicircular. La portalada, situada al mur meridional, presenta dos arcs de mig punt en degradació, llinda i timpà. En aquest mateix mur hi ha dues finestres de doble esqueixada i arcs de punt rodó. A la capçalera de la nau hi ha un ull de bou. El campanar és de cadireta, romànic, modificat durant els segles XVII o XVIII, època en que es construïren els badius que presenta. La volta de la nau és apuntada i seguida, igual que l’arc triomfal. La coberta del presbiteri és ametllada. És interessant la mènsula de pedra amb forma de cap de persona de faccions còniques que sosté la trona que hi ha dins el temple (s. XVI o XVII).

Arenys d’Empordà és un petit poble que es troba a uns 2’5 kms. al sud-oest de Garrigàs, està format per dos nuclis separats : El barri del «Camí de Dalt» i el nucli on hi ha l’església, el castell, la rectoria i algunes masies situades dalt d’un tossal, a menys de 500 metres de la riba esquerra del Fluvià.

El nom del poble prové del nom «arenys» que significa sorrals d’un riu (en aquest cas el Fluvià). L’any 1019, en instaurar-se la Canònica de la Seu de Girona, la ecclesiam Sancti Saturnini de Arens s’esmenta com a possessió d’aquesta comunitat. Un altre document, de l’any 1056, fa referència a la donació feta a la Canònica de Girona pels executors testamentaris de Gausbert d’Arenys dels delmes i prímicies que tenia a l’església de Sant Sadurní d’Arenys, al comtat d’Empúries.

El veïnat del «Camí de Dalt» dóna la sensació de poble fantasma, deshabitat però no abandonat. Les cases estan restaurades i els carrers pavimentats. És un nucli format per cases de segona residència. Algunes grans masies, com Can Pagès, estan ben restaurades amb grans jardins de gespa ben segada al davant. A la Plaça Major de Sant Sebastià hi ha un oratori de pedra amb la imatge del sant a dins (potser del s. XVIII). Algunes cases (dels segles XVII-XVIII) han conservat interessants eixides sostingudes per arcs rebaixats i voltes de pedra.

El veïnat de l’església i el castell només té una masia habitada. Tot el conjunt presenta abandó, deixadesa, solitud, indiferència davant uns temps que li passen de llarg... El castell s’esquerda per tots costats, amanaçant ruïna i l’església, sense culte, està voltada d’ofenoses herbes que creixen lliures arreu... Portes i finestres obertes, esbarzers, parets que cauen, làpides d’antics rectors de la parròquia, ombre, humitat, un vent que xiula entre les escletxes del castell, silenci... S’ho miren uns altívols xipressos que s’enlairen cel amunt, com volguent fugir de tanta decadència... Paisatge magnífic per les ànimes romàntiques.

L’església de Sant Sadurní és d’una sola nau amb absis semicircular. Presenta estructures de diferents èpoques: Romànic, gòtic i afegitons posteriors. El presbiteri queda amagat pels murs del castell (adossat a l’església). És la part més antiga de l’església, segle XI i presenta algunes arcuacions llombardes (que es poden veure dins una estança del castell). La nau és coberta amb volta apuntada que posseeix cornisa de secció excorbada. Al mur meridional hi ha una portalada adovellada amb la data 1306 en xifres romanes. Cap als segles XIV o XV l’església serví de torre de defensa (presenta espitlleres a tot volt). Sobre la capçalera s’alça el campanar, de planta quadrada i arcades de punt rodó (segles XVII-XVIII). L’interior de l’església d’Arenys fou decorat per diferents artistes a mitjans del s. XX quan el poble estava habitat pel crític d’art castellà José Francés. Hi ha pintures de Ramon Reig i dues talles de fusta de Frederic Marés.

El castell d’Arenys es troba al costat de l’església. Durant l’Edat Mitjana pertanyia als senyors Palol. Consta que l’any 1319 Dalmau de Palol reté homenatge al bisbe de Girona per la meitat de la dècima de la parròquia d’Arenys. A mitjans del s. XVII passà als Cruïlles. El primitiu castell medieval sofrí moltes restauracions durant els segles XVI, XVII i XVIII que li donaren la forma actual. Unes obres de fa pocs anys restauraren la façana principal donant-li un aire medieval i alhora fantasiós. Destaquen algunes portalades adovellades i grans finestres amb carreus. Malauradament l’edifici està abandonat.

La vista que es contempla des del mirador format per la plaça on hi ha l’església és magnífica: Camps, espeses boscúries i ofenoses arbredes que no deixen veure les aigües del Fluvià... Paisatge rural, amagat, allunyat... Verge.

Ermedàs és un petit poblet que fins a mitjans dels s. XIX, junt amb el poble veí de Vilajoan, formaven un municipi independent. Actualment només hi trobareu dues cases habitades, una església força abandonada i carrers plens d’herba.

El poble s’alça al cim d’un petit pujol, a l’inici dels Terraprims (terres de relleu suau que limiten a ponent, la plana empordanesa). Tant la carretera que condueix al poble des de la N-II com la que comunica amb Garrigàs (a uns 2 kms.) estan per asfaltar. A l’entrada del poble unes altes antenes que serveixen pels tant de moda telèfons mòbils, no sembla que el beneficiïn gaire.

Durant la construcció de l’autopista A-17, que passa a 300 m. del poble, es trobà un conjunt de 14 sitges i restes de dos fons de cabana que devien pertànyer a un poblat pre-romà (s. III-II a.C.).

L’any 1092 el prevere Arnau Gausbert llegà al priorat de Santa Maria de Lledó l’alou d’Ermedàs amb la seva església de Santa Maria. El 1124 el papa Calixte II confirmà els béns del priorat de Lledó entre els quals figura l’església de Santa Maria d’Ermadàs. Segons les grafies medievals utilitzades per designar Ermedàs: «Ermedans», «Heremitanis» i «Ermedanis» sembla que deriva d’ermitans, de l’existència d’un antic eremitori en aquest lloc. Uns altres opinen que prové d’erm (lloc no cultivat).

L’església de Santa Maria d’Ermedàs és romànica dels segles X-XI. Sofrí modificacions durant el segle XVIII (principalment la façana principal o frontís). A l’interior de la rectoria, al costat de l’església, hi ha un passadís excavat en el terreny natural del turó, d’uns deu metres de llargada, acabat en un petit recinte ovalat. Hom creu que és un antic hipogeu (construccions subterrànies que servien per amagar-hi objectes valuosos en temps de perill).

Can Marisc és un gran casal, encara habitat, situat a l’entrada del poble. Presenta un gran portal adovellat i finestres amb carreus (segles XVII-XVIII).

Tonyà és un veïnat de masies escampades, situat a uns dos kms. al nord-est de Garrigàs, en direcció a Siurana. L’any 1017 consta que el lloc de Tonyà pertanyia al monestir de Banyoles. Hi havia hagut un castell o força, almenys des del segle XIII, que havia estat possessió del monestir de Santa Maria de Roses. L’any 1231 el comte Ponç-Hug III va vendre a l’abat Ramon -de Roses- el castell de Siurana i tots els masos que posseïa dins la parròquia de Santa Coloma de Siurana. Encara actualment Tonyà pertany a la parròquia de Siurana i no a la de Garrigàs. L’any 1592 el monestir de Roses fou incorporat al de Santa Maria d’Amer i també les possessions de Tonyà.

L’ermita de Santa Llúcia de Tonyà és un edifici de caire popular provablement del segle XVIII. Per la diada de la patrona s’hi celebra un important aplec. Algunes masies de Tonyà presenten portals adovellats i finestres amb carreus dels segles XVI i XVII.

Vilajoan és un poblet situat a un km. a migdia d’Ermedàs i vora la riba esquerra del Fluvià. S’hi accedeix des de la N-II, prop de Bàscara. Moltes cases han estat restaurades i serveixen de segona residència, fins i tot el castell (amb interessants elements gòtics dels segles XIV-XV). L’església de Santa Maria fou restaurada fa uns anys. És romànica, dels segles X al XII.

L’any 1119, en el testament d’Ermessenda, vescomtessa de Bas, s’esmenta l’alou de Villa Johannis. A la làpida sepulcral, de l’any 1270, que es pot veure en el mur de migdia de l’església, el nom del lloc s’escriu Villa Johanne.

L’etimologia del topònim és ben clara: del nom de persona Joan (vila d’en Joan). L’església de Santa Maria de Vilajoan va ésser donada l’any 1093 al priorat de Lledó pel prevere Arnau Gausbert, segons afirma Pere Vayreda en el seu estudi sobre el Priorat de Lledó.

Articles relacionats ...