Garriguella, Alt Empordà

Vist des de lluny, Garriguella és un poble gran amb una església immensa. Les cases són altes, els carrers i places amples però el nombre d’habitants petit, actualment arriba als 658 h. (any 2001). L’estructura actual del poble es deu al segle XVIII. Del reduït nucli medieval del poble pràcticament no en queda res. Tot fou reconstruït durant el s. XVIII, en temps de l’expansió del conreu de la vinya, quan Garriguella produïa molt vi i d’excel·lent qualitat.

Els pagesos portaven el vi fins al port de Llançà i era embarcat a Amèrica. La prosperitat del poble va fer que es construïssin grans cases de pedra, amb amplis cellers en els baixos per guardar el vi en les botes i l’oli en les piles de pedra. Hi hagué diners per fer una gran església amb un campanar que es veiés de lluny. Malauradament la sort de Garriguella durà poc i al segle XIX arribaren els problemes pels vinyaters. Cap a l’any 1857, quan el poble tenia uns 1696 habitants, va arribar la plaga del mildiu, que, segons diu mossèn Anticó, en un manuscrit “anà augmentant cada any mes, de manera que durant quatre anys, feren les veremes recollint els raïms amb sacs, de tan secs que eren; després, amb aigua, els molien en trulls d’oli, i així aprofitaven el poc que havien collit”. Es diu que tothom bevia aigua, tret d’alguns propietaris rics, en un país que havia estat terra de bon vi. Pocs anys després la fil·loxera matà totes les vinyes causant la ruïna de moltes cases pairals. Per sortir del pas hi hagué sort de la construcció per aquells anys de la via del ferrocarril, a la qual hi anaren a treballar molts garriguellencs.

Alguns altres, més aventurers, emprengueren la carrera de les Indies i partien cap a Amèrica amb gran il·lusió. Segons mossèn Anticó “arribà a haver-hi allí mes gent filla de Garriguella que no pas al poble mateix, fins i tot s’hi fundaren allí dues colònies anomenades Garriguella i Montserrat, amb més habitants que aquí, en unes propietats dels germans Solà, fills i molt amants de nostra Garriguella”. Alguns d’aquests “americans” tornaren rics al seu poble però la gran majoria es quedaren a Amèrica tenint més o menys sort. Un “americano” que havia tornat va fer el Parc que hi havia a la Font de Sant Nazari, al costat d’on ara hi ha el càmping Vell Empordà. Un altre va construïr la gran casa de Can Terol, a la plaça de l’església.

L’any 1900, el poble tenia 932 habitants que pujaren a 1000 l’any 1930 i a 656 l’any 1990. Actualment encara hi ha vinyes que produeixen bon vi i fan funcionar una cooperativa. Hi ha petits restaurants i un càmping que donen feina als habitants del poble. Tot i això n´hi ha que s’han de desplaçar a treballar a Roses o a Figueres. La majoria de les cases estan restaurades, algunes com a segona residència (les platges queden a la vora). Els carrers estan pavimentats i abunden parcs, jardins i places ben arrenjats arreu. El clima suau, les bones comunicacions, la situació, la tranquil.litat, el bon vi i la bona gastronomia fan de Garriguella un lloc interessant per viure-hi o passar-hi les vacances. Garriguella es troba allà on les serres de l’Albera enllacen amb la serra de Rodes. Els costats de llevant i tramuntana del terme són accidentats (serra d’en Ferran, 225 metres).

Vers ponent i migdia el terreny és més planer amb alguns petits pujols (com la Mala Veïna). Les muntanyes presenten poca massa forestal (alguns pins i alzines), predominant els matolls i les garrigues. La població està dividida en dos barris: Garriguella Vella i Noves. Garriguella vella es troba en una cruïlla de camins, al peu i a uns 500 metres vers ponent del tossal poc enlairat on hi ha el barri de Noves. Noves és el centre més gran del poble i on hi ha l’església parroquial de Santa Eulàlia de Noves.

Actualment tothom coneix el poble pel nom de Garriguella, només els seus veïns distingeixen Noves de Garriguella.

El monestir de Sant Pere de Rodes tenia possessions a la “villa novas” segons un precepte del rei Lotari de l’any 982. L’any 1218 s’esmenta el priorat de Santa Maria del camp de Garriguella. Segons el llibre “Cartoral de Carlemany”, conservat a la catedral de Girona, l’any 1228 el cavaller P.de Foixà tenia el novè del delme de Noves en feu del delme de Noves. Els anys 1279 i 1280 s’esmenta l’església de Novis (Noves).

Durant el segle XIV els cavallers Berenguer Sort, Guillem de Pau i Guillem de Güell prestaren homenatge als bisbes de Girona, per raó de diferents parts del delme de Santa Eulàlia de Noves. En un document de l’any 1478 apareix l’esment de “l’oci de Garriguella”.

L’any 1314 la parròquia de Santa Eulàlia de Noves era propietat del monestir de Sant Quirze de Colera. Segons els estudis del topònim “Garriguella” sembla que procedeix del tipus de vegetació abundant en el terme (garriga). Noves, segons F. de B. Moll “sembla venir del llatí novas” (en el sentit de novetat). L’església de Santa Eulàlia de Noves de Garriguella és un gran edifici que posseeix una gran plaça davant de la façana principal i un gran parc-jardí a la façana de llevant. Durant els segles XVIII-XIX quedant pocs vestigis de l’església anterior romànica (dels segles X-XI). Aquest antic temple era de planta basilical. Resten dempeus bona part de les seves tres

Les façanes deixen veure les pedres poc polides i col·locades sense cura (són pedres dels camps i muntanyes propers al poble). El campanar és força alt, de planta octogonal i quatre arcades de mig punt. En documentació medieval apareix esmentada la “forsa de Garruiguella”, que devia estar emmurallada. Malauradament no n’han quedat vestigis degut a la gran transformació urbana que va viure el poble durant el segle XVIII. La majoria de les cases són d’aquella època, algunes presenten portals i finestres amb carreus. A la banda nord del barri de Garriguella Vella hi havia la capella de Sant Sebastià, del segle XVIII, que fou enderrocada. En resta un fragment del mur amb una capella o altar d’arc de mig punt, de poca fondària, en el qual hi ha una fornícula per a la imatge. Aquestes restes fa pocs anys que foren restaurades. A uns 200 metres al nord de la població, entre Noves i Garriguella, al cim d’un pujol hi ha el Molí de Vent (segles XVI-XVII). És una torre troncocilíndrica construïda amb pedruscall. L’edifici ha estat restaurat i actualment serveix de restaurant. L’antic priorat de Santa Maria del Camp avui és una ermita blanca en mig de les vinyes. Es troba a un km al nord-est del poble, a l’inici de la carretera que condueix a Vilamaniscle. Segons una llegenda el gran emperador Carlemany derrotà els sarraïns durant una batalla que tingué lloc en aquesta contrada vers l’any 797, després que se li aparegués la Mare de Déu. Aquesta victòria li obrí camí cap a la conquesta de Girona i per recordar-la manà

construïr una capella que fou dedicada a Sant Andreu. Aquesta llegenda la recollí el bisbe Arnau de Montrodon en un document escrit l’any 1345. No és fins l’any 1218 que trobem documentat el priorat benedictí de Santa Maria del Camp. El dia 11 de desembre d’aquell any el comte d’Empúries donà al prior de Santa Maria de Campis de Garriguella la tercera part del delme de la parròquia de Sant Martí de Bausitges i el domini directe del mas de Freixe (actualment dins el municpi d’Espolla). L’any 1314 només residien al convent el prior i dos preveres seculars. El priorat fou agregat a l’abadia de Santa Maria de Roses. L’any 1592, juntament amb el monestir de Roses, passà a dependre de Santa Maria d’Amer. L’any 1835 marxaren els darrers monjos i l’església quedà convertida en santuari on s’hi celebra un important aplec cada any el mes de maig. L’església fou molt restaurada durant els segles XVI-XVII donant-li l’aspecte actual. Les façanes estan pintades de blanc. A l’entrada principal una làpida explica la llegenda de la fundació corolíngia i la visita que el 4 de desembre de 1506 féu a l’església Ferran II, el futur rei Catòlic, segons sembla. L’interior de l’edifici fou decorat amb pintures murals (s.XVI-XVII) que representaven la lluita de l’exèrcit de Carlemany amb els sarraïns (aquestes pintures encara estan força ben conservades). La torre de Mala Veïna, es troba al cim del turó del mateix nom, a uns 4 km. a ponent de Garriguella i prop del límit amb els termes de Peralada i Vilanova de la Muga. La torre, de planta circular, s’alçava a pocs metres de la carretera vella de Garriguella a Perelada. N’han quedat algunes restes i murs amb filades de còdols... La seva funció devia ser vigilar

N’han quedat algunes restes i murs amb filades de còdols... La seva funció devia ser vigilar el pas pels colls orientals de l’Albera i les terres de ponent de la plana alt-empordanesa. Segons l’aparell conservat podria ser dels segles XIII o XIV. Garriguella ha tingut alguns personatges que han fet història. El rector Manuel de Garriguella fou un gran partidari de l’arxiduc austríac Carles I a la Guerra de Successió i contrari a Felip V, tots els Borbons i els castellans. Sembla que escrivia poesies burlesques que arribaren a ser molt populars pels veïns de la comarca. Al acabar-se la guerra fou perseguit per les autoritats de Felip V. Llàstima que les seves poesies fossin cremades. Joan Rimbau, per sobrenom “Simonet” fou un altre rector del poble que l’any 1808, al veure el país ocupat pels exèrcits de Napoleó es va aixecar al crit d´independència i formà una guerrilla amb jovent del poble per combatre l’enemic. Vàren defensar la comarca i el castell de Quermançó. Lliberat Guerra i Gifré (1831-1890). Va estudiar a l’Escola Normal de Girona, i un cop acabada la carrera va destacar pels seus interessants estudis sobre pedagogia. L’Antoni Sucarrat, mort l’any 1896, fou un altre rector cèlebre de Garriguella. Sempre s’interessà pels esdeveniments de cada dia, que anava passant-los al paper. Amb els seus manuscrits sabem gairebé tot el que va passar a Garriguella durant el s.XIX. Altres personatges importants són: Amador Guerra i Gifré (1835-1885),eminent jurista autor de llibres de dret. Josep Solà i Vidal (1850-?) Cirurgià molt important que exercí alguns anys a Buenos Aires. Gràcies a ell l’actual himne de l´Argentina no conté unes frases originals despectives contra Espanya.

Tots ells, alguns des de petits, havien passejat entre les ofenoses vinyes verdes, contemplant les postes de sol darrera el Canigó i enflairat l´olor de la terra de Garriguella, quan cauen les primeres gotes d´una tempesta d´estiu, sobre la pols dels camins...Els ca- mins de Garriguella, entre vinyes, oliveres i garrics, que es perden pel mig de les muntanyes... Quina delícia!!!.