Llers

Allà on la plana empordanesa es torna esquerpa, seca i pobra.... Oliveres, garrigues, parets de pedra seca, rierols sense aigua, pins, pedres i pols...Llers s’exten formant un claper de cases blanques, amb una església nova i la torre escardada d’un antic castell.

En aquesta terra dura, on la tramuntana hi bufa amb força, l’home s’hi ha adaptat passant hores al sol treballant olivars i vinyes, llaurant amb l’animal i ara amb els tractors. Els pagesos de Llers tenen la pell bruna i els avis es recorden de temps pitjors, de pobresa, de molt de treball i d’una guerra que arrassà el poble antic i obligà a fer-ne un de nou. Tot i les penalitats Llers ha resistit i ara viu una etapa de certa prosperitat, esdevinguda pel fet de trobar-se situat molt a prop de la gran Figueres.

Molta gent de Llers viu al poble i treballa a Figueres. Algú encara es dedica a l´agricultura i la ramaderia (hi ha algun ramat d’ovelles i granges de porcs). Altres es dediquen a la construcció i molts als serveis que han sorgit, principalment al veïnat dels Hostalets de Llers, tocant a Figueres (restaurants, botigues, magatzems).

Llers tenia 763 habitants l´any 1718 que passaren a 1.874 h. l´any 1860, després de l´expansió dels conreus de vinya i olivera. L´any 1900 la població baixà fins a 1.295 h. i l´any 1950 en tenia 784 h. L´any 1991 la població era de 699 h. i actualment ( any 2001 ) el nombre d´habitants és de 873 h.

Queden com a testimoni de temps passats, les restes dels anomenats «Dotze Castells de Llers», masies antigues i les soques de velles oliveres. Pels cellers de les antigues cases i entre les runes dels castells potser encara s’hi reuneixen els esperits de les sàvies bruixes que han donat fama a Llers. Ara es diu que no n’hi ha però en temps passats molta gent de la comarca venia a Llers per tenir tractes amb les bruixes (per resoldre encanteris, curar malalties, venjar-se d’enemics....).

La vila de Llers es troba a cinc kms. al nord-est de Figueres. El seu terme municipal és força extens (21´21 kms2 ) i accidentat per turons i serralades de poca elevació. Són els darrers contraforts pre-pirinencs, de formació calcària, que assenyalen el límit nord-occidental de la plana. Hi ha nombrosos torrens, que formen l’interfluvi entre les conques del Manol i la Muga

El riu la Muga passa per l’extrem septentrional del terme i en alguns punts serveix de limit amb el municipi de Pont de Molins.

A la banda de llevant hi han uns terrenys planers, ja en contacte amb la plana, on hi passava el «camí de la Calçada» o via romana que durant l’Edat Mitja fou anomenat camí del Francès i servia de límit dels antics comtats de Besalú i Empúries-Peralada. Aquesta situació de frontera durant l’Edat Mitjana convertí Llers en la zona més fortificada de l’Empordà. La vila tenia un castell baronial del qual en depenien onze més. El terme del castell era molt més extens que l’actual municipi. Fins al S.XVII el poble veí de les Escaules pertanyia a Llers i fins a mitjans del XVIII el lloc de Molins (actual Pont de Molins) també era de Llers.

Un document de l’any 974 esmenta que el monestir de Sant Pere de Rodes tenia diferents propietats al lloc de Llers. El comte Bernat Tallaferro llegà en testament, l’any 1020, al monestir de Sant Pere de Besalú diversos alous situats a la parròquia de Sant Julià de Llers. L’any 1090, els personatges Arnallus, Arnalli de Lerç i el seu fill Arnallus són al·ludits en el conveni de fidelitat prestat per Guillem Hug al comte Bernat II de Besalú.

L’any 1107 Arnau de Lerç i Bertran de Lerç foren signants en l’instrument en el qual els comtes de Barcelona, es feien mútua donació de llurs estats en cas de morir algun d’ells sense fills. Aquest document preparava el pas legal del comtat de Besalú a la casa de Barcelona, fet que es produí l’any 1111 en morir Bernat II sense hereu. El fet que els senyors de Llers surtin com a signants d’un document tan important denota llur ascendència dins el comtat.

A la segona meitat del segle XII un altre Arnau de Llers reuní per herència dos grans feus, el de Llers i el de Cervià de Ter ( els terrenys comprenien Púbol, dominis a Bordils, Juià, la Pera, Caçà de Pebràs, baronia de Llers, Sant Llorenç de la Muga, Bassegoda, Rocabruna, Beget i Segueró. Arnau de Llers ostentà la castlania de Lleida. Hom suposa que va participar en la conquesta d’aquesta ciutat, l’any 1149, feta pel comte Ramon Berenguer IV.

Guillem de Cervià, fill d’Arnau, heretà la baronia de Llers i més tard la vengué al vescomte de Rocabertí. Moltes d’aquestes notícies relacionades amb Llers s’han trobat en una obra inèdita datada l’any 1730; el «Llibre de Racionaris de la Vila del castell de Llers» escrit per un regidor del comú de Llers anomenat Gregori Pallisser.

L’any 1279 els Rocabertí de Perelada ja consten com a senyors del castell de Llers.

L’any 1212 el comte Pere II donava privilegi a Guillem de Cervià perquè es pogues fer mercat a Llers tots els dilluns. Hom creu que la venda de Guillem de Cervià als Rocabertí es produí entre els anys 1212 i 1276.

L’any 1285, després d’una forta i llarga resistència el castell de Llers fou ocupat per les forces invasores de Felip l’Ardit que després de la seva conquesta ja trobaren expedit el camí de Girona. Segons la Crònica de Bernat Desclot el cardenal legat del papa coronà a Llers a Carles de Valois, fill de Felip, com a rei de Catalunya-Aragó.

L’any 1362 consta com a senyor de Llers el vescomte de Rocabertí,, mentre el 1409 el castell de Llers figura incorporat a la corona. L’any 1549 el castell passà al ciutadà de Barcelona Joan Pujol Reu i de Soler i l’any 1625 el vescomte de Peralada deixava de tenir dominis i drets a la població de Llers. Tot i això el títol de «barons de Llers « el posseïren els Rocabertí fins a l’extinció del llinatge a finals del segle XIX.

Durant la guerra de Successió (1705- 1716 ) el castell de Llers fou ocupat per les tropes filipistes, que el desmantallaren en part. També sofrí destroces durant la guerra Gran. (1790- 1795).

L’església de Sant Julià de Llers ja apareix esmentada com a parròquia en el testament de Bernat de Tallaferro de l’any 1020. Es suposa que devia existir des de força abans. L’any 1459 amanaçava ruïna i hagué de ser restaurada. A finals del S. XVIII fou engrandida notablement, conservant-se poques parts de l’església antiga. Aquest darrer temple fou el que es destruí amb l’explosió de l’any 1939.

L’església estava separada uns 300 mts. del castell, vers nord-est. Al seu voltant hi havia el barri de Sant Sebastià i una capella. En aquest barri hi havia hagut l’Hospital medieval i el castell de Bellver (anomenat Castell d’Avall per la seva situació respecte el castell principal ). La nova església de Sant Julià fou construïda poc després de l’any 1939 en l’actual Poble Nou de Llers, a càrrec de la institució que s’anomenava «De Regiones Devastadas».

Les restes del castell de Llers encara són força importants. Fa uns anys que l’ajuntament ( actual propietari ) està restaurant el que queda de l’edifici. Es troba situat a la part més alta del poble antic. Es conserva la torre de l’Homenatge i la muralla que l’envolta . Els paraments d’alguns murs daten d’època alt-medieval. Consta documentat que l’any 1276 el vescomte de Rocabertí hi feu importants obres de restauració. L’any 1292 aquest castell tenia quinze homes de guarnició. Segons un document del segle XV, dins el castell de Llers hi havia una capella dedicada a Sant Esteve, avui desapareguda.

Al voltant del castell hi ha el nucli antic de la vila. Algunes cases foren reconstruïdes després de l’explosió de l’any 1939. Són cases que daten dels segles XVII-XVIII.

Una casa del carrer de la Força presenta un portal adovellat, d’arc de mig punt. En la clau de la dovella hi ha esculpit un personatge masculí. En la façana del costat de llevant de la casa, que dóna al carrer de la Plaça, en una llinda hi ha esculpida una dama i la data 1560. Segurament representen els esposos que feren aixecar el casal.

Durant l’Edat Mitjana el terme del castell de Llers estava format per onze castells més. El castell de Molins, de Montmarí i de les Escaules no pertanyen a l’actual terme de Llers des del segle XVII. No queden restes dels castells de Bellver (situat prop del de la vila ), Cabrera, des Torrent, Castell Desvinyol, el Castell des Güell o de la Vall (on durant els segles XVI-XVIII s’hi construí una masia).

Les restes del castell de Serraí es poden veure encara, al nord-est del veïnat de la Vall, a poca distància i a ponent del mas de la Pujada, a l’esquerra de la carretera d’Hostalets i a la vora de vell camí a Pont de Molins. Es conserva un mur d’uns 10 mts. d’alçada per 6 o 7 de llargada (obra baix-medieval, segles XIV-XV ). Un carreu presenta la inscripció:CASTRUM SARRAGENUM VEL DE SERRAHÍ Y FABRE 1743.

El castell de Gorgs era emplaçat a la vora de vell camí de Llers a Pont de Molins. En queden poques restes.

El castell d’Hortal es troba a 1km. a ponent de la vila de Llers, no gaire lluny i a la dreta de la carretra d’Albanyà prop del mas de l’Estela. En queden poques restes però veiem que era una fortalesa petita formada per una torre i una muralla que l’envoltava. La torre pot datar dels segles XIII-XIV. L’any 1099 Dalmau Berenguer de Quermançó donà al comte Bernat II de Besalú el castell d’Hortal.

L’església de Sant Quirze d’Olmells es troba a 3kms. al sud-oest de la vila de Llers, a uns 400mts., a ponent del mas Molar i a altres 400mts. a migdia del mas Oliveres, aquest darrer avui deshabitat. Actualment està en ruïnes. Pels seus voltants s’hi han trobat fragments de ceràmica a torn ibero-romana . Consta documentat que l’any 1319 Guerau de Cervià prestà homenatge al bisbe de Girona pel cens de civada dels llocs de Olivelles i de Sant Quirze en la parròquia de Llers.

Algunes restes que queden són d’època alt-medieval, pre-romàniques (segles VIII-IX ). Fou reformada durant el segle XVIII. De la construció romànica es mantenen dempeus els murs laterals de la nau i la capçalera que conserva la volta original . En el mur meridional hi ha la porta pre-romànica, posteriorment tapiada. És d’un arc de mig punt fet amb petites dovelles força ben tallades.