Torroella de Fluvià, Alt Empordà

Torroella de Fluvià és una població de la plana empordanesa, amb una agricultura pròspera de regadiu gràcies a l'aigua abundant que ofereix el riu Fluvià. Els camps, planers i fàcils de treballar presenten conreus de ferratges, blat de moro i cereals. Prop del riu hi ha sectors d'hortes i també fruiters, principalment pomeres.

Allà on no arriba l'aigua l'agricultura és de secà (cereals i alguna olivera). El pagès de Torroella i dels pobles que li pertanyen (Sant Tomàs de Fluvià i Vilacolum i els antics llocs de Palol de Fluvià, la Guàrdia i Sant Martí de Canya) viuen de l'agricultura i sobretot de la ramaderia, granges de porcs i vaques.

El municipi és gran en extensió (16'7 km2) però petit en nombre d'habitants, 300 h. l'any 2001. L'any 1718 tenia 177 h. que augmentaren fins als 464 h. l'any 1860. L'any 1900 la població arribava als 466 h., l'any 1960 en tenia 443 h. i l'any 1981 baixà als 284 h.

El riu Fluvià, acompanyat de grans pollancres i altres arbres de ribera, es troba en el límit meridional del terme. Prop de la seva riba esquerra hi ha emplaçada la població de Torroella. El rec Sirvent, sèquia artificial important emprada per al regadiu, és, en un tram del seu traçat, el límit septentrional del territori. El sector de ponent del terme és lleugerament accidentat per pujols i serres de formes suaus i de molt poca elevació, que en diferents indrets estan cobertes de garrigues i petits boscos de pins. Torroella de Fluvià és una vila formada per dos barris separats uns 300 metres. El barri de la Força o nucli antic medieval, presenta restes de muralla. El barri de la Vila es troba a llevant de la Força. En aquest barri hi ha l'església parroquial romànica i un grupet de masies antigues.

En un document del rei Carles el Senzill, a favor de l'Església de Girona, de l'any 922, es parla del lloc de Torroella de la següent manera: "loco quod dicitur Armentaria, quem vocant Torecella..." Aquest text pot motivar alguns dubtes. Durant els segles X i XI el lloc proper de l'Armentera devia ser considerat del territori de Torroella, o a l'inrevés.

Hi ha documents del segle X on consta que el monestir de Sant Pere de Rodes tenia alguns terrenys "in villa Torricella" (Torroella), al comtat d'Empúries. En l'epístola del papa Benet VI a l'abat Eldesind, de l'any 974, es parla del domini que exercia Sant Pere de Rodes damunt de Torroella i també sobre altres llocs situats en l'actual municipi de Torroella: Vilacolum, Sant Martí de Canyà i Sant Genís de Palol (Palol de Fluvià).

L'any 1035 el noble Gilabert de Cruïlles deixà, en testament, a la seva muller Galangars l'alou de Torroella anomenat de "Armenteria" (actual l'Armentera). Els anys 1279 i 1280 s'esmenta l'església de Torroella de Fluvià. L'any 1319 un personatge anomenat Arnau, de Torroella de Fluvià, fill de Guillem, prestà homenatge al bisbe per dues parts del delme de la parròquia de Sant Cebrià de Torroella de Fluvià, que tenia per Bernat de Orriols i aquest per l'Església de Girona.

L'any 1421 Torroella i els pobles dels voltants foren els més afectats per un gran aiguat. Segons un document d'aquella època l'inundació "derruí e derrocà Vilamaco(lum) e Torruella de Fluvià, tot moriren molta gent, donà gran dany a Ermentera, e a St. Pere pescador, a Palacals". Al barri de la Força de Torroella es veu com moltes cases foren aixecades sobre vestigis de les anteriors, soterrades per la capa de fang deixada pel desbordament del riu.

El nom "Torroella" prové del llatí "turricella", diminutiu de torre.

Segons estudis recents, el barri de la Força és el més antic del poble, el seu nucli primitiu. Es creu que era aquí on hi havia l'església de Torroella. El barri de la Vila va nèixer vers el segle XI amb l'arribada de famílies procedents de Sant Pere Pescador. A la Vila hi ha l'actual església parroquial, romànica, dels segles XII-XIII. Poc després de construir-se les muralles, en una data no determinada, es va formar, a uns 400 m. al nord-oest de la Força un nou barri anomenat "els Casalots". Els veïns d'aquell barri vivien de la cacera i de la pesca i eren disponibles de ser contractats pels de la Força quan convenia. Actualment en el lloc on es trobava aquest veïnat no en queda cap rastre.

L'església de Sant Cebrià de Torroella de Fluvià es troba al barri de la Vila, vers l'extrem de llevant de la població. És un edifici d'una sola nau, coberta amb volta apuntada i capçada per un absis semicircular. La porta d'entrada es troba a la façana de ponent i presenta tres arcs en gradació, amb una llinda i un timpà llisos, i l'arc més extern està resseguit per una arquivolta, que acaba als extrems de les impostes que formen un ressalt motllurat als inicis de tots els arcs. Les impostes del costat esquerre tenen decoració en relleu, motius molt esquemàtics de formes geomètriques. En el muntant, també del costat esquerre, de l'arquivolta interior, hi ha una creu en baix-relleu inscrita en un cercle.

Els batents de fusta de la porta conserven els ferros forjats decoratius, en forma d'espirals, de tradició romànica. Al centre de la façana, damunt de la portalada, hi ha un rosetó d'època tardana i que deu substituir una antiga finestra romànica.

El mur és coronat per un campanar de cadireta format per tres pilastres rectangulars. La base d'aquest cloquer queda assenyalada per un tram de cornissa de secció incorbada. Al costat nord de la porta, hi ha una làpida sepulcral gòtica que té la meitat de la inscripció destruïda. En els seus quatre angles s'hi esculpí un emblema -idèntic en tots ells- en el qual s'hi representa una torre emmerletada. Es tracta, probablement, de l'escut del llinatge que prengué el nom de la vila, del qual n'hi ha notícies documentals al segle XIV. La làpida fa referència a un personatge d'aquesta família el nom del qual, malgrat estar mig esborrat, s'endevina perfectament: IOHANNIS DE TORRICELLA.

L'aparell romànic dels murs laterals només és visible en uns curts trams, doncs al segle XVIII s'afegiren, a cada costat del temple, dues capelles laterals. També es construí una sagristia a la banda sud. El mur de la capçalera de la nau, que destaca per sobre de la teulada de l'absis, és ben conservat i s'enlaire quelcom respecte de la coberta.

L'absis semicircular, a l'extrem de llevant de l'edifici, posseeix al centre una finestra de doble esqueixada i arcs de mig punt que, en el vessant extern són dobles i en degradació. La cornisa d'aquesta part de l'església és excorbada. Tot l'interior del temple ha estat netejat de la calç que el cobria. Ara es poden veure perfectament totes les antigues estructures. La volta de la nau és apuntada i seguida. L'arc triomfal és apuntat, doble i en degradació. La coberta del prebisteri, fet amb lloses poc treballades com la de la nau, afecta forma ametllada. La majoria dels murs de l'església, tant a l'exterior com a l'interior, estan formats per carreus ben tallats de l'època de construcció de l'església (s. XII-XIII). Vers l'any 1762 s'afegiren a la nau romànica quatre capelles laterals i la sagristia.

Al Museu Diocesà de Girona es conserva una tapadora de lipsanoteca romànica (petita capseta de fusta on es guardaven les relíquies d'un sant), amb inscripcions incises, procedent de l'església de Sant Cebrià de Torroella de Fluvià.

Can Guineia és la masia més interessant de la Vila. Es troba al nord-oest i molt a la vora de l'església, a l'altra banda de la carretera de Sant Pere Pescador. La façana principal posseeix un portal adovellat i una gran finestra rectangular, decorada amb senzills relleus geomètrics, d'estil renaixentista. Altres finestres del mateix tipus són de dimensions més petites. En una d'elles s'hi veu la data 1554.

El barri de la Força conserva alguns elements fortificats. El més important és "la torre de Ca l'Albanyà", situada a l'extrem meridional del poble, al costat de la casa pairal Albanyà. És una torre de planta quadrada, construïda amb carreus grans, quadrangulars i col.locats en fileres. Actualment acaba amb una mena de terrassa coberta amb un teulat a quatre vents; també s'hi han afegit, en època posterior, unes petites finestres geminades.

A la banda de llevant del barri s'hi veuen altres restes de muralla que formen part de la tanca del pati posterior de Can Maset. Posseeixen tres llargues espitlleres amb un aparell idèntic al de la torre de Ca l'Albanyà. Aquestes restes de muralla possiblement són dels segles XIII-XIV i degueren ser refetes després de l'aiguat del s. XV. El carrer de la Força presenta cases antigues del s. XVI amb moltes obertures gòtico-renaixentistes. Can Sopa, posseeix un pont de volta rebaixada, que travessa al carrer i uneix els cossos de la casa situats a ambdós costats. A la banda de migjorn el pont té una petita finestra gòtico trilobulada , amb decoració floral a les impostes. El portal de la casa, també d'estil gòtic, posseeix una llinda sostinguda per mènsules incorbades.

Cal Sastre posseeix un portal d'arc de mig punt, adovellat i una petita finestra gòtica d'arc conopial decorat amb arabesc. Una altra casa d'aquest carrer de la Força, can Bardem, té obertures de tipus gòtic -amb mènsules incorbades-. A la llinda de la porta hi ha una creu en relleu.

Can Miqueló és una casa amb portal d'arc de mig punt i finestres decorades amb simples motllures. A la part baixa de la casa hi ha algunes pedres ben escairades que per la seva situació podríen pertànyer a l'antiga muralla medieval. Can Puig i Can Maset són cases del segle XVI amb obertures rectangulars. S'hi veuen algunes finestres amb decoració floral a la llinda, on s'apunta un fals arc conopial.

Fora del carrer de la Força, a l'extrem de migdia del barri, destaca la gran casa pairal de Ca l'Albanyà. La façana més antiga posseeix obertures rectangulars (segles XVII-XVIII). L'origen de la casa és molt més antic doncs té murs medievals a la base i la torre adossada de la qual ja hem parlat.

Molt propera a Ca l'Albanyà, hi ha Cal Sastre. Aquesta casa presenta un portal adovellat i una finestra rectangular, renaixentista, amb motllures i ressalts sobre la llinda, en els muntants i a l'ampit.

El lloc de Palol de Fluvià es troba vora la riba esquerra del riu, dos kms. a ponent de Torroella, vora la carretera que porta a Sant Miquel de Fluvià. D'aquest antic lloc, documentat ja en el s. X, només en queda una gran masia construïda en part sobre les restes de l'església romànica de Sant Genís. Prop d'aquesta casa hi ha un bosc d'alzines, una font i diverses coves naturals que converteixen el lloc en instigador i romàntic.

L'església de Sant Genís, el lloc de Pineda, i l'alou de Palol s'esmenten entre les possessions del monestir de Sant Pere de Rodes en un diploma del rei Lluís d'Ultramar de l'any 947. Segles més tard aquesta església ja és esmentada com a parròquia (s. XIII-XIV). Degut al despoblament que patí el lloc durant el s. XVII l'església quedà desafectada de culte.

El mas de Palol, l'únic dels voltants, és un gran edifici de la segona meitat del segle XIX o d'inicis del XX; prop seu hi ha la casa dels masovers que té restes més antigues. El casal, que posseeix una torreta, merlets i altres detalls de fortificació, purament decoratius, fou construït en bona part sobre l'església de Sant Genís. El que avui resta del temple queda integrat en el conjunt del mas.

Les restes de Sant Genís de Palol de Fluvià pertanyen a un temple d'una sola nau, de planta rectangular, sense absis destacat (segles XII-XIII). Cal entrar dins el jardí del mas Palol per veure els murs de l'església, que es troben a la banda nord-est del conjunt d'edificacions.

El mur més ben conservat és el de la capçalera, a l'extrem de llevant. S'acusen perfectament les dues vessants del seu hastial malgrat haver estat sobrepujat per l'obra moderna del mas. Es conserva, el centre, la finestra romànica de doble esqueixada i arcs de mig punt monolítics. L'aparell d'aquesta església és fet amb carreus ben escairats i allisats col.locats en filades seguides.

El poble de Sant Tomàs de Fluvià es troba a 1'5 kms. del marge esquerra del Fluvià, en el sector de ponent del terme de Torroella. El paisatge està format per petits pujols que assenyalen el límit occidental de la plana empordanesa i l'inici dels terraprims.

Sant Tomàs de Fluvià és un poble d'origen romà, emplaçat a tocar un antic camí que potser era una branca de la Via Augusta. Es creu que aquest camí passant per Sant Tomàs, travessava el riu Fluvià en el lloc de Palol, i per Vila-robau es dirigia a Empúries. S'han trobat nombroses restes de ceràmica d'època romana que posen en evidència l'existència d'una antiga vil.la romana.

Actualment Sant Tomàs està format per una dotzena de masies que s'agrupen a l'entorn de l'es-lésia que fou fins l'any 1835, un priorat de canonges agustinians. El poble té uns 60 habitants, amb algunes cases que serveixen de segona residència.

El priorat de Sant Tomàs de Fluvià apareix documentat en el segle XI on s'explica que havia estat fundat pels monjos de Sant Víctor de Marsella, fet que es devia produir entre els anys 1066 i 1098. No es coneix la data de la seva consagració, que cal situar vers el segle XII. Encara durant el segle XIII apareix el domini de Sant Víctor sobre Sant Tomàs. Es tractava d'una comunitat molt reduïda.Al començament del s. XIV no hi residia el prior i només hi havia un monjo i un clergue secular. A començament del segle XVI es va anul.lar el priorat. És un edifici de final del s. XI o començament del XII.

L'església romànica fou construida sobre les restes d'una capella anterior, dels segles VII-XVIII, en el lloc on hi hagué una vil.la romana. Es creu que aquesta església substituí un primitiu temple paleocristià. Actualment l'edifici presenta tot l'aire d'una plant basilical de tres naus, però que en realitat ha quedat reduït a una de central, amb coberta de volta apuntada, amb un transsepte que abraça una capçalera amb tres absis semicirculars. A la façana de ponent, una obra tardana, s'obren la porta d'entrada, d'arc adovellat, i un ull de bou, i a sobre s'aixeca una petita espadanya. Tant l'absis central com les absidioles laterals tenen una finestra de doble esqueixada amb un arc de mig punt.

El conjunt pictòric romànic de l'interior de l'església fou descobert fa uns anys. Després de ser restaurat a fons al Centre de Restauració i Coservació de Sant Cugat del Vallès, va ser col.locat novament en aquesta església. Es creu que originalment tota l'església havia estat decorada amb pintures però només s'han trobat les pintades a la conca de l'absis central i a la part superior de la volta de la nau. La composició pictòrica està dominada per la figura del Senyor en majestat, al mig de la màndorla; A la part baixa de la pintura mural, tocant a la màndorla i a la nostra mà esquerra, es veu de dreta a esquerra: l'evangelista Marc, amb cap de lleó i aguantant un llibre; l'arcàngel Sant Miquel, molt ben vestit i portant a la mà esquerra una creu; un querubí, amb les ales plenes d'ulls, i sobre el querubí un altre evangelista, Joan, amb el que devia ser el cap d'àguila, completament borrós, però amb el nom al costat per no equivocar-nos.

A l'altra banda, es veuen els personatges que manquen del Tetramorf. El primer, en situació oposada a Marc, l'evangelista Lluc, amb el cap de bou o de brau. Al costat -sempre amb simetria amb l'altra banda-, l'arcàngel Sant Gabriel, i al seu costat un personatge angèlic, molt malmès, i damunt seu el darrer evangelista, Mateu, que apareix sense nom. A la part de la volta hi ha la representació dels 24 ancians de l'Apocalipsi, aquí reduïts a 12 i en grups de tres. L'estat de conservació no és gaire bo però es distingeixen els instruments musicals, les corones dels ancians i els seus vestits. Des de la part nord, i a baix, se succeeixen les següents escenes sobre la vida de Jesús: l'entrada a Jerusalem, el sant sopar, la captura de Jesús a Getsemaní, la crucifixió i les dones en el sepulcre, finalment. Cada escena porta la seva explicació al peu i, malgrat el seu mal estat de conservació, els personatges que es veuen perfectament són molt interessants i estan molt ben realitzats. Cal destacar les figures de Judes, del deixeble estimat, del mateix Jesús, el joc de peus... Són pintures datables dels segles XII o XIII. Dins el temple es conserva una pica baptismal romànica sense decoració en relleu.

El lloc de Canyà i la seva església parroquial de Sant Martí es trobaven a un km. al nord de Sant Tomàs de Fluvià, en un replà enlairat sobre les terres planes ocupades per l'antic estany de Vilacolum, avui dessecat. De l'església de Sant Martí de Canyà avui no en queda cap rastre visible en el lloc que ocupava. Estava emplaçada en un lloc ja poblat en època romana, doncs s'han trobat nombroses restes de terrissa d'aquesta època en el camp on hi hagué l'església.

És de suposar que l'església de Sant Martí de Canyà, que ja exístia al segle X, va ser destruïda o es va enrunar durant el s. XVIII. A la vil.la de Canyà amb la seva església de Sant Martí i l'estany hi tenia possessions el monestir de Sant Pere de Rodes que apareixen confirmades en diferents documents del segle X.

El poble de Vilacolum es troba a dos km. al nord de Torroella de Fluvià, al costat de la carretera que va de Figueres a la Bisbal.

El nucli urbà està format per un grup de cases o masies prop de l'església parroquial dedicada a Sant Esteve. Els terrenys són plans i fèrtils, la gent viu de la terra i de les granges de porcs i vaques. Vilacolum era a la vora de l'estany del seu nom, avui dessecat, que enllaçava amb el sector dels estanys del terme veí de Siurana.

Ja en el s. X el monestir de Sant Pere de Rodes tenia possessions "in villa Columbi". Així consta en l'epístola del papa Benet VI de l'any 974. El mateix monestir en aquesta època posseïa drets sobre l'estany i el lloc i parròquia de Sant Martí de Canyà situats a la seva vora, al sud-oest de Vilacolum. L'església de Sant Esteve de Vilacolum va ser donada a la canònica de Girona l'any 1116 pel bisbe Bernat Dalmau.

Vilacolum és un nom que prové del llatí, d'un nom de persona, lògicament el fundador de la vil.la, arrel del poble actual ("vil.la de Columbus": vila d'en Colom). Pels voltants del poble es troben restes de terrissa d'època romana fet que prova l'existència d'una antiga vil.la romana en aquest lloc.

Prop de Vilacolum, a 1'5 kms. vers el nord, a l'esquerra de la carretera de Figueres, hi ha el mas dels Estanys o de la Bomba. Aquest darrer nom prové de la màquina emprada al segle passat per dessecar els estanys de la contrada i obtenir més terrenys pel conreu.

A l'altre costat de la carretera hi ha "l'Hostal de la Bomba", que és un petit casalot i a la seva vora una rajoleria abandonada fa pocs anys. Darrera mateix de l'hostal, al peu d'un alt marge que limita un gran terraplé natural, hi ha les restes d'un forn romà. El forn romà de la Bomba es troba en bona part soterrat. Són visibles alguns dels seus murs fets amb grans peces de terra cuita, així com dos arcs d'entrada. En la part superior es veuen alguns orificis que pertanyen a la cambra de cocció. Pels voltants es troben nombrosos fragments d'àmfores o gerres, que devien ser els atuells que es produïen en aquest lloc; alguns trossos són deixalles que quedaren mal cuites.

L'església de Sant Esteve de Vilacolum és un edific del s. XVIII que conserva elements d'un temple més antic, d'època alt-medieval, possiblement d'inicis del romànic. La façana principal presenta una portalada rectangular. A la seva llinda s'hi llegeix: CHARITAS ME FECIT 1791. Damunt hi ha un antic timpà. A la seva esquerra i poc més amunt hi ha una finestra d'un sol vessant. Al mur septentrional i a l'absis no hi ha cap obertura. El campanar es dreça a l'angle sud-oest de l'edifici. És de planta rectangular; a la part alta té dues arcades de mig punt; el seu mur acaba amb una cornisa de secció excorbada.

L'església es cobreix amb voltes de llunetes. L'interior és decorat amb motllures, és enguixat i pintat. Els murs del s. XVIII són de pedruscall, amb les cantonades de carreus. El campanar fou construït amb carreus (s. XV-XVI).

En la meitat de ponent del mur meridional de la nau -en realitat es tracta del mur de les actuals capelles laterals- i en l'extrem de migdia del frontis hi ha l'aparell en "opus spicatum". En el llenç meridional hi ha una porta d'arc de mig punt que s'inicia en banquetes, o sigui que els muntants estrenyen l'obertura. Aquesta porta actualment està tapiada. En el mur que l'apareda n'hi ha estat practicada una altra de més petita, rectangular. En aquest mateix mur hi ha una finestra de doble esqueixada i arcs de punt rodó, feta amb carreus i dovelles de talla acurada. La seva obertura és tapiada. Al costat de la porta hi ha, encastada en el parament, una làpida gòtica de l'any 1284.

A l'extrem oriental de la plaça de Vilacolum, pocs metres al sud de l'església, hi ha un antic portal de muralla. Aquest portal presenta un arc de mig punt, adovellat i dóna accés a un passadís cobert amb volta sota el qual s'ha de passar per anar a l'església i al cementiri. És de suposar que aquest portal s'obria en la base d'una torre. Al seu costat de llevant hi ha una cantonada vora la qual es pot veure una llarga espitllera rectangular, que dóna a l'interior del passadís, en el que es poden veure rastres d'altres sageteres (s. XIII-XIV).

A la banda de ponent de la plaça hi ha la rectoria, amb una façana gòtica dels segles XV o XVI. Poesseeix un gran portal adovellat. Al seu damunt hi ha un gran finestral gòtic geminat d'arquets trilobulats amb impostes decorades amb petites flors en relleu. No es conserva la columna ni el capitell. Al costat d'aquesta finestra n'hi ha una altra més petita, d'arc conopial trilobulat.

A l'extrem nord-est del poble, a la vora de la carretera, hi ha un gran casal que posseeix algunes obertures senzilles de tipus gòtic i una finestra coronella, geminada, d'arcs trilobulats que ha perdut el mainell. Damunt l'arc de la porta que dóna entrada al pati frontal o lliça d'aquesta casa hi ha un escut nobiliari en relleu acompanyat de la data 1813.

L'antic lloc de la Guàrdia, actualment només format per un mas, es troba a dos kms. al nord-est de Vilacolum, al cim d'un allargat pujol de poca elevació però que domina bona part de la plana.

El topònim sembla indicar l'existència d'una antiga torre de guaita i defensa de la qual no en queda cap rastre. Tampoc queden restes de l'antiga església de Sant Feliu de la Guàrdia, que en el segle XII fou confirmada com a possessió de Santa Maria de Vilabertran. Aquesta església de Sant Feliu consta com a parròquia durant el s. XV, però ja no la trobem en les relacions de parròquies del segle XVII. El mas de la Guàrdia és un edifici que conserva alguns elements del s. XVIII.