Pont de Molins, Alt Empordà

Pont de Molins és un poble que creix al costat de la gran carretera que va a França, enmirallant-se e les tranquil·les aigües de la Muga. Està començant el nou segle amb bon peu. No es pot dir el mateix d’altres pobles empordanesos, que continuen perdent població. Pont de Molins, en canvi,en guanya, afavorit per la seva proximitat amb Figueres i les bones comunicacions.

Fa uns anys que es va començar a construïr una urbanització i ara gairebé ja està ocupada per moltes vivendes on hi viuen noves famílies que treballen a Figueres. Alguns habitants del poble encara viuen de l’agricultura (cereals, vinya i oliveres), hi ha una part del terme que es regada a través de canals que porten aigua de l’embassament de Boadella (ferratges, blat de moro, hortes). Alguns pagesos tenen granges de porcs que els ajuden a sostenir els rems. El poble té alguns comerços, carnisseria, restaurants, hostals, una ferreteria que també donen feina. Els que no tenen feina al poble es desplacen a treballar a Figueres.

Dins el terme, prop del poble, hi ha la Cooperativa Vinícola de Ricardell on s’hi poden comprar els vins que produeixen les vinyes de Pont de Molins, Biure, les Escaules, Llers, Boadella...Val la pena provar el vi dolç anomenat “garnatxa”.

Pont de Molins va pertànyer a Llers durant tota l’Edat Mitjana i fins a mitjants del segle XVIII. L´any 1860 tenia 584 habitants que passaren a ser 496 h. l´any 1900. L´any 1950 el nombre d´habitants era de 424 i l´any 1991 uns 410 h. Actualment (any 2001) arriba als 450 h.

El terme presenta una part accidentada per la serra dels Tramonts (170 metres el punt més elevat). Aquí el paisatge es rocós (roca calcària), sec, amb garrigues, matollar i pins (que sofriren molt els incendis de l’any 1986). Vers llevant els terrenys són planers, entrant a la plana empordanesa. Aquests terrenys són aprofitats pels conreus.

El riu la Muga travessa el terme, oferint un espectacular paisatge d’arbres de ribera, a banda i banda del riu. Tot un seguit de plàtans, verns, pollancres i altres arbres de fulla caduca acompanyen el riu i ofereixen bones ombres i frescor a l’estiu. Les aigües del riu estan en calma, perquè són estancades per nombroses rescloses que antany servien per fer anar les moles dels molins fariners que donaren nom al poble. Caminar, a l’estiu, pels estrets camins que hi ha entre les arbredes és un plaer fàcil d’aconseguir, només calen ganes de caminar.

A llevant del terme hi ha restes del “Camí de la Calçada” --antic camí de França, i segurament un tram de la via Augusta--. Antigament servia de línia fronterera entre els comtats de Besalú i Empúries-Peralada.

El terme municipal està format per masies disperses, el nucli antic de Molins (existent durant l’Edat Mitjana) i el nucli de Pont de Molins (o poble nou sorgit durant els segles XVIII i XIX). Ambdós llocs es troben al costat esquerre de la Muga i separats uns 100 metres l’un de l’altre. A Molins hi ha l’església parroquial i a Pont de Molins l’ajuntament, el local social i les escoles.

El lloc de Molins apareix en documents del segle X com una posessió del monestir de Sant Pere de Rodes. En l’epístola del papa Benet VII ,de l’any 974, dirigida a l’abat Eldesind es fa constar que l’esmentat cenobi tenia dominis al comtat de Besalú en els llocs de Llers , Molins i Figueres. En un precepte de Lotari de l’any 982 s’al·ludeix també a aquestes possessions situades “in villa Molinos”. A l’espístola del papa Joan XV, a favor del mateix monestir, el nom del lloc és escrit “villa Molendinos”. El castell de Molins surt documentat l’any 1122 i formava part dels dotze castells que pertanyien al castell de Llers.

El topònim de Molins deriva del gran nombre de molins que hi havia antigament al poble, al costat del riu. El nom “Pont” fou afegit a finals del s.XVIII quan es construí un gran pont, o es millorà el que ja potser hi havia de la carretera de França, que és l’actual pont del poble nou. Actualment la carretera de França (actual N-II) passa fora del poble.

L’any 1868 fou trobat dins el terme un tresor consistent en monedes gregues i trossos de plata. Segons J.Botet i Sisó hi havia un gran nombre de monedes focees, un dracma de Kyme, tetradracmes d’Atenes, monedes d’Emporium i de Massàlia.

A part de l’antic Camí de la Calçada, que segons els estudiosos es tracta de la Via Augusta, a Pont de Molins hi ha un altre “vell camí”, situat a la part muntanyosa del terme i a uns dos kms. a ponent de la calçada.

Aquest camí partia de Llers i es dirigia vers el nord, passant a poca distància de les ruïnes del castell de Molins. Conserva trams empedrats, fets amb lloses i rierencs. Segons els arqueòlegs podria ser d’origen romà o antrerior. L’any 1978, al passar les conduccions d’aigua de l’embassament de Boadella a Figueres, es destruí una bona part d’aquest empedrat.

El nucli de Molins o poble antic, també és anomenat Molins de Dalt. Es troba a un km. a ponent de Pont de Molins. Les cases són dels segles XVII i XVIII. La gran casa pairal de la família Jordà (família important de la comarca durant els segles XVIII i XIX) es troba a la plaça Major. És un gran casal del segle XVII amb reformes del s. XIX. Can Jordá, com altres cases de Molins, foren reconstruïdes damunt de les antigües cases d’època medieval.

L’església parroquial de Sant Sebastià, és un edifici de finals del s. XVIII amb el cementiri del poble al costat. Presenta una sola nau amb capelles laterals i absis semicircular. A la llinda de la porta principal, que s’hi arriba a través d’una escalinata, hi ha grabada la data 1789. Al centre de la façana principal hi ha un rosetó. El campanar és una torre de planta quadrada amb arcs apuntats i fets amb rajols.

Abans d’arribar a l’església, al costat esquerre del carrer que hi mena, hi ha l’antic edifici de la rectoria, avui abandonada. En la llinda de la porta d’aquesta casa hi ha una inscripció que resa: 1784/ RECTORIA FETA PER / LO COMU DE MOLINS.

Durant l’Edat Mitjana i fins al segle XVIII Molins depenia de la parròquia de Sant Julià de Llers. L’església de Molins era la capella de Santa Maria del castell, sufragània de la de Llers.

Prop de Molins, al costat de la Muga hi ha restes d’antics molins. Un d’ells és de planta rectangular acabada amb una part en semicercle on hi han les sortides d’aigua. És cobert amb volta de canó. A la llinda de la porta d’entrada hi ha la data de 1791.

Les restes del castell de Molins es troben en un turó sobre la riba dreta de la Muga. S’hi accedeix seguint un camí que s’inicia al cap de pont, en el marge dret del riu. Aquest castell surt documentat l’any 1125 quan Ponç Hug I d’Empúries el va cedir al comte Ramon Berenguer III de Barcelona. Durant la primera meitat del s.XIV era senyor d’aquest castell el noble Guillem d’Avinyó. El castell de Molins pertanyia al castell de Llers i servia per vigilar la frontera dels comtats de Besalú i Empúries. Queden alguns fragments de muralles i la torre (s. XI-XII), també hi ha fragments constructius d’èpoques posteriors (s. XVII-XVIII) que fan pensar que possiblement aquest castell va servir durant les guerres amb França.

L’església de Santa Maria de Molins era la capella d’aquest castell. Constava d’una sola nau amb absis semicircular. Actualment es troba enrunada i per les restes que es conserven pot ser datada del segle XI o XII.

El castell de Montmarí es trobava a tres kms. de distància, al nord-oest de Molins. Era també un dels dotze castells de Llers. Actualment encara se´n veuen vestigis prop de l’actual restaurant El Molí. Aquest restaurant ocupa un antic molí fariner, al costat de la Muga, possiblement del segle XVII o XVIII. Al costat del restaurant hi ha restes d’un antic pont que els estudiosos han datat dels segles XIV-XV.

Les ruïnes de l’antiga Canònica agustiniana de Santa Maria del Roure es troben al cim d’un serrat, a un km al nord de Molins. A la seva vora hi ha l’ermita, que també estigué dedicada a la Mare de Déu del Roure, avui enrunada. Aquesta canònica, de canonges regulars agustinians, surt documentat al segle XIII. Segons una visita pastoral de l’any 1314 la comunitat era formada per quatre canonges i el prior, que es deia Bernat de Vila.

L’any 1408 el papa Benet XIII concedia indulgències a la gent que donés almoines per restaurar l’església del Roure, que havia quedat molt destruïda per les guerres d’aquella època. L’any 1592 la comunitat, com les altres canòniques d’agustins, fou secularitzada. L’any 1657 consta que només hi residia un capellà.

Les ruïnes que es conserven presenten un portal adovellat i algunes finestres gòtiques (s.XV). L’església, que conserva algunes parts de l’estructura original (d’una nau, amb capçalera poligonal) és d’estil gòtic (s.XV).

A la banda nord i a pocs metres de l’església del priorat del Roure hi ha el santuari de la Mare del Déu del Roure. Segons la tradició, fa alguns segles la imatge de la Verge que es venerava a l’església de la canònica, hagué de ser amagada en temps de guerra. Anys després un bou de la casa Jordà, retrovà la imatge, que havia estat amagada en un vell roure prop del monestir. Passat un temps es construí una capella on s’hi venerà novament la imatge que segons la gent produí nombrosos miracles i per això el lloc fou cada vegada més concorregut, fins a convertir-se en santuari l’any 1638.

Les restes actuals d’aquest santuari ensenyen que el temple era d’una nau amb capçalera semicircular, orientat al nord.

Prop del santuari del Roure s’hi produïren importants combats durant la Guerra Gran ( 1793-1795 ). Des d’allavores el santuari fou abandonat i la imatge fou portada a la parròquia de Llers on romangué fins l’any 1936. Aquesta imatge era una talla gòtica d’alabastre (s. XVIII-XV), que fou trossejada durant la revolta de l’any 1936. A l’actual parròquia de Llers encara es conserva el cap i alguns fragments de la imatge. Les ruïnes del Roure haurien de ser més protegides, restaurades i estudiades, ja que són una peça important de la història de l’Alt Empordà.

Pont de Molins celebra la seva festa major l’últim cap de setmana del mes d’Agost. La major part de actes es fan davant el nou ajuntament, l’antiga casa de can Telena, on s’hi ha arrenjat una gran plaça. És una festa a la fresca, on s’hi aboca tota la gent del poble per organitza-la.