Sant Miquel de Fluvià, Alt Empordà

Sant Miquel de Fluvià és un poble situat entre la plana empordanesa i els «terraprims», terrenys ondulats amb turons i serres de poca elevació. El poble es troba a menys de 200 ms. de distància de la riba esquerra del Fluvià. El paisatge ens ofereix camps ben treballats i hortes al costat del riu, protegides per les ventades gràcies als pollancres, plàtans i verns que creixen prop del riu. Els camps són plantats de blat, ferratges i alguns sectors de pomeres i altres fruiters.

La població viu princialment de l’agricultura i la ramaderia (algunes granges de porcí, boví i ovelles) però tot i patir l’èxode rural com altres poblacions, aquest no ha estat gaire important degut a que la població ha estat habitada per algunes famílies d’emigrants en els darrers anys. Durant les obres per doblar la línia del tren fins a la frontera molts treballadors procedents de diferents llocs de l’estat es van instal.lar en cases buides del poble. Un cop finalitzades les obres algunes d’aquestes famílies decidiren quedar-se a viure al poble i desplaçar-se a treballar a Figueres, que es troba a pocs quilòmetres. Això ha comportat que el poble hagi guanyat població, s’hàgin restaurat les cases i se’n vegin de noves pels voltants del poble. Hi ha alguns restaurants, una petita fàbrica d’embotits i l’estació dels trens.

L’any 1718 hi havia uns 71 habitants, que passaren a 335 l’any 1860. L’any 1900 en tenia 286, l’any 1950, 246 i l’any 1991, 563. L'any 2001 arriba als 539 habitants.

Segons alguns estudiosos, prop de Sant Miquel de Fluvià, hi passava la calçada romana que travessava aquestes terres des del Pirineu vers Girona (de Roma a Cadis). Un arquebisbe català, Pere de Marca, de mitjans del segle XVII, escrigué: «Aquí hi ha encara antics trossos del pont romà, ben pocs per cert, per haverse’n tret pedra per a l’obra de fàbrica del monestir i construcció del poble de Torroella i del pont...».

br> Actualment aquestes restes són difícils de veure. Uns 300 mts. aigües avall de l’actual pont, quan el nivell de l’aigua és molt baix, es poden veure els fonaments d’unes pilastres del pont romà. Fins no fa gaire temps, ben entrat el segle XX, per creuar el riu i seguir la carretera que mena de Sant Miquel a Sant Mori (ara carretera comarcal de Bàscara a Sant Pere Pescador) s’havia de fer amb una barca, car no hi havia pont (només existia el pont del tren, inaugurat l’any 1878). Prop de l’actual pont encara es conserva l’edifici anomenat Hostal de la Barca (S. XVIII) la casa on hi vivien els barquers i on el caminant podia reposar abans o després de passar el riu.

L’any 1974, durant les obres de rebaixar les terres d’un camí, a uns 100 mts. al nord-oest de l’església, prop d’un petit torrent, entre el poble i l’estació del tren, hi apareixen les restes d’un antic forn romà. Aquest forn presenta cambra rectangular, boca d’entrada i forats a la part superior de la cambra de cocció. S’hi trobaren teules que devia ser el material que produïa aquest forn. Això prova que el lloc de Sant Miquel ja era poblat en època romana.

El monestir de Sant Miquel de Fluvià va nèixer com una dependència del monestir de Sant Miquel de Cuixà (al Conflent). Consta com una possessió del monestir de Cuixà en una butlla del papa Sergi IV, de l’any 1011. Aquest document esmenta que ja hi havia una església i un petit poblat en el lloc on s’havia d’erigir el nou monestir. El document de consagració del terreny on s’havia d’edificar el nou monestir data de l’any 1045, en terrenys del comtat d’Empúries.

Oliba, abat de Cuixà i bisbe de Vic, es veié recolzat per la presència del seu cosí Guifré, arquebisbe de Narbona, el seu superior eclesiàstic, que presidí l’acte. Cal destacar l’assistència del comte Ponç d’Empúries i el bisbe de Girona Pere. La construcció del monestir fou iniciada per aquell temps. L’acta de consagració de l’església data de l’any 1065.

La història del monestir és força desconeguda; el seu valuós arxiu es va perdre juntament amb el del monestir gironí de Sant Pere de Galligants, al qual havia estat incorporat el de Sant Miquel a inicis del segle XVII.

Hom suposa que aquesta abadia es veié afavorida pels comtes d’Empúries, que li degueren fer algunes donacions. També hi ha notícia de diverses donacions fetes pels comtes de Barcelona. L’any 1131, el comte Ramon Berenguer III, donava al monestir dos masos, un d’ells en reparació d’una malifeta que confesava haver comès contra el monestir. L’any 1149 consta una donació feta per Gisberga als monjos de Sant Miquel de Fluvià d’unes terres del lloc de Santa Eulàlia (Palau de Santa Eulàlia). També consta que depenia d’aquest monestir l’església de Santa Coloma de Matella, al Baix Empordà, que ja existia l’any 1123.

L’any 1303 el comte Ponç Hug IV d’Empúries i el seu fill reconegueren el privilegi otorgat pels seus avantpassats segons el qual els homes dels monestirs de Sant Pere de Rodes, Roses, Sant Miquel de Fluvià, Ullà, Vilabertran i Lledó, habitants del comtat, eren francs de prestar serveis «d’hosts, calvalcades, tragines, obres, questies, serveis forçats i guàrdies», i d’igual forma les cases religioses de dit comtat.

Aquest privilegi va prevaldre encara l’any 1413 quan Gueranla de Senesterra, senyora del castell de Siurana, va pretendre que els homes dels monestirs de Sant Miquel de Fluvià i Santa Maria de Lledó havien de fer serviituts d’obres al seu castell, igual que els seus propis vassalls. Els monestirs presentaren una al.legació que els fou favorable, reconegut l’antic privilegi comtal.

A finals del segle XV, després de diversos saquetjos afectuats per tropes franceses l’any 1477, el monestir veié reduït el seu nombre de mon-os. Per això, el papa Climent VIII l’agregà al monetir gironí de Sant Pere de Galligants, separant-lo de Sant Miquel de Cuixà (poc abans de l’any 1613). Les propietats del monestir foren expropiades i venudes amb la desamortització de béns eclesiàstics de l’any 1835. L’any 1890 es produí a l’església un robatori de joies i objectes valuosos.

El monestir, del qual només en queda l’església de Sant Miquel, es troba a l’extrem de migdia de la població. Fou fundat en un lloc on hi havia una font d’aigua abundosa i prop del riu. Destaca per la seva grandiositat, dins el nucli de la població, sol i imponent, sense cap construcció moderna adosada. Per visitar l’interior cal anar a una botiga de queviures al carrer Nou, per davant de l’església, on ens deixaran les claus. Cada diumenge es fa la missa a les 13.30 h.

És un edifici de planta basilical, de tres naus amb volta de canó, amb transsepte destacat dels murs laterals, i capçades per sengles absis semicirculars. La porta actual, a la façana de ponent, pertany a una reforma del segle XVI. L’única part d’època romànica d’aquesta façana són dues finestres de doble biaix i arc de mig punt que donen llum a les naus laterals. A la finestra del cantó sud hi ha una làpida de l’any 1258 encastada. Al mur d’aquest cantó hi ha una porta, avui closa, que devia comunicar l’església amb el claustre i té un timpà interessant: està fet amb aparell «d’opus reticulatum», construït amb petites peces romboïdes. Els dos braços del creuer tenen tres finestres cada un, i tenen arcs de mig punt i de doble biaix. Tant al mur lateral nord com al sud, a nivell de coberta, presenta un seguit de merlets rectangulars, amb unes petites segeteres. Aquesta fortificació de l’església es degué fer durant els segles XIV o XV.

A l’absis s’hi observa la típica decoració llombarda (segles XII-XIII). Les arcuacions acaben en petites mènsules amb diversos caps escolpits. Aquest absis posseeix cinc finestres. Les tres finestres centrals tenen columnes amb capitells; les altres dues, als extrems, són simples. Les absidioles, una a cada costat de l’absis central, també tenen decoració llombarda. Les tres finestres centrals de l’absis gran, presenten, a banda i banda de l’obertura de l’arc de mig punt, una columna cilíndrica, exempta sobre una base califal. Estan rematades per sengles capitells que en la finestra central i en el cantó sud són esculpits amb els mateixos motius: fulles i volutes molt esquematitzades. En canvi, la finestra del cantó nord presenta a dalt les típiques volutes, però a sota hi ha dos ocells que simulen beure, situats a banda i banda d’una copa.

El campanar, que recorda molt els de Sant Miquel de Cuixà, Ripoll o Sant Martí del Canigó, és una alta torre romànica situada a la part nord del creuer, però separat, no pas integrat al mur (influència italiana?). Aquest aspecte només es pot veure des de l’interior del passadís d’1 m. d’ample que separa el campanar i església. Sobre una base opaca trobem tres pisos amb obertures i a sobre, a la part final, l’obra de fortificació tardana. A la cara sud del campanar no hi ha cap obertura. Dels tres pisos amb finestrals, en el primer hi ha simples obertures amb arcs de mig punt, dos per cara, però amb decoració llombarda. Són rematades amb un fris de dents de serra. En el segon i el tercer les finestres són geminades, dues per cara, amb una columna cilíndrica rematada per un capitell decorat. També tenen decoració llombarda acabada amb un fris de dents de serra. L’acabament fortificat està coronat per merlets rectangulars.

A l’interior: a la capçalera, part interna, cal observar que, si bé les absidioles són simples -amb volta de quart d’esfera- i s’obren al transepte per mitjà d’un arc de doble prec i mig punt en gradació, amb impostes bisellades, en canvi, a l’absis central hi ha tota una decoració molt interessant. L’arc triomfal, de mig punt, descansa sobre altes columnes adosades i rematades per capitells. Traspassat l’arc triomfal, ens trobem en una planta de semicercle allargat pels extrems, formant un ampli espai presbiteral. Set arcuacions adonades al mur formen la decoració de l’absis. Les dues dels extrems s’aixequen sobre pilars rectangulars, amb impostes llises. Les altres cinc emmarquen, cada una, una de les cinc finestres absidals; els cinc arcs recolzen damunt quatre columnes també adossades i amb capitells. Els quatre capitells i la carnisa bisellada a l’inici de les voltes estan ornamentats i escolpits amb motius vegetals, volutes, motius geomètrics i caps humans i d’animals. Tornem a trobar columnes i capitells en els dos arcs de mig punt que comuniquen les ales del creuer amb la nau central, en els tres arcs torals que divideixen en quatre tronades la volta de la nau central. Els capitells

Sant Miquel de Fluvià és un poble situat entre la plana emporda-nesa i els "terraprims", terrenys ondulats amb turons i serres de poca eleva-ció. El poble es troba a menys de 200 ms. de distància de la riba es-querra del Fluvià. El paisatge ens ofereix camps ben treballats i hortes al costat del riu, protegides per les ventades gràcies als pollancres, plàtans i verns que creixen prop del riu. Els camps són plantats de blat, ferratges i alguns sectors de pomeres i altres fruiters. La població viu princialment de l'agricultura i la ramaderia (algunes granges de porcí, boví i ovelles) però tot i patir l'èxode rural com altres po-blacions, aquest no ha estat gaire important degut a que la població ha estat habitada per algunes famílies d'emigrants en els darrers anys. Durant les obres per doblar la línia del tren fins a la frontera molts treballadors proce-dents de diferents llocs de l'estat es van instal.lar en cases buides del poble. Un cop finalitzades les obres algunes d'aquestes famílies decidiren quedar-se a viure al poble i desplaçar-se a treballar a Figueres, que es troba a pocs quilòmetres. Això ha comportat que el poble hagi guanyat població, s'hàgin restaurat les cases i se'n vegin de noves pels voltants del poble. Hi ha alguns restaurants, una petita fàbrica d'embotits i l'estació dels trens.

L’interior del temple conserva una pila baptismal romànica, un pila beneitera tardo-gòtica i una imatge gòtica de la Verge amb l’infant d’alabastre policromat, possiblement del segle XV.

Pels voltants de l’església no s’han conservat edificis antics que puguin pertànyer a les dependències de l’antic monestir.

A l’extrem meridional de la façana principal de l’església, hi incideix perpendicularment un mur d’uns tres metres d’alçada al qual hi ha un portal d’arc de mig punt i de gran dovellatge, segurament d’època baix-medieval.

La Casa de la Vila és una casa que es troba al cap de migdia del carrer Major, a pocs metres al nord de l’església. A la façana d’aquest edifici hi ha encastat un relleu de pedra que representa l’arcàngel Sant Miquel amb el drac vençut als seus peus al qual punxa amb una llença. És una peça d’escultura renaixentista, de caire popular (s. XVI). A la mateixa façana de la Casa de la Vila s’ha conservat una pedra on encara es pot llegir: Plaza del Rey Fernando VII. Algunes cases del carrer Major presenten portals adovellats i finestres gòtico-renaixentistes (s. XVI).

L’església de Sant Sebastià es troba al cim d’un pujol, un km. al nord del poble. És una capella d’arquitectura popular (s. XVIII), d’una nau amb capçalera semicircular, actualment abandonada.