Lladó, Alt Empordà

La vila de Lladó s’asseu en una terrassa des d’on domina la plana empordanesa. Se la mira imponent, la muntanya del Mont, de verdes boscúries de pins i alzines , sempre verda,fresca,feréstega...Més enllá el Canigó nevat. Una carretera recta que comença a Navata,transcorre entre camps de blat, ferratges i oliveres fins arribar a Lladó.

El poble es presenta amb cases velles, fosques ,resclusides...Carregades d’història...Condueixen a la plaça major, gran, espaiosa, lluminosa, oberta. Uns brancalluts plàtans donen bones ombres a l’estiu. Hi ha lloc per tot, per aparcar els cotxes, per jugar-hi la mainada, per passejar, per fer-hi la major part dels actes de la festa major d’estiu ( a primers de juliol ) i la popular Fira del Formatge ( a mitjans de setembre ).

És una plaça ben cuidada,amb bancs per seure, jardineres i un petit parc inantil on hi ha una gran font amb una inscripció que resa: “Vila de Lladó, la senyorial, la dels olivars fullats d’or i plata, les feligrasies de Baix i de Dalt, i el clos de canonges en Col·legiata” . Són uns versos del poeta empordanès Carles Fages de Climent que devia haver visitat el poble de jove i segurament quedà envalidat pel pridigiós paisatge i el que resta de l’església i priorat de Santa Maria de Lladó.L’església romànica de Santa Maria es troba a un costat de la gran plaça, encara que la façana principal dóna a una altra plaça més petita unida a la gran. El conjunt format per l’antiga canónica Agustiniana i l’església és un dels monuments religiosos medievals més importants de la comarca. Esdevé la joia del poble, el bé més preuat que cal conservar, estudiar, difondre pel seu gran valor arquitectònic i històric.

El priorat de Lladó fou durant l’Edat Mitjana propietari de moltes terres, masos i fins i tot pobles. Lladó esdevingué una població important fins que la vida monàstica va desaparèixer i el priorat perdé les últimes propietats. Després Lladó esdevingué un poble com un altre, però la gloriosa història del monestir (sabiament recollida per un veí del poble,el Sr.Pere Vayreda i Olivas) i el molt que ha quedat dels edificis fan de Lladó un poble singular que ha sabut guardar bé els records de temps passats. Ara Lladó és un poble que viu principalment del camp i de les granges de bestiar (porcs, vaques i ovelles ). Hi ha algun restaurant (l’hostal de cal Gran i can Kiku, ambdós a la Plaça Major ), també algunes botigues i un ferrer.

La vila és emplaçada a l’alta vall del Manol, a uns 500 mts. de la riba esquerra d’aquest riu, afluent de la Muga, en les estribacions orientals del massís de la Mare de Déu del Mont. El nucli urbà és travessat per la riera Àlguema que neix prop del poble i uns kms. més avall s’ajunta amb el Manol. El terme municipal presenta un sector de terrenys ondolats que devallen vers la plana empordanesa. El sector septentrional és molt accidentat pels contraforts del massís del Mont. Aquest espai geogràfic es coneix per «Garrotxes d’Empordà».

Actualment Lladó té 492 habitants ( any 2001 ). L´any 1718 en tenia 563, uns 1.458 l´any 1860, l´any 1900 eren 979 habitants, 836 l´any 1950 i 484 l´any 1991. Després de l’any de la fred (1956) que matà moltes oliveres la població va començar a minvar fins a l’actualitat. Molts masos també han quedat deshabitats des de mitjans del segle XX. Foren masos dedicats a l’explotació del bosc. Feien molt carbó per cuinar. Amb les cuines modernes la indústria de fer carbó vegetal gairebé ha desaparegut.

A un km. al nord del poble hi ha el veïnat del Pujol, format per masies del segles XVII-XVIII, a la vora del camí de l’Estela.

Més a tramuntana hi trobem el veïnat de Manol de Dalt, de masos escampats vora el riu. El topònim Lladó apareix en un document de l’any 977 escrit «Lucduno» i altres documents medievals diuen : Letuno, Ledone, Latonensi, Letoni.

Segons el filòleg Joan Coromines deriva d’un nom d’arbre -lladó o lledoner-. Altres autors, com Moreu Rey creuen que la grafia «Lucduno» deriva d’un primitiu »Lugdunum» considerant que l’actual nom deriva d’un antropònim celta llatinitzat. Alcover i Moll, accepten que prové del llatí vulgar «lotone» derivat de «lotus»

En diferents llocs del terme municipal hi han aparegut al llarg del segle xx diferents restes d’època romana. A la zona de Mercadell, a un km. a migdia de la vila es descobrí un pou fet amb carreus i pavimentat amb formigó; junt a una conducció feta amb peces de terrissa. Prop del mas de Can Olives de Manol s’hi trobaren fragments d’àmfora, atuells de cuina i làmines de plom. Prop del veinat del Pujol i el mas Soler s’hi trobaren fragments de ceràmica romana.

El fet d’haber-se trobat una base d’àmfora romana en el recinte de Santa Maria fa pensar en un possible nucli urbà primitiu d’època romana. Cal recordar que l’any 1089, quan es fundà la canònica, aquest lloc, on ja hi havien les esglésies de Santa Maria i Sant Joan, fou qualificat de «sacratísim» i «sacrosant». Hom volia demostrar que el culte cristià en el lloc era molt antic, possiblement damunt un antic temple pagà.

En els terrenys propers a l’antiga parròquia de Sant Feliu, a la part elevada de la vila, hi aparegué un encenser d’època visigòtica.

Tot el nucli urbà de Lladó, si es pogués excabar, de segur que donaria bons resultats. De moment ens hem de conformar d’estar alerta sempre que s’hagin de remoure terres.

Lladó surt esmentat per primera vegada en un document del monestir de Sant Pere de Besalú, de l’any 977. Es tracta d’una donació que feia el comte-bisbe Miró al monestir de Besalú d’ uns terrenys situats al terme de Llucduno. El comte Borell de Bacelona, en el seu testament de l’any 993, repartí els alous de Lladó, entre la Seu de Girona i el cos de Sant Feliu. Aquest darrer llegat es deu haver d’entendre com una deixa per contribuir al culte a les relíquies del màrtir Feliu l’Africà.

L’any 1017 el papa Benet VIII confirma que el monestir de Banyoles tenia uns terrenys a la parròquia de Sant Feliu de Ledono. També consta, aquell mateix any, que hi tenia propietats el monestir de Sant Pere de Camprodon. L’any 1089 s’aixeca acta de la restauració del culte i de la vida monàstica a Santa Maria de Lladó. Segons l’acta els esposos Adalbert i Alamburga, senyors de Navata, amb llurs fills, Gausbert, Pere i Arnau, reconeixen que retenen injustament el lloc sagrat on hi han les esglésies de Santa Maria i Sant Joan, a Lladó , que els seus avantpassats havien usurpat. Per quest motiu restitueixen el lloc perquè hi sigui restaurat el culte i torni a l’esplondor que havia perdut.

Es decidí que hi visquès una comunitat de canonges sota la regla de Sant Agustí sense posseir propietat. Després fou elegit un baró humil anomenat Joan (antic monjo de Vilabertran) com a prior de la comunitat . L’acta diu que el lloc que ocupaven les esglésies de Santa Maria i Sant Joan havia estat un indret sagrat de gran prestigi i poder. Hom suposa que es tracta d’una antiga comunitat monàstica important durant l’època visigòtica.

Durant el temps del primer prior foren donades al monestir les esglésies de Santa Maria d’Ermedàs, Sant Cristòfol de l’Estela, Sant Julià d’Oliveda i Sant Miquel de Fontfreda. Cal destacar la cessió feta pel bisbe l’any 1109 de la parròquia de Sant Feliu de Lladó. També s’aconseguiren poc temps després possessions llunyanes com la cel·la de Sant Tomàs de Riudeperes (bisbat de Vic ) i Santa Maria del Vilar (bisbat d’Elna). També obtingué dominis sobre el poble de Borrassà.

En temps del prior Arnau de Coll (1136-1196) la casa va adquirir, per cessió, les esglésies de Santa Coloma d’Alamans i Sant Joan d’Albera, agregades a Santa Maria del Vilar, i de Sant Sixt de Miralpà, agregada a Sant Tomàs de Riudeperes. Es creu que en temps d’aquest prior es construï la basílica de Santa Maria i la majoria de les dependències monacals que han arribat fins a l’actualitat.

En temps del prior Arnau d’Hospital (1196-1214), Dalmau de Creixell i la seva mare Berenguera, donaren al monestir la senyoria feudal de Lladó i la seva rodalia, que incloïa els termes de les parròquies de Sant Feliu de Lladó, Sant Martí de ses Serres, Sant Martí de Queixàs, Santa Coloma de Cabanelles i Santa Maria de Cistella. Aquest prior posà les bases per crear a Lladó un hospital de pelegrins.

L’any 1285 durant la invasió de Felip l’Ardit, els monestirs de la comarca es desentengueren o es posaren al costat dels francesos. El comte català PereII desabut per l’actuació dels monestirs, un cop acabada la guerra, manà el segrestament dels béns dels monestirs de Banyoles, Vilarbertran i Lladó. Per el priorat de Lladó fou important la jurisdicció civil i criminal del lloc de Santa Maria del Vilar, al Vallespir, aconseguida l’any 1303, perquè donava vot i veu al monestir en les Corts Catalanes.

L’any 1353 el bisbe de Girona concedí el permís de culte a Sant Lambert dins l’església de Santa Maria de Lladó i les seves filials. El monestir tenia unes relíquies d’aquest sant que havien estat portades de Flandes. Cada any, el dia 17 de setembre, se celebra la seva festa, que des de fa uns anys coincideix amb la concorreguda fira del formatge artesà.

Durant els segles XIV i XV el priorat de Lladó va rebre notables privilegis per part dels monarques i els comtes d’Empúries. L’any 1592 el papa Climent VIII declarà secularitzades totes les canòniques agustinianes. A parti d’allavores aquestes cases es convertiren en « col·legiates».

L’any 1808 els exèrcits francesos cremaren forces dependències del monestir i tot l’arxiu històric. L’any 1835 el monestir hagué de ser abandonat. La comunitat va quedar definitivament suprimida l’any 1851. L’any 1929 la parròquia, que des de sempre havia estat l’església de Sant Feliu, fou traslladada a l’antiga basílica canonical de Santa Maria.

L’església de Santa Maria de Lladó, es troba a l’extrem meridional de les dependències monacals de l’antiga canònica. És un notable exemple del romànic català. Forma un temple de planta basilical, de tres naus acabades amb tres absis de planta semicircular molt allargada pels extrems (segles XII-XIII ). La nau central és coberta amb volta apuntada, hi ha arcs que es sostenen per columnes semicilíndriques adossades a les pilastres rectangulars . Algunes d’aquestes columnes posseeixen capitells amb decoració esculpida.

El gran arc de l’absis central és doble, en degradació. Tot l’interior presenta murs de carreus ben escairats menys a les voltes que són fetes amb pedres sense traballar. Els capitells decorats presenten cares humanes escupides i motius florals. La portalada exterior presenta sis arquivoltes en degradació, llinda i timpà. En els muntants hi ha dues columnes cilíndriques amb sengles capitells per banda.

Les arquivoltes presenten diferents termes decoratius ( daus en relleu, motius florals inscrits dins cercles, dibuix geomètric, fulles d’acant, dragons a l’inici d’un arc ... ). Al salmer s’hi representaven, a cada costat, sengles lleons i unes groses fulles d’ acant, elements actualment força malmesos. El timpà és llís. Hi ha restes d’una pintura tardó-gòtica. Les columnes cilíndriques són llises. Els quatre grans capitells segueixen la tradició coríntia.

El finestral superior, damunt la portalada, posseeix tres arquivoltes de mig punt en degradació. Les finestres de les naus laterals del templé són romàniques, de doble esqueixada i arcs de punt rodó. El campanar fou constuït durant els segles XVI o XVII . A la façana principal o frontis, a cada costat de la porta, hi ha algunes làpides sepulcrals pertanyents a priors de la canònica ( una d’elles pertany al primer prior, Joan ).

No s’ha conservat l’antic claustre del qual només n’han quedat alguns capitells conservats dins l’església. Un es troba a l’entrada del temple, a mà esquerra i serveix de pila beneitera (S. XII ). S’hi representa una escena de lluita entre dos animals fabulosos, en forma d’ocells. Mereix ser contemplada la pila baptismal romànica que hi ha a prop (S.XII ).

Al museu Diocesà de Girona es guarden alguns objetes procedents de la canònica de Lladó : Una caixeta aràbiga del segle X, una creu procesional de plata gòtico-renaixentista (segle XVI ) i dues imatges de marbre, una d’elles de Sant Llambert datada de l’any 1646.

Al nord i nord-oest de l’església hi ha les dependències de l’Antiga Canònica. Limiten amb les hortes del monestir i les rieres d’ Àlguema i Ribot. Moltes de les façanes exteriors formen les antigues muralles que defensaven el monestir. Algunes parts del monestir passaven a ser cases particulars i una bona part serveix de dependències municipals ( hi ha l’Ajuntament ).

La casa prioral incideix perpendicularment a l’angle nord-oest de l’església i limita la plaça que ara queda davant del temple on abans hi hagué el cementiri. Les façanes presenten aparell romànic de carreus i la meitat de l’arc de punt rodó d’una porta romànica. Les obertures del pis són dels segles XVII-XVIII. Un passadís travesa aquest cos d’edifici i mena a l’antic pati del monestir , avui placeta pública.

En una façana hi ha una finestra gòtica geminada (segles XIV-XV ). El pati o placeta és limitat a llevant per l’edifici romànic conegut per església de Sant Joan de Lladó (S. IX-X ), que al reconstruir-se el monestir fou convertida en sala capitular. Aquesta sala presenta arcs de diafragma apuntats. L’espai de l’antic claustre s’ha convertit en un jardí on hi ha l’entrada de la Casa de la Vila. El fet d’haver convertit la major part de les dependències del monestir en sales d’ús municipal ha ajudat a la restauració i conservació de l’edifici.

L’església de Sant Feliu de Lladó es troba a la part més alta del poble. Actualment està sense culte i serveix de magatzem municipal. Del primitiu edifici no en quedà cap rastre quan es construï l’actual església, durant el S.XVIII. És un edifici d’una sola i ampla nau, amb capelles laterals, transepte i capçalera carrada en l’exterior i poligonal en l’interior. És orientat al nord.

Prop d’aquesta església hi fou trobat un encenser d’època visigòtica (datat pels voltants del segle VII ), i que actualment es guarda al museu Episcopal de Vic. Al museu d’Art de Catalunya es conserva un retaule gòtic del S. XIV, dedicat a Sant Tomàs, i pertanyent a l’església de Sant Feliu.

A uns dos kms. al nord-est de Lladó, vora el camí de Sant Martí ses Serres, hi ha l’ermita dels Apòstols, dedicada a Sant Felip i Sant Jaume. Surt documentada l’any 1398 però l’actual edifici és una construcció de caire popular dels segles XVI o XVII.