Vilabertran, Alt Empordà

El poble de Vilabertran, isolat al mig de camps, protegits de la Tramuntana per fileres de xipressos, terra rica, hortes, canyissars, aigua, vida... No perd caràcter... Rural, antic, medieval... Amb el dret campanar del monestir, orgullós, soberbi, elegant... Desafiant Sant Pere de Figueres i la cúpula de Dalí, prop seu, en el paisatge.

Figueres creix prop de Vilabertran però mai se´l menjarà, la carretera que va de Girona a França fa de barrera, i els camps ben treballats de la plana, els canals, els xipressos, els pollancres lluminosos a l´estiu, els camins polsosos que es perden entre els conreus...

Els pagesos que amb el seu treball sobreviuen el pas del temps, aprofitant les noves tecnològies però conservant una manera de viure pròpia, silenciosa, calmada, molt diferent als seus veïns de la ciutat. Sempre hi haurà pagesos que remouran la terra, la mateixa terra que els seus avantpassats han remogut durant segles i miraran el cel, i segons els núvols o la direcció del vent sabran el temps que farà l´endemà, quan llaurar, quan sembrar, quan collir, quan treure el bestiar a pasturar... Vilabertran subsistirà, treballant les hortes i venent els seus productes als mercats de Figueres i més lluny...

Una agricultura pròspera, amb bons camps, aigua abundant i diners per comprar maquinaria fa que el jovent no marxi i el poble estigui viu... Les noves parelles es queden a viure al poble, es restauren les cases velles, se´n construeixen de noves, algú de Figueres s´instal.la al poble, hi ha botigues, farmàcia, caixa d´estalvis, es celebren moltes festes al llarg de l´any i moltes activitats en el conjunt monàstic de Santa Maria, declarat monument Nacional de Catalunya fa molts anys.

Vilabertran es troba al bell mig de la fèrtil plana empordanesa. Els camps tot i que sempre s´han regat amb l´aigua de molts pous que hi ha en el subsòl ara també es reguen amb els canals que porten aigua de l´embassament de Boadella. La majoria del terreny es dedica a hortes que produeixen gran quantitat de verdures que són venudes majoritariament a Figueres. També hi ha alguns camps de blat de moro, cereals i ferratges pel bestiar. Alguns pagesos tenen granges de porcs i també vedelles. Algú es dedica encara a la recolecció de canyes que creixen vora els recs i canals. Aquestes canyes es solen vendre als floricultors del Maresme que en fan cistells i paneners per a les flors.

La població de Vilabertran es troba emplaçada entre els cursos de la Muga al nord, i del Manol al sud, gairebé equidistant d´aquests dos rius. El terme és regat, al seu extrem meridional, per la riera Galligants. Vilabertran es troba a dos kms. al nord-est de Figueres. El terme municipal té una extensió de 2´3 km2 i el poble es troba en el centre.

L´any 1718 Vilabertran tenia 330 habitants, que augmentaren fins a 898 h. l´any 1860. L´any 1900 tenia uns 892 h. que baixaren a 720 h. l´any 1950. L´any 1991 la població arribava als 794 i l´any 2001 en tenia 775 h. El fet que el nombre d´habitants es mantingui i fins i tot augmenti és degut a la proximitat amb Figueres i que l´agricultura intensiva d´horta encara és molt rentable pels pagesos.

L´horta és el sistema de conreu més estès, doncs els terrenys són planers, amb aigua abundant i fèrtils. L´"aurèola hortícula" de Vilabertran, com l´ha anomenat el geògraf empordanès Albert Compte, és la més important de la comarca. Pels volts de l´any 1963, de les 200 ha. de terra cultivada que posseeix el terme n´hi havia ben bé 84 dedicades a l´horticultura. De les 200 famílies de la població 150 eren hortolans.

Vilabertran va nèixer segurament en època romana, en una estratègica cruïlla d´importants camins. Un d´ells era el que baixava dels colls de la Maçana i de Banyuls, passava per Peralada i Vilabertran --pel carrer de Santa Maria-- i anava a ajuntar-se, prop de Figueres, a l´Aigüeta, amb el que procedia del Coll de Panissars (o del Pertús). Un altre camí era el que des de Roses, per Castelló, Vila-sacra, Vilatenim i Vilabertran, enllaçava també amb la via del Coll de Panissars.

El poble de Vilabertran va néixer prop del monestir de Santa Maria, fundat a la segona meitat del segle XI prop d´una font. Aquesta font es troba encara a uns cent passos a ponent de l´església. Les seves aigües formen un petit estany, emplaçat a la vora de la façana occidental del monestir, a l´altra costat del "carrer de l´Abadia".

Una altra font molt popular és "la font del Sóc", mig km. a ponent del poble i tocant el vell camí i el límit amb el municipi de Figueres. La font del Sóc és un lloc històric; l´any 1843 el polític figuerenc Abdó Terrades hi organitzà la primera trobada de caire socialista i federal del país.

L´origen de Vilabertran ja hem dit que era romà. Abans de l´erecció del monestir ja hi havia un petit nucli urbà amb la seva esglesiola. En alguns diplomes del rei Lotari (954-986) s´al.ludia a l´església de Vilabertran, dedicada a la Verge. En aquesta època el temple fou protegit per una dama, " Guidenellis que vocatur Bona dona", la qual cedí els delmes i primícies de les terres dels voltants.

Fou precisament un prevere encarregat, com a sacerdot particular, d´aquesta primitiva església, el fundador del monestir. Aquest personatge es deia Pere Rigau i era fill del mas Sitjar de Rabós. Pels volts de l´any 1060 havia reunit alguns clergues que vivien en comunitat en una modesta casa construida al costat de l´església. L´any 1069, davant la fama de santedat aconseguida per Rigau i els seus seguidors, tres matrimonis d´una família poderosa que tenia dominis a les valls de la Muga i el Ter ( Cervià), renunciaren els drets que pretenien sobre l´església de Santa Maria de Vilabertran en mans de Pere Rigau i els seus seguidors, tres matrimonis d´una família poderosa que tenia dominis a les valls de la Muga i el Ter ( Cervià), renunciaren els drets que pretenien sobre l´església de Santa Maria de Vilabertran en mans de Pere Rigau i els seus companys. Va nèixer així una comunitat religiosa independent dels poderosos de la terra, amb dret d´elegir lliurement els seus superiors. Serien clergues (canonges) i no pas monjos a dreta llei, la casa hauria d´anomenar-se canònica millor que no pas monestir. Viurien sota la regla que sant Agustí havia donat als clergues, i que era observada per grups semblants, com els de Santa Maria de Besalú.

Pere Rigau va intentar introduïr dins el seu domini Sant Joan de les Abadesses però no ho aconseguí.Consolidà, però una fundació filial: el Priorat de LLadó. Més tard alguns cavallers empordanesos li lliuraren esglésies, generalment petites parròquies.

En morir l´abat Rigau, vers el 1107, deixava una casa i una comunitat ben consolidades. Va veure consagrar el temple monàstic l´any 1100 i fou nomenat abat d´un grup que vivia d´acord amb la regla de sant Agustí.

Entre els seus successors, dos foren elegits bisbes de Girona: Berenguer Gaufred el 1142 i Ramon Orusall el 1162, mentre que d´altres, Arnau Adalbert i Pere de Torroja, aconseguiren, el 1117 i el 1152, respectivament, les mitres de Carcassona i Saragossa.

El model de vida canonical de la casa s´escampà, per influència més o menys directa, a d´altres comunitats menors; Sant Martí Sacosta (Girona), Roca-rossa (Tordera), Sant Pere Cercada a la Selva, les Olives ( Sant Esteve de Guialbes) i Sant Vicenç de la Roca ( Sant Julià de Ramis). Una sèrie de parròquies petites, com Sant Pere dels Vilars, Sant Cebrià d´Arnera o Vilademires, i d´altres més importants i properes, com Figueres, Avinyonet o Cabanes eren encomanades a la seva supervisió. Abundants persones, en morir, prenien el lloc com a sepultura i, fins i tot, els abats com a executors del testament o tutors dels fills petits. El monestir també fou un lloc de suport eficaç als cristians que pelegrinaven a Terra Santa, oferien hospitalitat als pobres i es convertí en un centre on s´ensenyava l´escriptura, el llatí i les coneixements necessaris per a les funcions litúrgiques.

L´arquebisbe de Tarragona Pere d´Albalat, que representava al segon quart del segle XIII un corrent d´espiritualitat renovat i exigent, destituí l´any 1238 l´abat de Vilabertran Ramon de Cabanelles. Desordre econòmic i bandositats entre els canonges havien deteriorat la vida en comú. S´imposa un abat vingut de fora i es regularitzà l´observança de la regla agustiniana. La normalitat va tornar durant un temps al monestir.

L´any 1295 s´hi celebrà el matrimoni entre Blanca, filla de Carles de Nàpols, amb Jaume II. El cronista de Peralada, Ramon Muntaner, deixà escrit en la seva crònica que "lo monestir és honrat lloc, e bell e bon". Els segles XIV-XVI porten a la canònica ètapes de crisis. El monestir fou fortificat, degut a la inseguretat de l´època. Si els abats Girgós (1410-1432 ) i Nadal (1436-1454 ) van fer construir un palau per a la seva residència és que anaven separant-se dels canonges que havien de regir. Gradualment els clergues abandonen la vida en comú i passen a residir en cases particulars.

Abats i canonges, tot i això, vetllaren per l´esplendor del culte. En canvi, des de 1432 fins a 1545 altres abats ( dits comendataris )ho foren només de nom; residien a Roma i la seva absència perjudicà la casa.

Amb el Concili de Trento ( 1545-1563 ) tota l´Església entrava en camí de reforma. A Vilabertran els abats Domènech ( 1545-1560 ) i Hortolà (1564-1568) renovaren la vida religiosa i cultural de la comunitat. Arribat l´any 1592 una llei promuguda pel rei Felip II i lliurada pel papa Climent VIII, reduïa totes les canòniques agustinianes dels seus dominis a comunitats de clergues seculars, sense vots ni vida en comú.

Durant els segles XVII, XVIII i bona part del XIX hi han intents de traslladar la casa a un altre lloc però no s´arriba a realitzar. Poc a poc s´abandonà la vida de comunitat i la casa monàstica es partí en petits habitatges per a cada un dels canonges.

Les invasions franceses de la Guerra Gran (1794) i la Guerra del Francès (1808) afectaren la casa, que els canonges abandonaren per traslladar-se a Palafrugell i Begur. De 1811 a 1813 hom tornà a Vilabertran. Amb la llei de Mendizábal de l´any 1835 l´estat s´atribuí la propietat de tots els béns i rendes que havien estat de l´abadia, excepte el temple, que continuà essent parroquial. Els canonges foren traslladats a Albarrasí, i els beneficiaris, en morir, no foren substituïts. El ministeri de finances vengué a particulars els edificis i el patrimoni. L´arxiu es dispersà lentament; forces pergamins anaren a parar a la Biblioteca de Catalunya.

L´església es conservà sense incidents importants fins l´any 1936. Aquell any foren cremats un orgue i el retaule de l´altar major. També fou assassinat el rector que en tenia cura.

Després del 1939 moltes dependències del monestir foren utilitzades com a caserna. S´aconseguí que els militars col.laboressin en obres de consolidació dels edificis. Durant els anys 1945 i 1960 es feren diferents obres de restauració. L´any 1979 l´estat expropià el palau abacial i des del 1982 el Departament de Cultura de la Generalitat va restaurant l´edifici i comprant els edificis del conjunt monàstic que encara estaven en mans de particulars.

El conjunt monumental del monestir de Vilabertran està format per l´església, el claustre amb les dependències annexes i la casa de l´abat, situada a l´extrem de migdia i separada del temple i claustre per un pati.

El complex va anar sorgint gradualment. Primer es bastí el temple (segle XI); després, la residència dels canonges centrada en el claustre (s.XII). Durant el segle XIV s´afegí una capella gòtica a l´església i s´iniciaren les obres de fortificació. Del segle XV data el palau de l´abat i més obres defensives. Ja en el segle XVIII es construïa una capella lateral, avui capella de la Creu, al costat del nord del temple.

El temple presenta planta basilical. L´espai, quadrangular, és dividit per dues fileres de quatre columnes o pilastres, que es conecten entre si per mitjà d´arcs forners. Les dues fileres de pilastres determinen tres naus. La nau central és coberta amb volta de canó i reforçada amb quatre arcs torals que descansen sobre pilars adossats a les pilastres i ornamentats amb mitges columnes. S´il.lumina per finestres de doble esqueixada obertes a la façana principal, per finestrals intercalats damunt dels arcs formers, i per dos òculs oberts damunt l´arc triomfal del presbiteri.

La coberta de les naus laterals és una volta de quart de cercle seguida. A la part exterior, els seus murs no tenen obertures d´il.luminació. Al final de les naus s´obre el creuer o transsepte. Els dos arcs formers que hi corresponen són més alts i els murs exteriors se separen lleugerament del centre. Tanca la nau central l´absis semicircular, cobert amb volta de quart d´esfera i il.luminat amb una finestra de doble esqueixada. Sis columnes cilíndriques, acabades en capitells que sostenen arquets, en decoren el mur. És el santuari el lloc de l´altar major. A banda i banda, el complementen dues absidioles de mur llis, semblants a l´absis pel que fa a la coberta i il.luminació; en elles hi havia altars laterals.

El campanar (s.XII-XIII) és dotat de tres galeries o cossos decorats amb arcuacions llombardes; a cada cos es troben finestres geminades partides per una columna. Sobre cada finestral hi ha un fris d´arcuacions llombardes i una filada decorativa de dents de serra. Es pot veure a la dreta de la façana l´inici d´un altre campanar que no s´arribà a completar. El mur de la façana principal és totalment llis. Es pot comprovar com hi ha dos nivells diferenciats pel que fa al treball de la pedra (perceptible també a l´interior de l´edifici ). A banda i banda de la porta, -la primitiva ha desaparegut-. resten uns muntants que havien de sostenir arquivoltes, part d´una portalada gòtica que no es va acabar.

Tres finestres de doble esqueixada i arc de mig punt s´obren per donar llum a la nau central --damunt la porta--, i les laterals. A l´exterior presenten dos arcs en gradació. Les coronen frisos decoratius de dents de serra. A la dreta de la façana es troba la porta, de mitjan segle XVI, d´entrada a la capella de Sant Ferriol.

S´entra al monument per una porta que mira a ponent, oberta a l´edifici de la dreta de la façana del temple. Un pati estret i llarg, defensat a la dreta per un mur, que fou fortificat, condueix a la que fou cuina del monestir.És un espai cobert amb dues voltes de creueria relativament baixes, dels segles XII-XIII. Per la porta de davant de la d´entrada s´accedeix al claustre. En arribar-hi es troba a l´esquerra una escala que serví per anar al cor de la capella de Sant Ferriol.Actualment és l´accés per a pujar al dipòsit del fons d´art del diari "Avui", normalment no obert al públic. El claustre té forma trapezoïdal. A la galeria alternen columnes i pilastres. Les columnes tenen capitells de gran senzillesa. Sovinteja un tipus de capi- tell amb quatre fulles llises i, al centre de cada cara, altres fulles que sem- blen trobar-se en segon terme. En altres capitells, entre les fulles llises s´in- sinuen fulles petites, fruits esquemàtics i fins unes volutes. La volta és de canó, de quart de cercle. La unió de les voltes entre si es fa per mitjà d´uns arcs diagonals, sostinguts per columnes; però l´arc diagonal situat entre les galeries de ponent i del nord -molt malmès- no té columna, si- nó que descansa sobre un xamfrà de la galeria on, des del nivell de terra fins a un metre d´altura, es veuen esculpides petites cares humanes amb ulls d´ametlla, un raïm i una pinya. Aquest claustre, petit i elegant, en armonia amb la resta de l´edifici, és la part més mística, atraïent i instigadora del mo- nument. Costa poc imaginar-se els monjos medievals passejant per aques- tes galeries o pel jardí, meditant o llegint els seus llibres. Aquest és l´únic claustre romànic que resta ben conservat a l´ Empordà. Al mig de la galeria del nord del claustre s´obre la porta que condueix a l´es- glésia. És bo d´anar a situar-se de bon primer al mig de la nau central per adonar-se del conjunt de l´espai. Ens adonarem dels elements constructius del temple, pilastres, arcs, volta...Tots ensenyant la pedra de la construcció original. La llum exterior entra per diferents obertures, no molta, per donar sensació de recolliment al fidel. Aquesta llum remarca els volums i estableix zones de clar-obscur. Damunt de la porta principal es troba una galeria que no té funcions de cor per al cant ( el cor dels canonges era al centre de la nau ) sinó de pas cap mur, que fou fortificat, condueix a la que fou cuina del monestir.És un espai cobert amb dues voltes de creueria relativament baixes, dels segles XII-XIII.

Per la porta de davant de la d´entrada s´accedeix al claustre. En arribar-hi es troba a l´esquerra una escala que serví per anar al cor de la capella de Sant Ferriol.Actualment és l´accés per a pujar al dipòsit del fons d´art del diari "Avui", normalment no obert al públic.

El claustre té forma trapezoïdal. A la galeria alternen columnes i pilastres. Les columnes tenen capitells de gran senzillesa. Sovinteja un tipus de capitell amb quatre fulles llises i, al centre de cada cara, altres fulles que semblen trobar-se en segon terme. En altres capitells, entre les fulles llises s´insinuen fulles petites, fruits esquemàtics i fins unes volutes.

La volta és de canó, de quart de cercle. La unió de les voltes entre si es fa per mitjà d´uns arcs diagonals, sostinguts per columnes; però l´arc diagonal situat entre les galeries de ponent i del nord -molt malmès- no té columna, sinó que descansa sobre un xamfrà de la galeria on, des del nivell de terra fins a un metre d´altura, es veuen esculpides petites cares humanes amb ulls d´ametlla, un raïm i una pinya. Aquest claustre, petit i elegant, en armonia amb la resta de l´edifici, és la part més mística, atraïent i instigadora del monument. Costa poc imaginar-se els monjos medievals passejant per aquestes galeries o pel jardí, meditant o llegint els seus llibres. Aquest és l´únic claustre romànic que resta ben conservat a l´ Empordà.

Al mig de la galeria del nord del claustre s´obre la porta que condueix a l´església. És bo d´anar a situar-se de bon primer al mig de la nau central per adonar-se del conjunt de l´espai. Ens adonarem dels elements constructius del temple, pilastres, arcs, volta...Tots ensenyant la pedra de la construcció original. La llum exterior entra per diferents obertures, no molta, per donar sensació de recolliment al fidel. Aquesta llum remarca els volums i estableix zones de clar-obscur.

Damunt de la porta principal es troba una galeria que no té funcions de cor per al cant ( el cor dels canonges era al centre de la nau ) sinó de pas cap al campanar. Al mur de la nau lateral més pròxima al claustre, en un arcosoli, un sarcòfag modern guarda les restes de l´abat Cosme Damià Hortolà ( 1564-1568). En el mur lateral esquerra hi ha el sarcòfag de Pere Rigau, fundador de la casa. Una inscripció resa: "Sàpiga qui ho ignora que ací reposa Pere, abat, i no temis d´error, aquest fou Pere Rigau".

Continuant per la nau esquerra s´arriba a la capella-santuari on es venera la creu d´argent, la més gran creu d´orfebreria de Catalunya. Mesura 1´60 metres d´altura i 1 metre de cap a cap dels braços. És del segle XIV, vers l´any 1325.

A l´anvers es presenta el Crist crucificat. Envolta les faccions adolorides un nimbe rodó; al damunt es troba en llatí la inscripció que significa "Jesús de Natzaret, rei dels jueus". El camp dels braços de la creu és decorat amb pedres precioses i camafeus d´època greco-romana. Entre els braços del Crist, quatre petits cercles contenen les figures dels evangelistes. A cada extrem de la creu, un medalló decoratiu, on figures humanes sense significat especial són envoltades de filigranes. Sota els peus del Crist hi ha l´indret destinat a la conservació de reliquies; una mica més avall és representada la resurrecció d´Adam.

Al centre del revers, el Crist és presentat sota la figura d´Anyell de Déu. Als quatre grans medallons apareixen de nou els evangelistes; a dalt, l´àguila de sant Joan, als braços el bou i el lleó que representen sant Lluc i sant Marc, i, a la part inferior, l´home que representa sant Mateu. El braç esquerre del creuer s´allarga en una capella gòtica, que fou panteó de la família vescomtal dels Rocabertí, senyors de Peralada. En aquesta capella hi ha una urna funerària que conté les restes del rei Alfons I de Catalunya-Aragó.

La decoració de l´absis principal la constitueixen sis columnes exemptes que, per mitjà de capitells de decoració molt rústega, sostenen un fris de set arcs; per la part inferior les columnes descansen damunt d´un sòcol o seient. L´espai convergeix vers l´altar, centre de tota l´església, on se celebra ara el culte parroquial. A la pilastre dreta hi ha una imatge de la Mare de Déu, d´Antoni Casamor i d´Espona, esculpida l´any 1948. L´absidiola que es troba a continuació guarda la imatge de sant Ferriol. Completa el conjunt monumental el palau abacial, separat de l´església i el claustre per un pati. Aquest pati és tancat a banda i banda per murs fortificats. Des del pati es pot contemplar la façana interior o de tramuntana del palau abacial; es constata que la part corresponent a la dreta del pati ha estat arruïnada, si bé en resta, a notable altura, una finestra exterior. Al centre, damunt la porta de sortida, hi ha les finestres coronelles de la gran sala del parament. La part esquerra del palau, la més primitiva, conserva un elegant finestral amb dues columnetes o mainells. En total aquest palau abacial conserva tretze finestres gòtiques ( s.XV ), biforades o triforades.

La façana principal del palau, que dóna a una plaça, presenta una gran portalada adovellada que dóna accés al pati. Damunt d´ella hi ha una fornícula o nínxol amb una imatge gòtica de pedra de la Mare de Déu, força malmesa, un rellotge de sol i unes inscripcions en lletres vermelles de significat desconegut.

Són visibles a la planta baixa algunes espitlleres. Quatre finestres triforades i unes altres dues de biforades, amb les seves corresponents columnetes o mainells, assenyalen la planta noble. Es pot observar a la dreta de la façana una torre fortificada, més tard integrada dins l´edifici, altres restes d´elements defensius són visibles sota el teulat. Uns metres a migdia de la façana principal de l´Abadia, a l´altre costat de la plaça, hi resta un fragment de mur, que es manté en uns dos metres d´alçada. El seu aparell és de grans pedres sense escairar. Hom creu que podria ser una resta de l´antiga muralla, proveïda de valls, que es bastí a finals del s.XIV per protegir el poble.

La majoria de les cases de Vilabertran foren construides durant els segles XV, XVI o XVII. En moltes façanes es veuen elements arquitectònics de la mateixa època del palau abacial o quelcom posteriors (segles XV-XVI). El casal més notable es troba al costat nord de la placeta del Dr. Narcís Heras, i forma cantonada amb el carrer de l´Empordà. La façana presenta un portal d´arc de mig punt, de gran dovellatge. Al seu damunt hi ha una magnífica finestra gòtica, geminada, que no ha conservat el mainell.

Al carrer de l´Empordà, prop de la seva confluència al sector nord de la plaça Major, s´hi descobreix una finestra coronella, geminada ( sense el mainell ) amb arcs trevolats i decoració floral a les impostes; sota l´ampit hi ha una petita sagetera. A la casa inmediata hi destaca el portal d´arc de mig punt, de dovelles grans. A l´extrem de tramuntana del poble, a la carretera de Figueres a Peralada, es pot veure una altra finestra geminada d´arcs de punt rodó, sense el mainell.

Una altra casa de la carretera posseeix una porta gòtica senzilla, de llinda rectangular sobre mènsules de quart de cercle. El finestral superior és geminat i no conserva el mainell. A l´extrem sud-oriental del nucli habitat, al carrer de Vilatenim, destaca un portal adovellat de grans dimensions. A la clau de l´arc, dins una mena d´emblema en relleu, s´hi representa una creu de sant Andreu i la data 1588.

Tots els edificis antics de Vilabertran són fets amb pedra calcària de la co- marca. Aquesta pedra, de colors clars, ofereix una lluminositat especial quan el sol les escalfa.

BIBLIOGRAFIA.

- Josep M. Marquès i Planagumà. "CANÒNICA DE SANTA MARIA DE VILABERTRAN".Generalitat de Catalunya. 1993.
- Joan Badia i Homs. "L´ARQUITECTURA MEDIEVAL DE L´EMPORDÀ". Vol. II-B ( Alt Empordà ). Girona. Diputació de Girona. 1981.
- Diversos autors. EMPORDÀ II, dins CATALUNYA ROMÀNICA, vol.IX. ( Barcelona, Fundació Enciclopèdia Catalana, 1990 ).
- Diversos autors. HISTÒRIA DE L´ALT EMPORDÀ. Diputació de Girona, any 2000.