Palau de Santa Eulàlia, Alt Empordà

Palau de Santa Eulàlia és un poble lluminós, voltat de camps de secà i pinedes. S'hi arriba seguint la carretera que va de Garrigàs a Arenys d'Empordà. Es troba en els anomenats "Terraprims" o terrenys de ponent de la plana empordanesa. El terme s'estén a l'esquerra del riu Fluvià, pendents suaus, camps extensos, pins i alzines.

El municipi està format per dos nuclis de població: Santa Eulàlia (on hi ha l'Ajuntament) i Palau Sardiaca. El terme té una extensió de 8´62 km2 i l'any 2001 tenia 85 habitants. Com molts altres pobles de la comarca ha patit l'èxode rural i moltes cases de pagès i masies han estat abandonades. Algunes serveixen ara de segona residència. L'any 1718 tenia 51 h.,l'any 1860 tenia 294 h., l´any 1900 uns 247 h. ,l´any 1950 eren 175 h. i l´any 1991 uns 82 habitants.Actualment els pocs habitants que queden viuen de l'agricultura (cereals, oliveres i reduïts sectors d'horta prop del poble) i la ramaderia (granges de porcí i algun ramat d'ovelles). Hi ha jovent que treballa a Figueres i viu en el poble. Si no hagués estat pels cotxes que s'han perfeccionat en els darrers anys i la pavimentació de les carreteres molts d'aquests poblets que encara sobreviuen, més o menys dignament, no existirien.

L'any 1017 el lloc de Santa Eulàlia apareix escrit en una butlla del papa Benet VIII, que confirma les propietats que posseïa el monestir de Sant Pere de Camprodon. El lloc de Palau Sardiaca surt documentat l'any 1281.

El poble de Santa Eulàlia té actualment uns 40 habitants que hi resideixen sempre. La majoria dels carrers són pavimentats i les cases habitades estan restaurades. A l'entrada del poble hi ha una gran esplanada, al costat del nou i modern edifici de l'Ajuntament (on hi ha també el dispensari mèdic i el Centre Cívic). En aquest camp, que serveix per jugar-hi a fútbol, d'esbarjo per la mainada i repós pels avis en els bancs i la font que hi ha en un racó, és on s'hi celebren la major part dels actes de la festa major d´estiu durant la primera quinzena d´agost. Fa uns anys que s'hi celebra un festival de Rock que atrau a molta gent, principalment jovent. Està organitzat per una assossiació juvenil que es creà fa uns anys. Són pocs però fan coses i això és important, per mantenir viu el poble i donar-lo a conèixer.

El racó més atraïent i instigador del poble és la plaça de l'Església, on hi ha l'església parroquial de Santa Eulàlia. És una placeta tancada, sense pavimentar, amb un plàtan al centre. Al costat esquerre, adossat a la paret d'una casa hi ha un llarg banc fet d'obra que invita a seure i contemplar, durant uns minuts, la magnífica façana romànica que ens ofereix l'església. Aquesta façana principal i també la de llevant presenten carreus ben tallats i col.locats en fileres. La porta d'entrada és un portal adovellat amb un arc resseguit per un guardapols. La clau de la portalada presenta una decoració en relleu formada per una torre i una flor que el temps ha desgastat força.

Al centre de la façana hi ha un rosetó senzill, possiblement del s. XVIII, i que aprofità l'obertura d'una antiga finestra romànica. Damunt de la façana principal hi ha el campanar que fou construït possiblement durant els segles XVII-XVIII amb planta quadrada i arcades de mig punt.

En el mur lateral sud es veu clarament la construcció romànica feta amb carreus i petites finestres, junt amb la reconstrucció posterior (segle XVIII) que apujà la teulada. La meitat oriental d'aquest mur és atalussada; en l'altra hi ha un contrafort. Ambdós reforçaments foren fets amb carreus. El mur lateral nord no és visible perquè durant el segle XVIII s'hi afegí l'edifici de la sagristia. L'interior de l'església presenta la volta apuntada, amb un arc toral, també apuntat, vora el seu extrem de ponent.

Hi ha murs que foren arrebossats i alguns deixen veure les filades de carreus. La capçalera és carrada i l'absis no es destaca. Segons els estudiosos la construcció romànica que es conserva és dels segles XII o XIII. Dins l'església es conserva una pila baptismal romànica, monolítica, decorada amb un fris d'arcs cecs en la seva part superior.

L'any 1149 la noble Girberla feia donació, als monjos de Sant Miquel de Fluvià, d'unes terres situades a Santa Eulàlia, en el coll de Palau, dins el comtat d'Empúries.

Deixant la placeta de l'Església podem seguir pel carreró de l'església, on veurem una finestra de la sagristia datada de l'any 1746. En aquest mateix carreró la casa de Ca l'Angelita s'ha esmerçat en tenir els peus de la façana plens de plantes i flors que alegren molt un carrer tan fosc i estret.

Seguint pel carrer de Baix, passada una gran volta damunt del carrer, la casa número 4, malauradament sense restaurar i deshabitada, presenta un interessant portal adovellat amb la data 1567 i finestres gòtico-renaixentistes amb arabescos i motius florals grabats en les llindes i els ampits.

A uns 300 mts. al nord-est de Santa Eulàlia hi ha el poblet de Palau Sardiaca. És una pinya de cases i masies al voltant de les restes de l'antic castell i l'església. L'arbre dominant aquí, fent bones ombres a l'estiu, és el lladoner. Creix arreu,inclús entre les antigues parets de pedres de les cases. La verdor fosca d'aquests arbres produeix un contrast de colors sorprenent amb les daurades pedres sorrenques dels edificis.

Al costat de la Plaça de la Constitució, tocant a la casa de Can Remena, hi ha una esplenada embardissada on s´hi aixequen, encara imponents, les ruïnes de l'antic castell-palau de Palau Sardiaca. El nom del lloc deriva del domini que hi exercien els ardiaques, senyors del castell.

El territori de la diòcesi es dividia antigament en quatre ardiacanats: el de Girona, el de Besalú, el d'Empúries i el de la Selva. Eren regits pel corresponent ardiaca. Els ardiaconats desaparegueren l'any 1851 quan el bisbat fou dividit en arxiprestats.

Palau Sardiaca pertanyia a l'ardiaconat d'Empúries i segons documents medievals el castell de Palau Sardiaca era la propietat i residència de l'ardiaca d'Empúries dins la seva demarcació. Tot i això, consta, a partir del segle XIV, que tot i trobar-se dins l'ardiaconat d'Empúries, apareixen com a senyors jurisdiccionals del lloc i castell de Palau Sardiaca els ardiaques de Besalú i no els d'Empúries.

Segons l'historiador Ll. Batlle i Prats, a l'ardiaca d'Empúries li corresponia la jurisdicció legal o espiritual del lloc, en representació delegada del bisbe, mentre al de Besalú, que era el senyor directe del castell de Palau, era l'autoritat econòmica i li corresponia la senyoria o domini directe.

Entre els anys 1302 i 1326 consta que l'ardiaca de Besalú, Arnau de Soler, posseïa propietats a Palau Sardiaca. Possiblement l'inici del domini dels ardiaques de Besalú sobre Palau començà amb aquest personatge.

Del castell-palau medieval en queden poques restes. La façana principal presenta un portal adovellat, junt a una torre, encarada al sud. Aquesta torre presenta una finestra coronella, biforada, d'arcs de punt rodó i impostes incorbades. La columna i el capitell, gòtic amb decoració floral, es conserven en bon estat. Els murs són fets amb carreus de pedra sorrenca que s'erosionen ràpidament. A la part més baixa d'aquests murs hi han espitlleres.

Alguns elements del castell foren venuts anys enrera. Es sap que els esglaons de l'escala interior del castell serviren per restaurar l'entrada del castell de Sant Mori. És lamentable que un castell amb elements constructius dels segles XIII, XIV i XV estigui en l'estat d'abandó que es troba actualment.

Aquest castell sembla que fou abandonat a mitjans del s. XV, durant la guerra civil del regnat de Joan II, segons documents de l'època. En aquests documents es fa constar que l'ardiaca Galceran de Sarriera (1463-1464) fou qui deixà enrunar l'edifici. El seu successor Andreu Alfonsello (1464-1490) procedí a restaurar-lo. L'església de Sant Esteve de Palau s'Ardiaca es troba darrera les ruïnes del castell, adossada a aquestes. Devia ser l'antiga capella del castell que després fou del poble i actualment es conserva molt millor que el castell. És d'una nau amb creuer i absis trapezial. És un edifici pre-romànic (segles VII-VIII) que conserva tots els elements originals força ben conservats.

L'absis és cobert amb volta de canó que posseeix banquetes poc acusades. A l'interior del temple hi ha dos arcs de sosteniment de les cobertes: el triomfal (de ferradura) d'entrada al presbiteri i un arc toral, en el punt de comunicació entre la nau i el transepte. Ambdós es recolzen en muntants formats per ferms pilars rectangulars adossats als murs.

Les impostes, en ambdós arcs, són en tall de bisell i força grans. En la cara que dóna a l'obertura dels arcs, presenten una decoració geomètrica en relleu, semblant en totes quatre. L'església conserva tres portes, totes de l'època primitiva de la construcció. La porta de la façana principal és d'un sol arc amb petites dovelles ben tallades. Aquest arc és extradossat, o sigui que té una arquivolta de dovelles més petites que el ressegueix i que no forma relleu. És un tipus constructiu d'època romana que es desenvolupà durant els segles X i XI.

L'edifici posseeix quatre finestres, totes de doble esqueixada i arcs de mig punt. Es troben en el mur frontal o de ponent i en el mur meridional de la nau i en els murs de migdia i de llevant de la cap-çalera. Els murs foren fets amb còdols, en alguns llocs col.locats formant fileres seguides. A la part alta, i a l'exterior dels murs, els còdols alternen amb petits carreus de pedra sorrenca. També hi ha carreus a les cantonades i en els pilars dels arcs interiors.

L'església està sense culte i és propietat particular des de l'any 1835. Durant anys va servir de magatzem i fins fa pocs anys estava sempre oberta i es podia visitar. Ara està tancada i això ajuda a la seva conservació, privant l'acció dels lladres de pedres. Fa uns anys, fent neteja dins l'església, va aparèixer la llosa de pedra de l'antiga ara pre-romànica.

A migdia de l'antic castell hi ha el gran casal de Can Batlle. Destaca la gran portalada adovellada de la façana principal. En la seva clau hi ha una creu i els anagrames dels noms de Jesús i Maria i sota d'ells la següent inscripció: FRANCESCH BALLALANI 1630. La família Batlle eren els "batlles" del lloc de Palau, funcionaris delegats pels senyors del lloc, els ardiaques de Besalú.

Estanyet és un veïnat format per unes quantes masies, a la vora i al llarg d'un vell camí possiblement d'origen romà o anterior i molt important en l'Antiguitat. El poblat es troba a uns dos kms. al nord-est de Palau Sardiaca i de Santa Eulàlia.

L'església de Santa Maria d'Estanyet apareix en documents del segle XIV. Les restes de la capella serveixen de paller del mas Casals. L'edifici es troba al costat nord i afegit al mas, a tocar el camí que travessa el veïnat. Ha estat molt modificat, obrint-se obertures modernes. Resten paraments de l'església original fets amb filades de còdols poc treballats (segles X-XI).

El mas Reig d'Estanyet posseeix, adossada a una paret, una antiga creu de terme dels segles XVI o XVII. Aquesta creu sembla ser que fou destruïda pels iconoclastes a l'inici de la Guerra Civil (1936-39). L'any 1939 fou col.locada on es troba ara.