Port de la Selva, Alt Empordà

Roquissar pelat, vegetació escassa, parets de pissarra de feixes abandonades... Algun pi, alguna olivera, camins polsosos, cases blanques davant d’una mar blava, a voltes tranquil.la, a voltes furiosa, barques de pescadors, xarxes, un port i la selva, ara inexistent... El Port de la Selva.

Un poble mariner, que s’emmiralla al Mediterrani, on encara hi ha pescadors i on l’impacte del turisme s’ha controlat. Els edificis han conservat l’estructura original, de planta baixa i pocs pisos, parets blanques i carrers estrets, costeruts i empedrats. Ni pel mig del poble, ni pels voltants hi ha gaires blocs de pisos i els que hi ha no són gaire alts. Les urbanitzacions han respectat el paisatge, no s’han estés gaire i les construccions estan en armonia amb les muntanyes i la mar. Allà on hi ha d’haver unes cases hi són, allà on hi ha d’haver rocam hi és, allà on hi d’haver uns pins hi són... Tot està ben disposat, com un pessebre d’aquells que fem a casa per Nadal, encara que aquest estigui arran del mar.

Deu ser per això que el Port de la Selva és una de les poblacions marineres més boniques i típiques de la Costa Brava. Si en el futur se sap mantenir així, cada vegada tindrà més admiradors i gent enamorada, servint d’exemple a altres poblacions costaneres que estan perdent caràcter degut a la massificació constructiva, excesiva i nefasta.

Tot i que el paisatge del Port de la Selva captiva pintors, escriptors i artistes en general en els nostres dies, més devia captivar quan les muntanyes, avui pelades i seques, estaven treballades per la gent del Port, que a estones feien de mariners, i a estones de pagesos. El platejat de les oliveres, amb les vinyes verdes, la lluentor de les pissares, un cel de tramuntana i una mar picada, junt a un poble blanc amb un alt campanar formaven un combinat prodigiós, únic i de gran bellesa. Avui, l’encant i la bellesa d’aquest paisatge segueix vigent, si no fos per les feixes abandonades i els incendis que cada cert temps ennegreixen les muntanyes. El municipi del Port de la Selva (de 41’30 km2) es troba situat al sector septentrional de la península del Cap de Creus. El territori és molt accidentat, formant part de la serra de Rodes. Les muntanyes devallen fins la mar configurant una costa rocallosa, en alguns llocs acinglarada. La població s’estén vora la riba de llevant de la fonda i sinuosa badia del Port de la Selva, refugi natural malgrat oferir dificultats a la navegació quan bufa la tramuntana, doncs és oberta al nord.

El poble va nèixer durant els segles XVII i XVIII, essent un barri de pescadors del proper poble de la Selva (situat a 2 kms. terra endins). El creixament del Port fou degut a haver minvat, en aquella època, el perill de la pirateria sarraïna. Des de llavors el Port no va parar de crèixer fins que s’independitzà de la Selva, formant el nou municipi del Port de la Selva (a finals del s. XVIII). Antigament la població vivia de la pesca i també del conreu de vinyes i oliveres. Després de que la fil.loxera arressés les vinyes, a finals del s. XIX, moltes d’aquestes no foren replantades. D’aquella època quedaren forces masies abandonades, que avui són un munt de ruïnes.

El poble visqué de la pesca i de l’agricultura fins que als anys 60 del segle XX començaren a arribar onades de turistes per prendre el sol a les platges del Port. A partir de llavores neixeren restaurants, hotels, botigues, immobiliàries, urbanitzacions... I altres negocis relacionats amb el turisme. Actualment, el turisme s’ha convertit en la primera activitat econòmica del municipi, seguida de la pesca, encara força important. S’ha reduït molt l’explotació agrícola, quedant només com a testimoni d’altres temps algun olivar i vinya ben treballats.

El paisatge i el poble del Port de la Selva ha servit d’inspiració a les obres d’escriptors com Alexandre Plana, Josep Mª de Sagarra, Tomàs Garcès i J. V. Foix (alguns d’ells hi passaven els estius). Al cafè dels Benvinguts s’hi trobaven per xerrar intel.lectuals i artistes de la talla de Ventura i Gassol, Alexandre Plana, Xavier Regàs, García Lorca i el mateix Dalí.

Fins a l’actualitat ha arribat la fama del gran art comunal del Port de la Selva, conegut popularment per «l’Art Gros». Era una xarxa d’enormes dimensions, confeccionada amb cànem, que servia per pescar les tonyines quan entraven a la badia a l’estiu, durant el seu període de migració. Aquest art era únic al país; la seva gran resistència permetia aguantar la força dels grans peixos que s’hi captaven. L’Art Gros era patrimoni de la comunitat del poble i ja era considerat antiquíssim i d’origen desconegut a mitjan segle XIX. Segons la tradició oral els monjos del monestir de Sant Pere de Rodes havien fet construir l’art, que en un principi es guardava a la Selva de Mar. Durant el segle XVIII quan l’activitat pesquera del Port de la Selva augmentà l’art comunal fou cedit a aquesta vila. L’Art Gros es guardava a l’església parroquial fins que a finals del segle XIX s’anà deixant d’usar per la progressiva minva de les tonyines per aquestes aigües. Sembla ser que durant la Guerra Civil (1936-39) la xarxa fou destruïda.

La pesca a l’encesa, dedicada a la sardina i l’anxova, ha estat la més tradicional del Port de la Selva. De les indústriaes de salaó n’hi ha notícia des de l’any 1800. Al 1862 apareixen els primers mestres d’aixa. El gremi de pescadors data de l’any 1792. Aquell any hi havia 43 embarcacions. Més tard la cooperativa arribà a gaudir d’una gran prosperitat.

Malauradament la minva del peix per aquesta zona de la costa i la irrupció del turisme ha fet devallar molt l’activitat pesquera. Dels 278 pescadors que hi havia a la vila a principis del s. XX només en quedaven uns 82 a finals dels anys 70. I actualment encara són menys.

El Port de la Selva tenia 1.436 habitants l´any 1860 que passaren a ser 1.441 l´any 1900. L´any 1930 tenia 709 h., l´any 1981 uns 725 i actualment ( any 2001 ) arriba als 782 h.

Des de l’Edat Mitjana la badia del Port de la Selva devia ser port lliure, comú a tots els habitants d’aquestes muntanyes, vassalls del monjos de Sant Pere de Rodes. Es creu que aquest era el «porto quod dicunt Armi-rodas (o Armen Rodas)» que surt documentat en la important donació de terres i drets de pesca feta al monestir de Sant Pere de Rodes pel comte Gaufred d’Empúries-Rosselló l’any 974.

El poble més important de la contrada era antigament el de Santa Creu de Rodes, prop del monestir de Sant Pere. Avui és un poble en ruïnes, amb una església sense culte. Aquest temple era dedicat a la veneració de la Santa Creu i també a Santa Helena, mare de l’emperador Constantí, qui segons la tradició trobà les relíquies de la «Vera-Creu» i propagà el seu culte per tot el món cristià.

El poble de Santa Creu va perdre molts habitants durant les epidèmies del segle XIV. La petita població del Port va passar a dependre del municipi de la Selva de Mar, del qual no se’n separà fins l’any 1787. L’any 1748, quan els habitants del Port construïen l’actual temple de Santa Maria de les Neus, temerosos els veïns de la Selva de Mar que els del Port demanèssin la segregació eclesiàstica, baixaren a aquesta vila, a la nit, i destruïren l’obra que s’havia aixecat de dia.

L’any 1763 Francesc de Guanter, abat de Sant Pere de Rodes, beneí l’altar del Sant Crist de la nova església. No fou fins l’any 1926 que la parròquia del Port de la Selva deixà de pertànyer a la de la Selva de Mar.

Per tot el terme del Port de la Selva hi ha diferents monuments megalítics que proven l’existència de població per aquestes terres en època prehistòrica. El dòlmen més popular és el de la Taula dels Lladres o Mores Altes, al costat de la carretera que puja a Sant Pere de Rodes. És una cambra rectangular amb cinc pedres verticals i una de coberta molt gran. El dolmen de la Sureda del Mas Godó, a la rodalia d’aquesta masia de la muntanya de Sant Baldiri, és una cista rectangular que conserva tres lloses verticals i una de coberta. El dolmen de Taballera, en la mateixa muntanya de Sant Baldiri, presenta cambra rectangular, cinc pedres verticals i una de coberta. El dolmen de la Cendrera és de planta rectangular, de petita dimensió; conserva cinc lloses clavades i hi manca la coberta. Es troba en el puig Bufadors, al sector meridional del terme.

La galeria coberta del Mas de la Mata es troba a l’extrem nord-oest del municipi, en el límit amb Llançà. És un megàlit gran, amb vuit pedres verticals que formen la galeria i la cambra però només hi resta una llosa de coberta, sobre l’extrem de capçalera. Prop del dolmen de la Taula dels Lladres, seguint un corriol que puja cap a Sant Pere de Rodes hi ha el dolmen del Pla del Dijous. Aquest dolmen conserva unes inscultures molt interessants.

La necrópolis de la Punta del Pi, cementiri d’incineració o camp d’urnes fou excavat a finals del segle XIX. Es troba a tocar la costa que tanca la badia del Port de la Selva pel costat de

Ponent, entre la platja de la vall i la petita platja de la Punta del Pi. Actualment la carretera que va a Llançà hi passa al damunt. Correspon, junt a altres trobats a la comarca, a una necròpolis de la fase de transició de l’Edat de Bronze a la del Ferro (anys 800-650 a. C.).

Per algunes coves de les muntanyes del Port de la Selva (cova dels Encantats, cova de la Porta...) s’hi han trobat restes de ceràmica d’època prehistòrica.

L’arqueologia submarina ha trobat prop de la costa del Port, diversos vaixells d’època romana que han proporcionat grans quantitats d’àmfores, gerres i altres atuells (cala Cativa, el Golfet, cala Culip).

La primera església que tingué el Port de la Selva es troba a l’extrem meridional de la vila. Fou construïda durant la primera meitat del segle XVIII i com que restava força allunyada del nucli del poble es decidí abandonar-la per construïr l’actual. Actualment les restes d’aquesta primitiva queden integrades en una gran casa particular.

L’església de Santa Maria de les Neus fou acabada a finals del segle XVIII. L’any 1890 s’hi feren obres d’engrandiment. Es troba emplaçada al centre de la població, en un lloc enlairat. S’accedeix a l’entrada a través d’una gran escalinata. És un edifici d’una nau amb altars laterals entre els contraforts. Tot l’exterior de l’edifici està arrebossat i pintat de blanc. La façana principal presenta un arc rebaixat i un rosetó octogonal. El campanar és una gran torre de planta quadrada que presenta una arcada d’arc de mig punt a cada cara. A l’interior de l’edifici s’hi conserva una gran imatge gòtica de Sant Pere, procedent del monestir de Sant Pere de Rodes (s. XV).

La Torre del Molí de Vent es troba a l’entrada de la vall de la Selva de Mar. És un torricó de planta circular construït amb pedres sense treballar, segurament als segles XVII-XVIII. Sembla ser com indica el seu nom que havia estat un molí de vent, però també podria haver servit per vigilar l’entrada a la badia i el camí d’accés a la Selva de Mar.

L’ermita de Sant Baldiri de Taballera, ara en ruïnes, està situada a uns 2’5 kms. al sud-est del Port de la Selva, en l’anomenada muntanya de Sant Baldiri. Durant molts segles fou l’església d’un important nombre de masies d’aquesta contrada. Al segle X consta que ja pertanyia al monestir de Sant Pere de Rodes. L’edifici actual és d’una nau amb capçalera poligonal dels segles XVIII-XIX. Es conserven vestigis de la primitiva església alt-medieval a la part inferior, al basament, de la capçalera i del mur septentrional de la nau de l’ermita (hi ha aparell en espiga, segle X-XI).

La torre de defensa de Sant Baldiri, fou bastida al nord-oest i a pocs metres de l’ermita, damunt un petit monticle. Era una torre cilíndrica, avui força enrunada (s. XVI). Servia per avisar, fent senyals de fum, de l’arribada de vaixells pirates a la costa.

Les ruïnes de l’antic poble de Santa Creu de Rodes o Santa Helena es troben a un km. al nord del monestir de Sant Pere de Rodes. Al trobar-se enlairat en un dels contraforts de la muntanya de Verdera fa que sigui un mirador excel.lent d’aquesta contrada. Podem veure bona part del golf de Lleó i la costa del Cap de Creus, amb la badia del Port de la Selva als peus de les muntanyes i sucant les blaves aigües del mar. Les ruïnes presenten l’antiga església de Santa Helena, els murs de pedra de les antigues cases, carrers empedrats i restes de muralla amb dues torres-portals medievals. Si es fes una excavació arqueològica a fons d’aquest lloc donaria importants resultats que ajudarien molt a conèixer com era la vida d’un poblat medieval. Entre les pedres i la malesa de les herbes que volen ofegar-les es troben fragments de ceràmica, ferros i eines d’època medieval que són a l’abast de tothom i per tant en perill de desaparèixer del seu lloc d’origen. L’església de Santa Creu surt documentada en una butlla papal de l’any 974. Fou possessió de l’abadia de Sant Pere de Rodes i des del segle XII tingué funció parroquial. El culte hi perdurà, com a ermita de Santa Helena, quan el poble ja era abandonat fins a finals del segle XIX.

L’església de Santa Helena de Rodes és potser l’edifici pre-romànic més important de la comarca. Una curiosa torre quadrangular es dreça a la intersecció de la planta de creu llatina primitiva, que era d’una nau, absis canat i transsepte afegit molt poc després. La torre destaca per les seves obertures d’arcs de ferradura i altres de muntants avançats, i unes fornícules decoratives amb aperell reticulat, el qual també apareix al pinyó de la façana. L’edifici posseeix influències carolíngies i orientals. Els estudiosos l’han datat del segle IX. Durant els segles XII-XIII va patir alteracions importants, ampliant-se dues naus laterals. D’època posterior és l’espadanya damunt la torre. La porta principal, que era de carreus eren tallats, fou expoliada a principis del segle XX. Hom considera que aquesta portalada és la que fou muntada a la casa Maranges de la Selva de Mar. L’església, actualment sense culte, ha estat restaurada en els darrers anys, respectant els elements que defineixen la seva evolució.

Les ruïnes del castell de Verdera es troben al damunt de la muntanya de Verdera, dominant una gran extensió de mar i terreny. L’accés és força difícil, cal seguir un camí que surt just al costat de la porta del monestir.

Aquest castell surt esmentat en documents del segle X. El prece-dent era un destacament militar fortificat del qual hi ha rastres a la mateixa carena. Hom creu que ja exístia abans del pas dels sarraïns. Malgrat la donació del castell als monjos pel comte Gausfred l’any 974, la fortalesa fou un niu de disputes entre l’abadia i els comtes. Fou reconstruït l’any 1283.

Les ruïnes presenten una estructura militar pròpia del segle XIII, amb una muralla de torres rectangulars i semicirculars en alternança. Al centre hi ha restes de l’església de Sant Salvador, romànica del segle XI, amb un pòrtic cupular al caire de l’estimball dit el Salt de la Reina, damunt la plana empordanesa. El poblet de la Vall de Santa Creu, al nord-est del municipi del Port de la Selva, és un dels pocs llocs encara habitat, proper al monestir de Sant Pere de Rodes. El poble està situat a l’inici d’una estreta vall oberta vers llevant i encaixonada entre les carenes del puig de la Vall i el puig Vaquer, al nord, i el puig Dijous, al sud. Pel mig de la vall hi ha la "riera de la Vall", que només porta aigua quan plou molt. Desemboca a la cala anomenada «el port de la Vall», a uns dos kms. a l’est del poble. Aquesta riera antigament devia portar més aigua que ara, doncs hi ha ruïnes d’antics molins medievals al seu costat.

La carretera, ben asfaltada que puja al poble, presenta un paisatge prodigiós, principalment a la primavera. La vegetació, escassa, de matollar floreix oferint flors de tots colors... Groc de les ginesteres i gatoses, blau dels romanins, rosa dels brucs... Entre la verdor fosca de petits pins, el platejat d’algunes oliveres i el verd lluminós de petites vinyes. Prop de la riera creixent alguns arbres de ribera.

El poble forma un petit nucli de cases (dels segles XVII al XIX), algunes ben restaurades i destinades a segona residència. Els carrers són estrets i costeruts, alguns conserven l’antic empedrat o bé són tallats a la roca. Des del poble o la carretera que hi mena es veuen les imponents torres i l’edifici del monestir de Sant Pere de Rodes.

Els estudiosos diuen que el poble de la Vall de Santa Creu es formà vers els segles XVI-XVII, quan els habitants que quedaven a Santa Helena decidiren abandonar-lo. Tot i això hi ha notícia que ja durant el segle IX existia l’església de la Vall dedicada a Sant Froitós i un grulp de masies escampades. La cel.la monàstica de Sant Fruitós era una de les quatre del comtat de Peralada la possessió de les quals fou objecte de llargues disputes entre els monestirs de Banyoles i Sant Policarp de Rasés. Una de les altres tres cel.les era, la de Sant Pere de Rodes, abans de ser abadia independent.

La cel.la de Sanctus Fructuosus apareix documentada en el precepte de Carles el Calb, favorable a l’abadia de Banyoles, de l’any 866. L’any 948, en un precepte de Lluís d’Ultramar la basílica de Sant Fructuós apareix com un domini de Sant Pere de Rodes. v Aquesta església i el poble de la Vall foren sempre de la jurisdicció de Sant Pere de Rodes. L’església fou sufragària de la parroquial de Santa Creu de Rodes, extingida aquesta passà a la parròquia de Sant Esteve de la Selva de Mar i actualment pertany a la parròquia del Port de la Selva. L’edifici es troba a l’extrem sud-est del poblat. Presenta una sola nau de dimensions reduïdes, probablement dels segles XVI o XVII. Destaca el campanar d’espadanya de dos arcs de mig punt d’estructura molt curiosa, doncs arrenca del sòl de tres pilastres de secció rectangular que serveixen de contraforts al mur. Una escala, pel costat nord, mena al cim del campanar i al mateix temps a un petit cementiri. Es creu que aquesta església ocupa el lloc de l’antiga església medieval. Prop seu, on hi ha la rectoria, s’hi trobaren les lloses d’antigues sepultures medievals.

El Port de la Selva i el seu extens terme municipal, posseeix tants elements d’interès arqueològic, històric i artístic que caldria una bona estada al poble per poder conèixer-los i disfrutar-los a fons... Proveu-ho.

EL MONESTIR DE SANT PERE DE RODES.

Allà on els Pirineus s´ofeguen dins la Mediterrània, agonitzant amb un paisatge terrible, insòlit i dur... S´alça encara desafiant el pas dels segles el que queda d´un poderós monestir que en altre temps fou temut, respectat i envejat per pobles, nobles i papes.

La muntanya de Rodes, unida al Cap de Creus pertany a les primeres terres de la península Ibèrica que veuen el sol cada matí. Això dóna una força especial a aquesta contrada, la converteix en màgica, única i amb una energia telúrica tan gran que ja els homes prehistòrics intuïren i utilitzaven per enterrar-hi els seus morts, rendir culte al sol i guarir-se de les enfermetats...Aixecaren tants monuments megalítics que convertiren la zona en una de les d´Europa on es concentra la quantitat més gran d´aquests monuments.

Algú creu que les restes de l´actual monestir foren construïdes damunt d´un antic temple grec dedicat a la deesa Pirene. El nom del Pirineus prové del grec “Pyrenea”, mot derivat de “Pyr”, que vol dir foc. Aquest nom té el seu origen en una antiga llegenda que parla d´un terrible incendi que es va produir en aquesta serralada.

Diu la llegenda que hi va haver un temps, quan el mitòlogic Hèrcules anava pel món, que el foc va fer-se amo de les boscúries pirinenques. Es veu que va ser un foc tan terrible i devastador que no sols va rostir i abrusar tot el que de viu hi havia, sinó que fins i tot va arribar a fondre les roques. Els pobles quedaven colgats sota la riuada del magma de roques foses, i fins i tot a grans distancies l´aire era dens i el calor insuportable. Enmig de la catástrofe i atret per la gran fumarada negra d´aquelles contrades, va arribar-hi el semidéu grec, va sentir uns gemecs i va estendre els seus poderosos braços dins la gran foguera. Allà mateix va trobar la princesa Pirene, filla del rei Túbal, que abans de lliurar la seva ànima encara va tenir esma de narrar aquesta història.

- El meu pare era qui rengaba a Ibèria quan tot el territori va ser envaït per un terrible monstre de tres caps, el qual es deia Gerió. Aquest deforme i espantós gegant tricèfal li va prendre el ceptre de govern...

La noia va continuar el relat explicant que ella, per fugir de Gerió, esfereïda per la presencia d´aquell monstre, va amagar-se a les boscúries pirinenques pensant estar ben protegida gràcies a la seva frondositat. Però Gerió, temerós que un dia no en sortís per recuperar el ceptre del seu pare, va decidir fer-la desaparèixer. Per això va calar foc a les muntanyes on s´havia amagat Pirene. Acomplert el terrible incendi, Gerió va retirar-se cap a Gades.

Després d´aquesta narració Pirene va exhalar el darrer alè no sense lliurar abans, a l´heroi grec, les terres de la península, que tan agressivament havia volgut fer-se seves Gerió. Hèrcules va voler fer un mausoleu a la princesa morta i va començar a apilar muntanyes i a arrenglerar-les fins que van arribar a la mar. Així és com avui veiem aquesta magnífica serralada i com els grecs ens van deixar la seva història.

Si fos certa l´existència d´aquest temple grec, doncs no posseïm documents escrits que ho certifiquin i l´arqueologia tampoc ho ha pogut demostrar ens trobariem en que durant l´estada dels grecs a Empúries, podrien haver aixecat un temple en aquesta zona i probablement hi acodirien mariners grecs i els propis habitants d´Empúries amb peregrinació per rendir culte a la deesa Pirene.Fent còrrer la imaginació veig el temple grec que podria haver-hi a la Serra de Rodes com un Delfos empordanès, un lloc sagrat, de culte on fer els oracles dels déus, predir el futur de pobles i famílies... El Cristianisme amb el seu afany d´acabar amb les religions paganes però intuïnt la força de llocs sagrats i especials pel poble, convertí el temple de Rodes en un monestir cristià que amb el pas del temps esdevingué tan important que feu ombra a nobles poderosos.

La fundació del monestir, lluny d´aquestes suposicions de l´Antiguitat Clàssica, la podem trobar més especificada amb una altra llegenda transmesa per l´historiador Jeroni Pujades, que a la primeria del segle XVII la trobà recollida en un cartoral de la biblioteca del monestir.Pujades, a la seva Crònica, dóna notícies sobre Sant Pere de Rodes, on tenia un fill monjo. La narració se situa vers l´any 610, en temps de Foques, emperador d´Orient i del papa Bonifaci IV. A causa de l´atac dels perses, que amenaçaven d´arribar a Roma, el papa convocà un concili en el qual es decidí treure de la ciutat alguna de les relíquies més preuades. S´escolliren, entre d´altres, el cap i el braç dret de sant Pere Apòstol, els cossos del seu deixeble Pere Exorcista i dels màrtirs Concordi, Lucidi i Moderand, i una ampolla amb sang de la santa imatge de Crist. La missió es confià als clergues Feliu, Ponç i Epicini,que, juntament amb servents, partiren de Roma amb un vaixell i arribaren al confí dels Pirineus, al port d´Armen Rodas. D´allí pujaren a la muntanya que s´anomena Verdera i trobaren la cova amb l´altar que hi havia edificat el benaurat Pau Sergi, bisbe de Narbona, quan hi va fer vida eremítica vora d´una font d´aigua fresca. Hi amagaren les relíquies i se´n tornaren al mar. Al cap d´unes quantes setmanes hi retornaren , però, desorientats, no van trobar la cova, que havia estat envaïda per la vegetació. Per no perdre el tresor sagrat, la majoria s´hi quedaren, i d´aquesta manera fou fundat el monestir sobre la cova que contenia relíquies vingudes de Roma.

Una altra llegenda ja la trobem inclosa en l´anterior: la fundació del lloc de culte per sant Pau Sergi, deixeble llegendari de l´apòstol Pau, que s´hauria recollit a la cova on després s´aixecà el monestir.

La tradició popular creu que la cova tenia un passadís tan pregon que una vegada hi entrà una noia que per recórrer-lo necessità tant temps que en sortí vella. La contalla té nombroses i fèrtils variants. Una versió de la primera llegenda explica que els clergues de Roma portaven una relíquia de la Vera Creu. Un temporal no deixà passar la nau fins que no fou canviat el nom pagà de cap de Venus pel de cap de Creus. D´ací ve la veneració a la Santa Creu, tan important al monestir.

L´antic monestir benedictí és al nord-est de l´Alt Empordà i pertany al municipi del Port de la Selva. Es troba enlairat en un esglaó de la serra de Rodes, a l´extrem oriental dels Pirineus, on el massís pren contacte amb la Mediterrània i s ´hi endinsa per la propera península del Cap de Creus, el punt més oriental del país català. La fundació d´aquest monestir es deu en part per l´existència d´aigua. Prop seu hi ha la "Font dels Monjos", a pocs passos al N. de l´església. Sobre el seu raig, que sorgia de la boca d´un animal fabulós, hi ha una inscripció amb data de 1588: "QVI BIBERIT EX ACQVA SITIET ITERVM", "qui provi d´aquesta aigua sentirà el desig de beure´n altres vegades, voldrà tornar a Sant Pere de Rodes. És el mite comú a moltes fonts emplaçades en indrets singulars o d´un atractiu especial.

El temple es dreçà d´amunt d´una cova de tradició eremítica ( forma de vida religiosa d´alguns cristians que, per motius ascètics, es retiren a la solitud). En un replà del brusc pendent de llevant de la muntanya de Verdera, a 520 mtes. sobre el mar. El cim de Verdera és coronat per les ruïnes del castell de Sant Salvador de Verdera, d´origen antiquíssim.

Al N. del monestir hi ha les ruïnes del poble medieval de Santa Creu de Rodes, amb la silueta de la seva antiga església, coneguda també per Santa Helena. Des de Sant Pere de Rodes s´albira, vers llevant, la vila del Port de la Selva , vora el mar, a la seva badia, i també el poblet de la Vall de Santa Creu, a la fondalada. Cap al S. és també a prop de la vila de la Selva de Mar, amagada a la seva vall. Tampoc no és visible la vila de Llançà, darrere les carenes de tramuntana. Tots aquests pobles pertanyien al domini directe de l´abadia.

Les terres que envolten el monestir són esquerpes, trencades, amb pocs arbres i cobertes de garrigues. És un paisatge aspre de tons opacs que contrasten amb el blau intens del mar. Els vessants de la serra són esglaonats fins a les carenes per les feixes de les vinyes que s´extingiren amb la plaga de la fil.loxera cap a la fi del segle XIX. Abans que la vinya s´hi expandís intensament als segles XVII-XVIII la vegetació hi era exuberant. Els boscos frondosos d´alzines, pins i castanyers alternaven amb pasturatges i con reus que els monjos explotaven. El topònim la Selva ( i Mata de Selva als documents medievals) és il.lustratiu de l´esponerosa vegetació que cobrí les valls i les muntanyes. El monestir i el seu entorn configuren un mirador natural sobre aquestes terres i el mar al nord del cap de Creus, amb una àmplia perspectiva vers el golf de Lleó. Un espai que sovint és fortament ventat per la tramuntana.

Per còpies tardanes, i força alterades, d´un diploma concedit per Carlemany al monestir occità de Sant Policarp, al comtat de Rasès, en una data que cal situar cap a la fi del segle VIII, tenim notícia de l´existència de la cel.la de Sant Pere. Per tant, és evident que el seu origen ha d´ésser anterior al domini sarraí del territori. El text esmentat ens diu que l´abadia de Sant Policarp fou fundada per un abat hispà anomenat Àtala, el qual hi arribà acompanyat d´Agobard --que en le futur seria arquebisbe de Lió i personatge influent a la cort de Lluís el Piatós- i d´un grup de servents i homes lliu- res. Un temps abans havien sojornat a l´Empordà a "Magregesum" o "Magrigul”, on hi havia el monestir precedent de l´abadia de santa Maria de Roses, i que cal situar a la vall i l´entorn de Montjoi ( terme de Roses ). Aquí referen esglésies o cel.les que havien estat destruïdes pels "pagans”. El diploma imperial confirmava les cel.les com a domini d´Àtala i la seva casa de Sant Policarp. Entre les cel.les que s´hi esmenten, la de Sant Pere " a la muntanya", és sens dubte Sant Pere de Rodes. Altres s´identifiquen amb esglésies de la seva rodalia: Sant Fruitós ( de la Vall de Santa Creu ) i Sant Esteve ( de Mata o la Selva de Mar).

Des de la primera meitat del segle IX --quan la documentació conservada comença a ser més nombrosa --trobem Sant Pere de Rodes i altres cel.les del territori de l´abadia benedictina de Sant Esteve de Banyoles, a la qual les disputava el monestir de Sant Policarp de Rasès, sens dubte en funció d´uns drets que es consideraven fonamentats en l´antiga intervenció d´Àtala. El monestir de Banyoles era, però, més poderós i més proper --element efectiu de la reorganització carolíngia d´aquestes terres-- i al seu favor es resolgueren definitivament els llargs i complicats litigis.

La comunitat monàstica de Sant Pere de Rodes és esmentada de manera concreta l´any 902, en el text de donació d´una vinya " a Sant Pere Apòstol i als qui hi serveixen de dia i de nit". Una citació fragmentària d´un document un poc posterior, que data de l´any 919, anomena la comunitat de Sant Pere, Sant Andreu i Sant Pau amb el nom del prior, Guisind, i el d´alguns monjos. Ja s´hi esmenta la triple dedicació de l´església amb les advocacions que perduraran al llarg del temps.

És a principis del segle X quan Sant Pere de Rodes aconseguí la independència del monestir de Banyoles i una gran puixança i esplendor espiritual i material de la mà del magnat Tassi. Com solia ser corrent a l´època, Tassi prengué el cenobi de Sant Pere sota la seva protecció personal i familiar. Posà personalment les bases de la grandesa de la casa, que acabà d´afermar el seu fill Hildesind, primer abat del monestir independent i després també bisbe d´Elna. En aquesta obra tingué un protagonisme fonamental la casa comtal d´Empúries- Peralada i Rosselló. La protecció del monestir ja la inicià el comte Gausbert ( 915-931). El seu hereu, el comte Gausfred ( 931-991), i el fill d´aquest, Sunyer ( antecessor d´Hildesind com a bisbe d´Elna), materialitzaren rialitzaren aqueste política amb una important dotació territorial. L´estreta relació i la comunitat d´interessos entre Tassi i els comtes és evident. Sant Pere de Rodes esdevingué un instrument eficaç per al poder civil. Amb la puixança temporal, amb les grans possessions que aplegà, contribuí a la implantació plena del feudalisme.

El precepte reial sancionador de la independència del monestir de Sant Pere fou concedit a Laon per Lluís IV el Transmarí, amb data del 7 de juliol de 944. Tassi, que hi és anomenat amb el títol de prior, envià dos monjos a la cort, acompanyats del bisbe Gotmar de Girona, personatge influent.En el document són presents les fórmules d´immunitat i tuïció, concedides al monestir. Hi consta la clàusula que concedeix la lliure elecció d´abat, sota la regla de sant Benent, d´acord amb la norma de les fundacions monàstiques carolíngies.

L´any 948 Tassi acudí a la cort franca, a Reims, juntament amb l´abat de Banyoles, que renuncià els drets del seu monestir sobre Sant Pere de Rodes. En aquest moment que es posaven les bases de l´expansió de l´abadia, el comte Gausfred, l´any 945, havia cedit possessions, entre les quals hi havia drets de pesca i tres illes a l´estany de Castelló ( d´Empúries ).

El comte Gausfred i el seu fill, el bisbe Sunyer, dotaren l´abadia de Sant Pere de Amb extensos alous situats a l´entorn de la casa, amb muntanyes,valls i litoral. Després de que aquests dominis fóssin confirmats per la Seu Papal de Roma, el del monestir en la seva primera etapa, si bé hi podien haver altres edificacions anexes, sobretot cap a llevant. Fou objecte d´ampliacions i reformes en diferents moments de la seva història. Com, per exemple,el sector de ponent, amb l´entrada principal, que se situa entre un edifici de dues plantes, a tramuntana, i construccions ruïnoses, a migdia. Hom creu que serviren per a funcions diverses com cel.les de servents, cavallerisses, magatzems o graner, forns, etc..

Entre aquest sector i les façanes del nucli originari del monestir, queda l´espai configurat per dues places o patis a diferent nivell. El més baix, al N, precedeix l´ingrés a la basílica. El més alt ha estat excavat; presenta restes d´una necrópolis alt-medieval amb els primitius camins d´accés al clos monacal i l´església flanquejats per tombes monumentals. Una reestructuració tardana havia convertit l´espai en plaça d´armes i en modificà del tot els accessos.

Al fons es destaca l´antiga façana principal, al sector de ponent del claustre amb les dues altes torres quadrangulars a cada extrem: la de defensa o de l´homenatge, símbol del poder feudal de l´abadia, i el campanar, bastit al costat de l´església. L´entrada a l´església és precedida per una galilea o nàrtex. Al seu costat del nord, sobre el transsepte, es dreça la torre de Sant Miquel, la qual té unes capelles a l´interior.

Al llevant del claustre i de l´església l´edificació és molt complexe i extensa, amb restes de les etapes primitives i d´ampliacions. És el sector menys desenrunat, i molt poc explorat. Just a tocar l´absis major de l´església es destaca un mur d´aspecte molt arcaic. Al NE de l´església, es bastí la Casa de l´Abat –o Palau de l´Abat--, un edifici gòtic de dues plantes que s´aixecà damunt restes de construccions i tombes, també de les primeres etapes del cenobi.

Als murs de tramuntana de l´església, s´afegeixen les Sagristies Noves. Es poden considerar la darrera construcció important feta al lloc, no pas gaire temps abans de la partença dels monjos.

Al sector meridional, al replà més elevat, hi ha un altre complex conjunt edificat, en general d´èpoques tardanes o, en tot cas, molt refet. Conté una entrada secundària al recinte i, al SE el casal que ha estat arranjat com habitatge dels guardes i altres serveis actuals del monument, i que dóna a llevant vers dos espais esglaonats de l´antiga horta o jardí. L´únic edifici extern, separat del recinte, és l´antic Hospital o Refugi de Pelegrins. És alt- medieval, situat vers el NW, a poques passes de l´entrada del monestir. A prop seu hi ha la font dels Monjos.

A Sant Pere de Rodes s´observa l´existència de molts murs construïts amb pedres disposades en forma d´espiga o espina de peix, en rengleres que sovint ocupen completament els paraments. És una técnica constructiva, d´arrel molt antiga, que s´ha anomenat “opus spicatum” (obra d´espiga). A partir del segle XI aquest aparell fou substituït per petits carreus rectangulars propis de l´arquitectura romànica dita “llombarda”.

A Sant Pere de Rodes la presència d´opus spicatum indica força bé l´àmbit de les construccions de la primera etapa de l´abadia, concebudes dins el segle X. És a dir, el període per Tassi, l´abat Hildesind i el comte Gausfred. Els murs en espiga es troben únicament a l´església i a bona part de l´edificació de l´entorn immediat del claustre, el nucli bàsic i primitiu del cenobi, i també a l´edifici de l´Hospital, de la mateixa etapa. La gran església de Sant Pere de Rodes és de planta basilical, de tres naus, capçalera triabsidal i un transsepte baix. L´absis central, de grans proporcions, conté un deambulatori o girola doble, de dos pisos, emplaçat entre el mur perimetral i el presbiteri.

La nau central domina, per la seva amplada, el conjunt de la planta. Les tres travessen i tallen el creuer, en una disposició força original dins l´arquitectura catalana de l´època. Sota l´absis major hi ha la cripta, que té una part colgada; l´espai existent té planta semianular amb capçalera semicircular dins el gruix del mur absidal. El deambulatori o girola és obert vers el presbiteri per una galeria d´arcades a la part inferior, i per tres finestrals, a tall de trifori, a la superior.

La basílica és coberta amb voltes d´obra a tots els espais. L`àmplia volta de canó de la nau central és reforçada per arcs torals de mig punt. Les voltes de les naus laterals són de secció de quart de cercle, però amb arcs torals també de mig punt. El transsepte i els pasadisos de la girola també tenen voltes de canó. Les dels absis afecten forma de quart d´esfera precedida per un tram de canó, d´acord amb el que exigeix la planta.

Totes les finestres són grans, d´arcs de mig punt i d´obertura d´un sol biaix, però de molta llum. En el deambulatori superior, al mur perimetral de l´absis, s´obre un finestral biforat. A l´església s´afegiren construccions romàniques d´època més avançada, com la galilea o el nàrtex davant l´entrada. És precedida per un altre pòrtic o avantgalilea, ja d´època postmedieval.Damunt del braç del N del transsepte s´aixecà la torre quadrangular on hi ha la capella romànica de Sant Miquel, l´absis semicircular de la qual s´aixecà sobre l´absidiola N de l´església, elevant el seu mur. El campanar també és romànic i aixecat posteriorment al temple.

Els arcs interiors de l´església són de mig punt o bé ultrapassats. La forma de ferradura és clara, per exemple, a l´arc triomfal. Els arcs torals de la nau central, els formers de comunciació entre les naus, i l´esmentat arc triomfal són sostinguts per columnes cilíndriques; en la majoria dels casos exemptes, coronades per grans capitells.

L´estructura columnar d´arrel clásica és una de les característiques més singulars de la basílica, un exemplar únic a les terres catalanes, per a la seva època. Cadascuna de les tres naus de la basílica té cinc tramades marcades per quatre arcs torals, ja que cal comptar els trams de l´extrem oriental situat a l´espai del transsepte, que les naus travessen.

Les columnes de tots els arcs formers i de dos arcs torals de la nau central –els de més cap a llevant, vers el presbiteri—descansen damunt d´altres socolades o pòdiums que formen part de les pilastres en planta de T de separació de les naus. L´arc triomfal és resseguit per una arquivolta en relleu, motllurada. Es tracta d´un element únic en aquest edifici, però que no és estrany a l´arquitectura coetània. Les estretes naus col.laterals i les absidioles foren tractades amb simplicitat, sense decorar, en contrast amb l´espai central.

Els capitells són de grans proporcions, proveïts a la part inferior d´un collarí pronunciat. Són coronats per un àbac o cimaci molt sortint o destacat de secció de pla i bisell. Al pla inferior, bisellat, visible per a l´espectador tenen un fris ornamental, mentre la part frontal és llisa. L´escultura és de talla de bisell i d´una gran qualitat. Per la temática els capitells presenten monestir posseïa els actuals municipis del Port de la Selva i la Selva de Mar, bona part de Llançà i sectors d´altres de veïns; el monestir també gaudia del dret de pesca del seu mar. El monestir posseïa també un nombre molt elevat d´alous, esglésies, vil.les i masos, molts drets de pesca als estanys, etc., no solament als comtats propers d´Empúries- Peralada i Rosselló, sinó en llocs molt llunyans.

L´any 979, amb l´abat Hildesind, que també era bisbe d´Elna, s´aconseguí una Butlla papal del papa Benet VII en la qual es concedia als qui no poguessin acudir a Sant Pere de Roma les mateixes indulgències si pelegrinaven a Sant Pere de Rodes. Al poder temporal de la casa s´afegia ara la seva consolidació legal com a focus d´esperitualitat. El monestir esdevindria un centre de pelegrinatge medieval.

Segons alguns autors els jubileus apostòlics dedicats a la Santa Creu, a Sant Pere de Rodes, foren concedits l´any 1088 pel papa Urbà II. Eren concedides indulgències als qui visitaven el monestir per les diades de Sant Pere, Sant Fèlix, Pasqua de Resurrecció i totes les dedicades a la Santa Creu. Els anys que la festa de Santa Creu de maig s´esqueia en divendres era concedit jubileu pleníssim. Aquesta celebració de l´Any Sant durava vuit dies i atreia pelegrins de tot l´Occident europeu. Hom hi obtenia els mateixos privilegis espirituals que en visitar les tombes dels apòstols Pere i Pau de Roma.

Sant Pere de Rodes esdevingué un centre espiritual i de pelegrinatge comparable a Roma o Sant Jaume de Galicia. Una concessió de nous drets al monestir feta l´any 1116 pel comte Hug II il.lustra sobre l´explotació dels recursos del territori. S´hi esmenta la matança de porcs senglars i la pesca de corall, de la qual es dóna llicència al monestir en un llarg tram de costa. Al llarg del segle XII el monestir continuà el seu ascens amb noves butlles de confirmació de béns, privilegis i l´obediència directa de Roma.

Durant els anys 1273 i 1275 el rei Jaume I concedí uns transcendents priviliegis pels quals posava l´abadia i els habitants de les seves jurisdiccions sota la custodia reial. El mes de juny de l´any 1285 el castell fou ocupat per les tropes de Felip l´Ardit amb el beneplàcit, i potser també amb l´ajut, dels monjos per la condició de croada que el sant Pare havia otorgat a l´acció del rei francès contra els estats de Pere el Gran. Els francesos, però, perderen el lloc sis mesos després.

A principis del segle XIV s´observa un estancament que marca l´inici de la decadència del monestir. Un dels primers símptomes és la corrupció, l´anomenada relaxació de costums a la comunitat. Hi degué contribuir el declivi del comtat independent d´Empúries i l´extinció de la primera dinastía comtal. Fou molt greu també la Pesta Negra, concretament l´any 1345, que provocà la mort de vint-i-quatre monjos i deixà buides moltes cases i possessions del monestir.

Al segle XV hi hagué períodes llargs amb l´abadia vacant, fet que degué augmentar la disbauxa a la comunitat. Hi agüeren abats que no residien al monestir i que només en recaptaven les rendes. El primer fou Joan, cardenal de Sant Pere, designat l´any 1447.

Després vingueren anys de pirateria sarraïna a la costa del monestir, epidèmies, males collites i per tant crisi político-econòmica i regressió demográfica. Tot i això el monestir mantenia la major part del seu patrimoni.

Els trasbalsos de les guerres entre Castella i França al segle XVII acentuaren la decadència. Els saqueigs degueren començar l´any 1654 quan els monjos deixaren el monestir abandonat durant sis anys. Per aquell temps va desaparèixer l´any Sant, que tants beneficis havia aportat al monestir.

Durant la Guerra de Successió el mariscal francès duc de Noailles l´any 1708 s´endugué del monestir les peces artístiques que va voler, entre elles la famosa Bíblia de Sant Pere de Rodes ( segle IX), avui a la Biblioteca Nacional de París. L´ emplaçament del monestir i la inseguretat dels camins el feien cada vegada més vulnerable. Consta que els anys 1726 i 1731 fou atacat i saquejat per bandolers. Durant el segle XVIII, totes les muntanyes properes del monestir etaven plantades d´ufenoses vinyes, però les qüestions entre els habitants del terme i els drets feudals del monestir eren continúes.

Els nous saquetjos de tropes franceses durant la Guerra Gran ( 1793-1795 ) precipitaren la partença de la comunitat, que, el setembre de 1798, s´instal.la al seu castell de Vila-sacra, a la plana de l´Alt Empordà. A l´antic monestir, hi quedaren uns pocs servents que poca cosa podien fer per protegir-lo. L´any 1805 a Vilasacra hi havia 10 monjos i 2 llecs, que obtingueren permís per a traslladar-se a Figueres, on començaren les obres d´un nou convent. La instal.lació a Figueres no es produí fins l´any 1818.

L´abat i onze monjos varen viure l´extinció definitiva del monestir de Sant Pere de Rodes d´acord amb les lleis del ministre Mendizábal, de l´any 1835. L´estat va vendre en subasta pública les propietats que s´havien conservat. L´any 1850, després d´un llarg pret, una sentencia adjudicà la propietat del monestir i terrenys del lloc als ducs de Medinacelli, pel fet d´ostentar el títol de comtes es d´Empúries. No s´ocuparen mai del monument i el seu estat esdevingué cada vegada més caòtic.

L´any 1930 el monestir fou declarat monument nacional. La Generalitat de Catalunya hi realitzà l´any 1935 una primera intervenció de neteja i consolidació dirigida per l´arquitecte Jeroni Martorell.

A partir de la década dels anys 1960-1970 s´hi feren obres puntuals, però sense cap plantejament estructurat. Malgrat les limitacions, l´arqueòleg Miquel Oliva procurà que les intervencions fossin correctes, fins la seva mort l´any 1974. Des de l´any 1973 les obres hi foren més freqüents. L´any 1972 una sentencia del Tribunal Suprem concedí els terrenys del lloc, amb Santa Creu de Rodes i el castell de Verdera inclosos, als ducs de Medinaceli, però els negà la propietat dels edificis del monestir, que passaren a l´estat. El 1980 la custodia del monument va passar a mans de la Generalitat de Catalunya. Després d´algunes intervencions i millores indispensables, des del 1989 es dugueren a terme treballs Arqueològics i de restauració. Aquests treballs s´han donat per finalitzats durant la primavera de l´any 1999 i s´ha comtat amb el suport de “Caja Madrid”. El dia de 1999 el Princep d´Astúries i el President de la Generalitat inauguraren l´acabament de les obres de restauració.

En un futur està previst condicionar un museu que vagi reunint totes les peces que hi ha escampades arreu del món i que pertanyen a aquest monestir, tasca gens fácil. També s´ha de fer una biblioteca i centre de documentació sobre l´art romànic cátala on vinguin a estudiar l´edifici i l´art romànic en general els estudiosos i els apassionats d´aquesta màteria.

El conjunt arquitectònic del monestir s´estructura per mitjà de terrasses, en part afaiçonades artificialment, a diferents nivells. L´església n´ocupa una bona part i es dreça al costat septentrional, al replà més baix. Al seu costat de migdia hi ha el claustre, al voltant del qual s´organitzenles dependències fonamentals del cenobi: la sala capitular, el refedor i la cuina, l´arxiu,biblioteca i “scriptorium”, el dormitori i el locutori. La distribució és l´habitual en l´arquitectura monástica, establerta des de temps pre-romànics. Aquest era l´esquema bàsic una dualitat: els d´esquema derivat del model corinti i els de composició d´entrellaçats. A l´exterior el temple posseïa escultura a la façana, a ponent. És molt fragmentari el que resta del conjunt de l´època d´erecció de l´edifici. El finestral del centre té un destacat guardapols amb un fris de palmetes en ventall i juxtaposades, com alguns dels cimacis de l´interior. A cada costat es disposen dos lleons esculpits en alt relleu.

La decoració de la portada –que avui queda dins la galilea--, coetània dels elements esmentats, va ser renovada al segle XII amb el conjunt d´escultura en marbre del Mestre de Cabestany i el seu taller, i ha estat absolutament espoliada. De la decoració del segle XII només queden “in situ” dos carreus a cada costat de la base, amb petits frisos en relleu, una ínfima part del conjunt perdut.

El creuer o transsepte té les voltes més baixes que les naus. En cert sentit es podria considerar un precedent dels transseptes que seran corrents a les basíliques romàniques del segle XI, llevat de l´important detall d´ésser adossat al cos d´unes naus que el sobrepassen. Les dues absidioles tenen parells de finestres, vestigis d´obertures vers el deambulatori i els seus arcs triomfals són simples, sobre pilars.

En el gran absis central, l´entrada al presbiteri i a la girola és formada per tres arcs: al centre el gran arc triomfal ja descrit, del presbiteri, i a cada costat els dos arcs simètrics, estrets i molt més baixos, sobre pilars d´accés al deambulatori inferior i també a la cripta. En l´estat actual del monument es fa difícil d´interpretar com devia ser a l´origen l´accés a la cripta. Actualment l´inici de les dues escales o rampes que hi baixen coincideix amb els arcs d´entrada al deambulatori. Donen a uns passadissos amb volta de canó que desemboquen a l´espai central de la cripta, molt reduït. Té un sector semicircular, cobert amb una volta que neix d´una pilastra semicilíndrica, a la manera de les voltes anulars o de palmera.

L´exterior de la basílica era emfasitzat principalment per la seva façana de ponent, proveïda de decoració esculpida. La construcció de la galilea trencà la unitat d´aquest frontis: la porta quedà al seu interior, i les tres finestres –obertes una a cada nau, i la central decorada—a l´exterior, per damunt de la coberta de la dita galilea o pòrtic. Al costat S dels frontis, des de dins la galilea, es pot apreciar una resta de decoració mural pintada a la façana del temple, segurament de l´època primitiva. L´element més clar és una columna amb el seu capitell pintada en un to vermellós.

Els altres murs externs es poden observar sobretot al N i a la capçalera. Les cantonades, de carreus molt grossos, s´afegeixen a l´existència d´uns ferms contraforts o pilars destacats, també de carreus, entre els quals hi ha els paraments fets amb lloses lligades amb morter i col.locades en espiga. Les edificacions romàniques afegides amb posterioritat a l´acabament de l´església són, com s´ha dit, el pòrtic o galilea i la torre de Sant Miquel.

L´entrada al temple per ponent es fa, doncs, pels pòrtics. En primer lloc es troba l´avantgalilea, un espai curt que fou afegit en època postmedieval davant la galilea pròpiament dita. S´obre per un arc de molta llum que té al cim l´escultura d´un bust femení, potser una mènsula aprofitada. A la façana de la galilea hi ha una gran porta d´un sol arc de mig punt. Segons que explicà Pujades al segle XVII aquesta era la Porta Santa que sempre romania closa i que només obria l´abat en els jubileus pleníssims. L´interior de la galilea segueix l´estructura de tres naus, més propia d´una església que d´un nàrtex. Són comunicades per dos arcs formers de mig punt, sobre pilars; la central té volta de canó i les laterals, voltes de quart de cercle.

A la torre de Sant Miquel s´hi puja per l´alta escala de caragol situada al N del transsepte, la nau de la petita capella elevada s´adapta a l´espai del pis de la torre, i l´absis semicircular correspon al cos sobrepujat damunt l´absidiola N de la basílica. Té volta de canó a la nau i de quart d´esfera a l´absis; en aquesta hi ha una creu feta amb pedra que té encaixos per a penjar-hi llànties.

La pseudo-cripta que es troba a sota l´absis i en segueix la planta és un espai de poca alçària. Té vestigis escassos de pintura románica als murs.

La datació de l´església de Sant Pere de Rodes, i de l´escultura que hi va lligada, ha estat molt controvertida. Ací indicarem només que les opinions actuals més corrents prenen en consideració un arc cronològic des del segle X fins a les primeres dècades del segle XI. La torre-capella de Sant Miquel es pot datar al segle XI, potser avançat.

El campanar es dreça al SW de l´església, al costat de migdia de la seva façana i a un nivell molt més elevat. És una torre de planta quadrada de 27 m d´altura. Té tres pisos d´obertures i un coronament de paret que amaga el casquet de pirámide de la cobertura superior. A cadascun dels quatre murs, damunt d´un alt basament opac, corresponen un parell de finestrals a cada pis. Les obertures dels dos nivells més baixos són d´un sol arc de mig punt. Al pis superior els vuit finestrals són geminats, amb arquets de mig punt i mainells de columneta i capitell trapezial.

Aquest pis té decoració “llombarda” a base de lesenes, i un fris d´arcuacions i una filada de dentat sota la cornisa. A sobre, als murs del coronament s´obren tres òculs a cada costat, i a l´extrem superior es repeteixen el fris d´arcuacions i dentat, i la cornisa. Hi ha elements dels finestrals que han estat reconstruïts.Alguns dels capitells menys uniformes que s´han conservat tenen temes esculpits en alt relleu: un cap d´home barbut, una sirena, una figura simiesca, una fulla d´acant i un relleu geomètric.

El campanar de Sant Pere de Rodes segueix l´esquema de les torres d´església, llombardes, del segle XI, però amb una técnica que demostra un moment evolutiu avançat, de manera que sol ser datat entre les darreries del dit segle o ja dins el segle XII. Al costat del campanar, vers el S, hi ha la façana principal del monestir, a l´altre extrem de la qual es dreça la torre de defensa, que hom sol anomenar torre de l´Homenatge. La torre de defensa és de planta quadrada i d´alçària semblant a la del campanar. Els murs són molt opacs, només amb alguna espitllera i petites obertures d´arc de mig punt. Al contorn superior resten les cartel.les d´una corsera element defensiu que ha perdut la resta dels elements.

El claustre, situat al S de l´església, era el centre del conjunt del monestir, com és la norma. Ha arribat als nostres dies molt degradat a causa de l´abandó i l´espoli. Es troba en un nivell molt superior a l´església i es pot datar a segle XII o inici del XIII. Els treballs d´excavació han descobert, fa uns anys, elements del claustre primitiu, sorprenentment ben conservats. Sota l´actual claustre, al costat S, es localitza una galeria d´arcs adossats al refectori i una altra de paral.lela, un poc més al N. Una tercera, que comença al costat N, es conserva parcialment. Les porxades són formades per amplíes arcades de mig punt entre pilars, tot recobert per un arrebossat de morter de calç, allisat.

A la galeria del S, en una pilastra, ha aparegut una pintura mural que representa un lleó de dibuix lineal, en negre i tons vermellosos o ocres, en un quadre delimitat per una sanefa de temes vegetals. També hi ha altres pintures murals, parcialment conservades, com la que representa el Calvari, amb un Sol i un Lluna, un soldat i llances.

L´edificació que hi ha a llevant del claustre tenia dues plantes. La superior és molt enrunada i el seu aspecte actual, força caótica. Es troba a nivell del segon claustre. Hi són interessants els aparells en espiga, altres propis del segle XI i les restes d´obertures de tipologia diversa. Hom hi situa, per raons normatives, la sala capitular. També s´ha dit que hi hagué l´arxiu, la biblioteca i el “scriptorium”, importants en una abadía tan poderosa.

El refedor, al costat del S del claustre, és l´estança que conserva millor les característiques de la primera arquitectura del conjunt monàstic. En aquest mateix costat, vers ponent, hi ha el reduït espai de la cuina, menys conservada i de la mateixa època que el refetor.

Les estances situades a ponent són les que es corresponen amb la façana principal, entre el campanar i la torre de defensa. Aquí hi havia una gran estança amb una llar de foc i també dormitoris.

El claustre del segle XII o inici del XIII que veiem actualment en un nivell alt respecte a l´església és fruit d´una reestructuració feta a l´espai central del clos monàstic. Els passadissos tenien voltes de secció de quart de cercle. Ha quedat la galeria de ponent i, en alguna part, les dels altres costats. A les galeries alternaven els dobles parells de columnes amb pilars massissos. Hi havia, amb seguretat, quaranta-quatre columnes amb els corresponents capitells i vuit pilars, més els quatre d´angle.

S´han conservat alguns pilars i capitells originals. Dos capitells tenen decoració vegetal, de fulles i palmetes. Un altre és historiat amb temes de la infancia de Jesús, dels quals es destaca la Nativitat. El darrer representa, a tot volt, un grup de monjos, i és d´una gran expressivitat. L´espai central del claustre té restes d´enllosat; al mig hi ha el brocal de la cisterna, tallat en marbre del país en època renaixentista.

Altres dependències del monestir corresponen a èpoques força tardanes ( segles XVI al XVIII).

La Casa de l´Abat manté els murs de l´obra tardogòtica ( segle XV o XVI ), amb finestres coronelles i fortificació d´espitlleres i merlets, els quals palesen dues èpoques distintes. A l´interior hi hagué una reforma al segle XVIII, quan es construïren voltes i es reordenà la distribució dels compartiments. L´hospital o refugi de pelegrins, situat a uns 50 m abans de l´entrada de l´edifici és una petita construcció rectangular de dues plantes. L´aparell és d´”opus spicatum”. Al S hi ha la porta, d´arc de ferradura. La coberta és enfonsada.

A les rodalies del monestir hi ha monuments estretament lligats a la seva història: el poblat i l´església de Santa Creu de Rodes i el Castell de Sant Salvador de Verdera. L´església i el poblat medieval de Santa Creu de Rodes són a cosa d´un km al N del monestir. Hom hi arriba fàcilment, ja que es troben en un replà poc elevat, al final de les carreteres.

El lloc consta documentat l´any 889. L´església de San Creu s´anomena a la butlla papal de l´any 974; fou possessió de l´abadia i des del segle XII tingué funció parroquial. El culte hi perdurà, com a ermita de Santa Helena, quan el poble ja era abandonat fins a les darreries del segle XIX.

L´ermita de Santa Creu de Rodes és una església pre-romànica. Una curiosa torre quadrangular es dreça a la intersecció de la planta de creu llatina primitiva, que era d´una nau, absis carrat i transepte afegit molt poc després. A la torre es destaquen obertures d´arcs de ferradura i altres de muntants avançats, i unes fornícules decoratives amb aparell reticulat, el qual també apareix al pinyó de la façana. Aquest edifici presenta influencies carolíngies i orientals. Segurament data els segle IX. Als segles XII-XIII s´ampliaren dues naus laterals. També és posterior l´espadanya damunt la torre.

El poblat, del qual es veuen les ruïnes al costat del temple, era habitat per vassalls de l´abadia. El seu despoblament començà al segle XV. Les cases eren petites, construïdes amb paret seca; s ´hi destaquen dues torres-portals del recinte defensiu, a les entrades.

Al castell de Sant Salvador de Verdera s´hi accedeix per un camí que surt just al costat de la porta del monestir. Aquest castell ja surt documentat el segle X. El precedent era un castre o destacament militar fortificat del qual hi ha rastres a la mateixa carena . Era un element de defensa i vigilància, potser anterior al pas dels sarraïns. Fou un niu de disputes entre l´abadia i els comtes. Fou reconstruït l´any 1283.

Les ruïnes que es conserven mostren estructures de l´arquitectura militar del segle XIII, amb una muralla de torres rectangulars i semicirculars en alternança. Al centre hi ha restes de l´església de Sant Salvador, romànica del segle XI, que té un pòrtic cupular al caire de l´estimball dit el Salt de la Reina, sobre la plana empordanesa. Des d´aquest castell es té una vista immensa de la badia de Roses i bona part de la plana.

Hi ha moltes peces escampades pel món que havien estat de Sant Pere de Rodes. La peça més important potser és la Biblia de Sant Pere de Rodes, del segle XI i que es troba a la Biblioteca Nacional de Paris.

Al Museu d´Art de Girona es conserven diverses peces litúrgiques, com la notable ara portàtil recoberta d´argent repujat ( segle X ), la crismera d´argent ( segles IX-X ), l´estauroteca Bizantina ( segles VIII-IX ) i altres objectes.

Hi ha capitells i escultures al Museu d´Art de Catalunya, al Museu de l´Empordà de Figueres i en cases particulars de Roses, Selva de Mar, Figueres...

Al Museu Marès de Barcelona, hi ha el conegut relleu de la Vocació de sant Pere, el de l´Agnus Dei i un altre de fragmentari ( pertanyents a la portalada esculpida del mestre Cabestany). A la col.lecció del castell de Peralada s´apleguen 25 capitells i una dovella decorada. A l´església del Port de la Selva hi ha una imatge de pedra de sant Pere, considerada del segle XV, que fou portada del monestir pels habitants del poble.

Al Museu Diocesà de Barcelona es guarda una marededéu d´alabastre del segle XV que s´havia venerat a l´església de la Vall de Santa Creu, i que hom creia que també provenia de Santa Creu de Rodes.

BIBLIOGRAFIA EMPRADA PEL PRESENT ESTUDI:

--Joan BADIA I HOMS, "Monestir de Sant Pere de Rodes". Guia dins la col.lecció Monuments de Catalunya editata per la Generalitat de Catalunya l´any 1993.

--Joan BADIA I HOMS, "L´arquitectura medieval de l´Empordà", vol.II-B (Alt Empordà) ( Diputació de Girona, any 1981 ).

--DIVERSOS AUTORS, "Empordà II, dins "Catalunya Romànica", Vol. IX, ( Barcelona, Fundació Enciclopèdia Catalana, 1990 ).