Ventalló té un territori extens que aplega terres de la plana al.luvial i terres que inicien els Terraprims. Els conreus de la zona són variats: A la plana hi ha sectors d'horta, fruiters, ferratges, cereals... Als terraprims hi predomina el conreu de l'olivera, tot i haver minvat després de l'any de la fred (1956) que matà moltes oliveres (també hi ha algunes vinyes). Cada any pels volts de Sant Miquel, festa major del poble, es fa la Fira de l'oli i l'artesania on es ven oli verge de Ventalló i altres indrets de la comarca.

El municipi, de 26 km2, està format pel poble de Ventalló (cap del terme) i els poblets agregats de Montiró, Pelacalç, Saldet, Vallveraia i Vila-robau.

Les terres de Ventalló pertanyen al marge dret del curs baix del Fluvià. El riu és el límit septentrional del terme en una llargada de més de vuit kms. El poble de Ventalló es troba situat en el sector de contacte entre la plana i els terrenys aspres dels Terraprims, vora els vessants de la "serra de Valldavià", també anomenada "de Ventalló". Els conreus ocupen bona part del terme, només hi ha alguns boscos de pins cap a ponent i migdia, en els turons i serralades de poca elevació.

El nucli urbà de Ventalló està format per una pinya de cases antigues (dels segles XVI al XVIII) formant carrers estrets i foscos. Vers ponent, a les afores de la població, hi ha el veïnat anomenat els Masos, d'origen força recent.

L'any 1017 surt documentat per primera vegada el lloc de Ventalló. Es tracta d'una butlla del papa Benet VIII, otorgada l'any esmentat a l'abat de Sant Esteve de Banyoles, on es confirmen les propietats que tenia aquell cenobi en lloc de "Ventajone" (Ventalló). Consta que al segle XII el comte del Rosselló tenia albergs a "Ventagoni". Durant l'Edat Mitjana l'església de Ventalló fou una simple capella que pertanyia a la parròquia de Sant Vicenç de Vallveraia, fins que l'any 1606 va ser declarada parròquia independent.

Tenim notícia que l'any 1256 el noble A. de Requesens prestà homenatge al bisbe per la tercera part del delme de Ventalló, parròquia de Sant Vicenç de Vallveraia. L'any 1317 fou Pere Struch, fill de Berenguer, de Castelló, qui retia homenatge al bisbe per la sisena part del delme de Ventalló i Vallveraia.

Segons documents del Bisbat de Girona del segle XIV consta que la capella de Sant Miquel de Ventalló era un temple no parroquial que tenia un sacerdot adscrit que havia d'assistir als sínodes diocesans. El monestir de Sant Miquel de Fluvià tingué drets sobre Ventalló fins al segle XVII. En aquell segle el domini passà a mans de la família Perramon. Al segle XV els Caramany eren senyors de Ventalló.

El topònim Ventalló es creu que prové d'un nom personal llatí. Alguns estudiosos creuen que pot provenir de "vent" (la tramuntana bufa amb força en aquesta contrada, uns 60 o 70 dies a l'any).

En el municipi de Ventalló s'han trobat restes prehistòriques en diversos llocs. En un pujol, al sud-oest de Ventalló, prop de la riera de Candet (o de Ventalló) s'hi trobaren, l'any 1959, restes que Miquel Oliva qualificà d'època neo-eneolítica. També s'estudiaren un fons de cabana de Bronze final.

L'església de Sant Miquel de Ventalló, amb el seu gran i curiós campanar, de quatre allargats badius, es veu de lluny, per damunt de les teulades de les cases del poble. Aquesta església fou construïda l'any 1673. Presenta una nau amb capçalera que afecta planta semicircular en l'exterior, mentre a l'interior és poligonal. Tot i haver estat alçat durant el s. XVII, presenta estructures i elements pròpis de l'estil gòtic. En la façana principal, a ponent, hi ha una porta rectangular, actualment tapiada. Més amunt hi ha un petit rosetó. El mur és coronat per un campanar de cadireta format per quatre arcades de mig punt. Al costat nord, angle nord-est de l'edifici, es dreça un torricó quadrangular amb la part superior feta amb rajols. S'hi obren arcs de mig punt i posseeix una coberta de tendència cupular. La porta que s'utilitza es troba en el mur meridional del temple. És rectangular i la llinda presenta un baix-relleu de caire popular. S'hi representa el patró, l'arcàngel Sant Miquel, habillat de guerrer, cobert amb un casc i matant el diable. La llinda duu també la data 1673.

La porta esmentada no s'obre, de fet, en el mur de la nau, sinó en un cos d'edifici adossat, a mena de capella lateral. En una de les cantonades d'aquesta part de l'edifici hi ha un carreu en el qual s'hi veu, esculpit en relleu, una testa humana. La sagristia és una altra edificació que destaca del mur de la nau. El llenç septentrional de la nau i la capçalera no posseeixen obertures.

A l'interior de la nau, la volta és de creueria, dividida en tres crugies per arcs de mig punt. La capçalera també posseeix coberta de creueria; a la seva clau s'hi representa el patró, mentre a les claus de volta de la nau hi ha altres tres sants.

Són interessants, també, les mènsules dels arcs torals que tenen la forma de personatges, de mig cos en amunt, que afiguren sostenir els arcs amb el cap i l'esquena; tenen les mans enllaçades sobre el pit. Al seu costat, a les mènsules, on arrenquen les nerviacions, hi ha caps d'àngels alats. En el cor hi ha també creueria.

A la plaça major de Ventalló, a la banda de migjorn, hi ha un casal dels segles XVI-XVII que segons els historiadors podria pertànyer a un antic castell medieval emplaçat en aquesta població. Alguns dels murs de la casa presenten espitlleres i en un angle hi ha una teiera de ferro forjat. Antigament aquesta casa era coneguda per Casa del Delme, segurament on els monjos del monestir de Sant Miquel de Fluvià cobraven els delmes als pagesos del lloc.

A llevant de la plaça major destaca un altre casal amb portal adovellat i finestra rectangular amb motllures (segle XI).

A migdia i a tocar l'església hi ha una casa del segle XVI coneguda amb el nom de Can Sostregener. La façana principal presenta un portal d'arc de mig punt i dovelles molt grans. Sobre d'ell hi ha un finestral rectangular amb senzilla decoració renaixentista a base de motllures i simples relleus.

El mas Perramon és una gran casa de les afores, situada a l'extrem sud-est de la població (s. XVII). A la seva façana, encarada al nord, hi ha un gran portal d'arc de mig punt, adovellat, amb l'escut dels Perramon esculpit en baix-relleu. Al pis s'obren sis finestres amb detalls decoratius molt simples. A l'extrem oriental del mur hi ha una garita angular, cilíndrica, coronada amb un casquet cònic.

Pere de Margarit, senyor del castell d'Empordà, del qual hi ha notícies entre 1560 i 1590, es casà amb Jerònima des Gallart, hereva del senyoriu de Montiró. Amb aquest casori els Margarit ampliaren els seus dominis, posseïnt els castells de Sant Feliu de la Garriga, Empúries, Cin-claus, Pelacalç i Montiró. Aquestes possessions, junt amb l'església i el palau de Montiró foren incendiades i devastades durant la Guerra dels Segadors -estiu del 1640-. Fou una represàlia contra Josep de Margarit i de Biure, un dels lluitedors més constants contra Felip IV.

El topònim "Montiró" sembla que prové de la forma "Mont-Turó". De fet el poble s'asseu dalt d'un petit monticle que, antigament, quan la plana era coberta d'estanys i aiguamolls devia ser més destacat que a l'actualitat.

L'església de Sant Sadurní de Montirano és d'una nau amb absis semicircolar. Presenta algunes estructures romàniques (segles XII-XIII), peró la majoria de l'edifici pertany a una reconstrucció feta possiblement a finals del segle XVII, després de la destrucció provocada per les tropes de Felip IV. A la façana de ponent hi ha una porta d'arc de mig punt, adovellada i més amunt un petit òcul. A la part superior, angle sud-oest de l'edifici, s'alça un petit campanar.

El mur meridional de la nau té unes capelles adossades; el de tramuntana no és visible des de l'exterior, perquè s'hi afegeix una casa veïna. en una cantonada de les capelles laterals de migdia, en un carreu de pedra calcària, hi ha esculpit en relleu, el cap d'un personatge amb uns grans bigotis (escultura de caire popular dels segles XVII-XVIII).

L'absis, a l'exterior, presenta una capa d'arrebossat que permet endevinar el seu aparell de carreuada. La finestra central és de doble esqueixada i arcs de mig punt. La volta de la nau, d'arestes, és d'època barroca, com les capelles laterals. L'absis, a l'interior, mostra la seva estructura romànica. L'arc triomfal és doble, en degradació i de forma apuntada. La coberta absidal té també punt d'ametlla. Recentment es va descobrir la finestra i els carreus i dovelles de l'arc trionfal. La construcció presenta carreus ben tallats que s'afileren.

El palau dels Margarit és un gran casal, també conegut amb el nom de Ca l'Isern, que es troba al centre del poble. L'edifici és rectangular, amb planta i dos pisos. A la façana principal hi ha un gran portal adovellat. Les finestres, tres a cada un dels pisos i dues de petites a la planta baixa, a cada costat del portal, són rectangulars. La finestra del centre de la façana presenta una llinda on s'explica el mestre de cases que construí la casa i l'any d'erecció (1627). Al mig de la llinda sobresurt un relleu circular dins el qual hi ha l'anagrama del nom de Crist i el de la Verge. Sobre la finestra, dins el mur, hi ha un petit relleu en forma de fornícula dins la que s'hi esculpí una Verge que sosté el Fill amb el braç esquerre (la Mare de Déu de Gràcia).

A la part alta del casal i als angles sud-est i nord-oest hi han sengles garites. Ambdues tenen un cos cilíndric coronat amb un casquet cònic. A l'interior del palau hi ha una gran sala major.

A Montiró hi ha algunes cases del s. XVI dignes d'esment. A pocs metres del palau dels Margarit hi ha un casal del s. XVI amb portal adovellat i una finestra rectangular decorada amb motllures horitzontals a la llinda i a l'ampit. A la masia de Can Cendra (segles XVI-XVII), s'hi observen alguns detalls de fortificació.

El veïnat de Pelacalç es troba a cinc kms. a llevant de Ventalló i a un km. vers migdia del poblet de Montiró. Pelacalç forma una pinya de masies posades damunt una petita elevació de terreny, en plena plana al.luvial. Durant l'Edat Mitjana a Pelacalç hi havia un castell del qual en queden alguns vestigis entre les masies. A finals del s. XVI les pedres del castell també serviren per construïr la capella de l'Assumpta, que es troba a l'extrem occidental del poble. Aquesta capella era sufragània de Santa Maria de l'Om, antiga parroquial de Pelacalç, avui ermita, església que es pot veure, al mig dels camps, separada un km. del poble.

L'any 1312 Poncet de Caramany prestà homenatge al comte d'Empúries com a feudatari d'una "condomina" situada al terme del castell de Pelacalç. El llinatge dels Caramany procedia del Fenollet; el Ponç de Caramany esmentat abans, s'havia casat amb Elionor de Requesens, filla de Francesc de Requesens i d'Agnès de Pelacalç. L'any 1410 consta que els Caramany eren senyors de Ventalló, Pelacalç i les Olives. A partir del segle XVI trobem els Margarit com a senyors de Pelacalç. Aquest domini arrenca del casament de Pere de Margarit amb Jerònima des Gallart, hereva de Sant Feliu de la Garriga, Pelacalç i altres llocs de la rodalia.

L'any 1640 les tropes de Felip IV cremaren i arresaren el castell i l'església de Pelacalç. Amb les pedres del castell destruït es reconstruïren algunes masies que ja hi havia en el lloc per aquella època. Les restes més importants de l'antic castell es poden veure al centre del poblat, al pati posterior de Can Xuies i a una dependència annexa. En aquest lloc, un mur d'una llargada d'uns dotze metres, encarat al nord i paral.lel al "carrer de Can Picó", presenta, en una alçada d'uns dos metres, un aparell de carreus ben tallats. A l'extrem sud-est del poble, en una pallissa situada prop de can Maiol, es conserven també dos fragments de mur. El mur del costat nord presenta dues espitlleres (s. XII-XIII o XIV).

Les masies de Pelacalç són datables del s. XVI. Es destaca la casa de Can Picó, amb un portal amb llinda sostinguda per mènsules incorbades. També hi ha alguna finestra gòtico-renaixentista i decoració formada per testes humanes esculpides. Altres cases amb característiques semblants són can Joanmiquel i can Maiol. La capella de l'Assumpta de Pelacalç és un petit temple d'una nau amb absis semicircular (finals del s. XVI). Actualment serveix de magatzem.

A la façana principal s'hi ha obert una porta molt gran, destruïnt l'antiga portalada. La llinda de l'antiga porta es troba al sòl i presenta una inscripció i la data 1598. Damunt de l'actual porta hi ha una altra obertura moderna. L'absis no presenta cap finestra a la seva part central, però sí una en la banda de migdia, que és rectangular, de doble esqueixada.

L'església de Santa Maria de l'Om de Pelacalç fou l'antiga parròquia d'aquest lloc; actualment és un santuari que depèn de la parroquia de Sant Sadurní de Montiró. Aquesta església surt documentada els anys 1279 i 1280. L'any 1442 el bisbe Bernat de Pau concedia indulgències per necessitats del temple, que es considerava molt vell.

L'any 1691 consta que ja s'havia unit a la parròquia de Montiró. Durant el segle XVII el temple es convertí en santuari marià. La Mare de Déu de l'Om era invocada per ensenyar a parlar als muts. Segons una rondalla, una pastora muda va trobar la imatge de la Verge dins la soca d'un om. També es conta que l'any 1686 una noia de Cabanes que era muda començà a parlar gràcies a un miracle de la Verge de l'Om. L'aplec de la Mare de Déu de l'Om es celebrava la diada del 15 d'agost.

La primitiva imatge de la Verge era una talla de fusta possiblement romànica. L'any 1605 es beneí una nova talla. L'any 1863 un incendi destruí aquesta imatge i se'n va fer una de nova. Finalment després d'una nova destrucció durant l'any 1936, s'instal.là una nova imatge l'any 1953.

L'església actual és una edificació romànica que ha sofert moltes modificacions al llarg dels segles. Posseeix una sola nau, la capçalera és un producte de reformes tardanes i l'absis romànic ha desaparegut. A la façana principal hi ha la portalada romànica d'un arc de mig punt que dóna accés a una obertura rectangular damunt la qual hi ha una llinda i un espai a mena de timpà, cobert d'arrebossat. L'arc és semicilíndric, en forma de mitja canya, resseguit per una arquivolta, a mena de guardapols, decorada amb escaquejat. Els muntants de l'arc són formats per dues columnes cilíndriques amb sengles capitells. Aquests capitells presenten decoració de tema vegetal. Damunt la porta és visible l'arc d'una finestra romànica de doble biaix, que fou destruïda en obrir un rosetó modern. La façana és coronada per un campanar de dos arcs de mig punt, també d'època recent. La volta de la nau és apuntada i roman coberta per una crosta de calç.

L'aparell romànic que es pot veure en alguns murs exteriors i també de l'interior està format per petits carreus no gaire esquadrats, que s'afileren (s. XI-XII).

El poble de Saldet està format per una dotzena de masies agrupades prop de l'església, a la vora de la riba dreta del rec del Molí de l'Armentera i a uns 300 m. del marge dret del riu Fluvià. Es troba a cinc kms. de Ventalló. És un poble de la plana on abunden els conreus de ferratges, blat de moro i fruiters.

En un document de l'any 859 aquest lloc és anomenat "Salcidum". L'any 1225 el topònim és escrit "Salzeto". L'any 1330 la dècima part del delme de la parròquia de Santa Eugènia de Saldet la tenia en feu el senyor del castell de Pelacalç.

El nom Saldet deriva del llatí "salicetu", lloc plantat de salzes o saules, arbres molt abundants per aquesta contrada.

A migdia del poble hi fou excavada una necròpolis tardo-romana. S'hi trobaren monedes i ceràmica del Baix Imperi.

L'església de Santa Eugènia de Saldet és romànica, d'una sola nau amb absis semicircular. Bona part del monument es troba mig colgat per les terres deixades pels aiguats. El sòl interior de l'edifici és molt més baix que el nivell de les terres que l'envolten; s'han de baixar quatre esglaons per arri-bar al nivell de la porta d'entrada.

El frontis antic d'aquesta església no es conserva perquè a mitjans del segle XIX la nau va ser allargada pel costat de ponent. L'actual façana occidental queda adossada a una casa veïna. Al mur meridional de la nau hi ha la portalada romànica formada per dos arcs de mig punt en degradació, llinda i timpà llis. A l'extrem oriental d'aquest mur hi ha una petita finestra d'un sol vessant, amb l'arc apuntat. El mur lateral nord de la nau és visible només en un curt tram, en el seu extrem de llevant; la resta queda afegida a una masia.

L'absis, semicircular, a l'extrem de llevant de la nau, té al centre una finestra de doble esqueixada, de vessants molt oberts i arcs de mig punt formats per dovelles ben tallades. Sobre el frontis s'alça un campanar de cadireta d'un arc de mig punt fet amb rajols (segle XIX); un altre campanar de cadireta, aquest de dos arcs, s'alçà damunt la paret de capçalera de la nau.

L'interior del temple és net de la calç que el cobria. La volta de la nau és de canó i seguida, hi ha, però, un tram, pròxim a la capçalera (extrem oriental de la nau) que deu correspondre a alguna reforma, doncs és lleugerament apuntat. En el punt d'unió dels dos sectors de volta diferent forma hi ha un arc toral apuntat. L'arc triomfal és, també, lleugerament apuntat i la coberta absidal presenta una forma ametllada. El parament dels murs de la nau està format per carreus ben tallats i força grans. Hom considera aquesta església construïda durant els segles XI o XII.

A migdia i a uns 50 m. de l'església hi ha el mas Clarà, al costat de la carretera. És una masia del s. XVI que presenta un portal adovellat amb la data de 1540. Sobre aquest portal hi ha una finestra rectangular amb senzilla decoració renaixentista amb ressalts sobre la llinda i a l'ampit.

Vallveraia és un poblet situat a 1500 m. al nord-est de Ventalló, en plena plana i vora la riba dreta del Fluvià. Forma una pinya de cases antigues (s. XVI-XVIII) al voltant d'una església del s. XVIII. Fins l'any 1606 l'església de Sant Miquel de Ventalló era una simple capella agregada a la parròquia de Sant Vicenç de Vallveraia.

L'església de Sant Vicenç surt documentada per primera vegada l'any 1256. Segons l'arqueòleg Miquel Oliva a Vallveraia hi ha un poblat "ibèric" on s'hi troba molta ceràmica campaniana del segle III a. C. L'any 1959 hi fou descobert un forn romà, de ceràmica, on aparegueren fragments de tègules, àmfores i vasos comuns.

L'antiga església de Sant Vicenç, documentada al segle XIII, no estava situada en el lloc on es troba l'actual. La primitiva es trobava a 200 mts. de distància del poble, vers ponent, al cim d'un petit monticle anomenat "el Pedró" i també, "l'Església Vella". En aquest lloc hi havia fa temps un altar fet de carreus, que tenia clavada una creu de ferro forjat. Més tard fou traslladat fins la plaça que hi ha davant de l'actual església. La nova església de Sant Vicenç de Vallveraia és un edifici del s. XVIII.

La façana presenta una portalada rectangular amb un frontó amb la data 1754. En els extrems, i a cada costat, del frontó, hi han sengles pinacles acabats amb semiesferes en relleu. Al centre hi ha una fornícula amb forma de petxina. A la banda de llevant del frontis s'alça el campanar, que és una torre de planta quadrada amb arcs de punt rodó a la part alta i coronat amb una coberta apiramidada. L'interior del temple va ser netejat de la capa de calç que el cobria fa uns anys.

La nau és dividida en tres crugies per dos arcs torals de mig punt. La seva volta és de llunetes. L'arc triomfal és, també, de mig punt, idèntic als torals. A cada costat d'aquesta nau hi ha dues capelles que tenen arcs de mig punt i voltes d'arestes. A l'altar major destaca un gran retaule de guix, d'estil neo-clàssic (s. XVIII) i altres interessants talles de verges i sants barroques (s. XVIII).

Darrera de l'església hi ha un casal del s. XVI, conegut per Can Marisc. La façana principal presenta un portal adovellat i dues finestres rectangulars amb decoració de motllures. Una altra petita finestra és d'arc trilobulat i ostenta uns emblemes de relleu poc acusat. En el carrer de la Verge, prop de l'església, hi ha una casa que presenta un portal adovellat i una finestra rectangular, que deu substituir l'anterior, d'estil gòtic. D'aquesta finestra en queda un arquet trilobulat que es col.locà, posat de través, horitzontal, en la façana.

Vila-robau és un petit poble, d'uns 60 habitants, situat al cim d'un tossal i vora la riba dreta del Fluvià. Es troba a 2'5 km. de Ventalló.

A poca distància del poble, aigües avall hi ha uns afloraments de roca, coneguts amb el nom de "les Roques del Tit" que ofereixen un paisatge molt instigador. Vila-robau i Palol de Fluvià són dos pobles propers que antigament formaven una sola parròquia. Actualment Vila-robau pertany al municipi de Ventalló, mentre que Palol és del municipi de Torroella de Fluvià. Ambdós termes són separats pel curs del riu.

En uns documents del s. XV apareixen documentades les esglésies de Sant Andreu de Vilarobau i Sant Genís de Palol.

El topònim Vila-robau és format pel mot "vila" i el nom personal germànic "Hrotbaldi o Rodebalb".

L'església vella de Sant Andreu de Vila-robau és un temple romànic del s. X. Posseeix una sola nau amb absis semicircular allargat, en pla de ferradura. Actualment està sense culte i és propietat particular. La portalada principal és d'un sol arc, ultrapassat, que s'inicia en banquetes (els muntants estrenyen l'obertura). Més amunt hi ha una petita finestra d'un sol biaix. Al mur meridional de la nau s'hi afegeix l'antiga rectoria. El mur septentrional no posseeix obertures. L'absis només deixa veure la part central, degut a les construccions modernes que hi ha a cada costat. La finestra que s'hi obre ha estat molt modificada. El mur de capçalera de la nau forma dos pronunciats vessants i s'enlaira considerablement per sobre de les cobertes de la nau i de l'absis. Hi ha un senzill i primitiu campanar de cadireta.

La volta de la nau és de canó i seguida, l'arc triomfal, de mig punt i fet amb dovelles ben tallades degué ser reformat posteriorment a la construcció de l'església. A la nau s'hi obriren dues capelles laterals, possiblement al segle XVI. Els arcs d'aquestes capelles, rebaixats, conserven pintures murals (s. XVIII). En el mur de la capçalera hi ha restes de pintura mural romànica. A la banda de migdia de la finestra es veu la part inferior de dos personatges, sota de l'obertura s'esdevina una franja amb motius geomètrics. El parament d'aquest edifici consta de còdols de riu de petita mida, només escapçats i sense treballar. El campanar d'aquesta església està considerat dels més antics de la comarca, car els campanars de la majoria de les esglésies foren transformats o recostruïts en èpoques posteriors.

L'actual església parroquial de Sant Andreu, del s. XVIII, es construí uns 30 metres vers migdia de l'antiga. És un edifici d'una nau amb capçalera poligonal i capelles laterals. La portalada presenta una llinda amb la data 1721. Les voltes de la nau i del prebisteri són de llunetes; del mateix tipus són les cobertes de les capelles laterals. A l'interior, a l'altar major, hi ha una interessant talla barroca del s. XVIII. Representa la Mare de Déu amb l'Infant en braços.

Al sud-oest i a pocs metres de l'Església Vella, a cal Ferrer, es pot veure la part inferior d'una torre de planta quadrada. Fou construïda amb carreus ben tallats. En el seu mur de llevant hi ha una petita finestra gòtica d'un sol arc, trilobulat. Segons Badia i Homs podria ser el que queda d'un antic edifici fortificat dels segles XV-XVI.

A la banda de ponent del poble hi ha un carrer, amb cases només en un costat, en el qual destaquen els "porxos" coberts amb voltes d'arestes.