Viladamat, Alt Empordà

Viladamat és un poble ben situat, als peus de la carretera que va de Figueres a la Bisbal. Es troba en plena plana empordanesa, amb aigua abundant, terrenys plans i fèrtils que fan que l'agricultura sigui productiva.

Les antigues cases del poble s'han restaurat ja sigui per les famílies que les habiten sempre o per gent forana que ve a passar els caps de setmana i les vacances en aquest poble... Afavoreix que sigui un poble rural i alhora turístic el fet de trobar-se a pocs kilòmetres de l'Escala i de la platja i ruïnes d'Empúries. Molts turistes, els dies d'estiu que fa mal temps i no poden anar a la platja, es passegen i descobreixen els racons encissadors de Viladamat... Carrers estrets i cases de pedra, portals adovellats i finestres renaixentistes, agradables flors multicolors als peus de les cases, eixides d'on pengen els genenaris... Qualsevol lloc és bo per decorar-lo amb flors, oferint un contrast únic. Els colors vius de les flors amb el daurat gastat de les velles pedres.

El municipi de Viladamat (11'90 km2) s'estén entre els rius Fluvià i el Ter, a uns quatre kms. a ponent d'Empúries. La major part del terme pertany a la plana tret de la seva banda de ponent que es troba accidentada per la serralada eocènica -a voltes anomenada "serra de Valldavià"- situada en l'interfluvi del Ter i del Fluvià, que assenyala i no hauria d'assenyalar la inventada línea divisòria del que alguns anomenen Alt i Baix Empordà.

El puig Segalà, amb 179 m., és el punt més elevat de la serralada, situat a l'extrem sud-oest del terme i servint de fita amb el municipi d'Albons (del Baix Empordà). En el vessant oriental d'aquest turó hi ha el lloc de Sant Feliu de la Garriga amb el castell i l'església romànica que va pertànyer a la parròquia de Viladamat fins al segle XVII. Al nord-est del terme hi ha el poble agregat de Palau Borrell.

La majoria dels conreus són formats per ferratges pel bestiar (hi ha algunes granges de porcs i vedelles), cereals, blat de moro, hortes, fruiters... En els terrenys aspres de la serra hi ha alguns olivars i vinyes, els terrenys no conreats estan ocupats per pinedes i algunes alzines.

Viladamat surt documentat per primera vegada l'any 1060, en una donació feta per la comtessa emporitana Guisla a l'església de Girona. Entre altres possessions la comtessa cedí un alou a Viladamat, parròquia de Sant Feliu de la Garriga.

En el testament del comte Ponç I d'Empúries, de l'any 1078, s'esmenta la donació al monestir de Sant Pere de Rodes d'un mas de Viladamat. L'any 1280 el monestir de Sant Pere de Rodes adquirí la senyoria i la jurisdicció de Viladamat a Guillem de Montgrí. El domini de Sant Pere de Rodes era exercit per un paborde; la casa senyorial, de la qual queden restes, era coneguda per "la Pabordia".

El dia 21 de novembre de l'any 1467 és una data important de la història de Viladamat. Era temps de les guerres contra Joan II. El dia esmentat el jove príncep Ferran havia sortit de Girona, llavors assetjada, al front d'una host, per protegir un comboi que havia estat organitzat al port d'Empúries, amb la finalitat de socòrrer els assetjats. En el camí de tornada el seguici fou atacat i vençut per les tropes del duc de Calàbria a la vora de Viladamat; els partidaris del rei Joan tingueren moltes baixes i molts dels seus cavallers caigueren presoners. La població de Viladamat fou incendiada.

Segons la tradició oral el príncep Ferran, el futur rei "Catòlic", fou amagat en alguna casa de Viladamat i així salvà la pell. L'abat de Sant Pere de Rodes, senyor de Viladamat, sempre fou un gran partidari de la causa joanista. Es diu que el futur rei podria haver-se amagat en el mas Trobat o Can Ponç, cases reconstruïdes durant el segle XVI. A la finestra principal de Can Ponç s'hi esculpiren el jou i les sagetes (distintius de l'escut dels Reis Catòlics).

El topònim Viladamat és d'origen llatí, compost de vila d'Amat (de "Amatus" nom propi personal llatí). S'han trobat nombroses restes de poblament d'època romana a la vila i a les afores. Alguns estudiosos han identificat aquest lloc amb l'emplaçament del campament de l'exèrcit Cató, establert pels voltants d'Empúries l'any 195 a. de C.

Les troballes de ceràmica romana dins el nucli de la població ha consistit gairebé únicament, en trossos de tègules i de bipedals, amb alguns bocins molt erosionats d'altres atuells a torn. També hi ha estat assenyalada l'existència de sitges. Fa uns anys, prop de la carretera que va a la Bisbal, un cop passat Viladamat, i dins el seu municipi hi fou excavada la vila romana dels Tollagassos. Aquest jaciment arqueològic està considerat com un dels primers establiments agraris romans de l'Empordà. D'aquella primera època (s. II a. C.) no en queda cap estructura, però sí restes de ceràmica i monedes.

Aquesta vila fou emplaçada al costat de les zones d'aiguamolls, en el moment que els colonitzadors itàlics començaren a ocupar els voltants d'Empúries. Durant la primera meitat del segle I d. C. la vila fou engrandida . A aquesta època pertanyen les restes d'un edifici de planta quadrada amb un petit pati interior i un pòrtic. Dues de les habitacions eren cuines. A l'exterior es trobà una deixalleria en la qual hi aparegueren quatre gerres de ceràmica (dues de les quals conservaven un ou enter) damunt d'un dipòsit d'ossos d'aus. Es tracta d'un ritus fundacional.

També s'excavà un sector on aparegueren habitacions amb restes de paviment. Vers el segle II d. C. s'hi habilità un petit taller per fabricar eines pel camp. Al cim del puig Segalà s'hi veu escampada ceràmica ibero-romana: fragments d'àmfores i altres vasos a torn. A Sant Feliu de la Garriga, a l'entorn del castell i de l'església, en el vessant del puig Segalà, hi apareix també ceràmica romana i pre-romana. Alguns fragments d'àmfores i dolies es veuen encastats en l'aparell romànic de l'església. Al puig de la Verneda hi ha algunes sitges que s'han considerat "ibèriques".

La toponímia urbana demostra que a Viladamat s'hi havien celebrat mercats en un moment o altre de la seva història. Hi ha les places "de l'Oli" i "de la Llana" i a les afores "el mercadal del Pont de Sant Quirç". Durant l'Edat Mitjana Viladamat pertanyia a la parròquia de Sant Feliu de la Garriga. Aquesta església parroquial es troba a uns dos kms. al sud-oest del poble. Des de molt antic hi havia, també, molt més a la vora del nucli de la població, vers llevant i prop del camí d'Albons, una capella dedicada a Sant Quirze o "Sant Quirc". Aquesta antiga església va ser enderrocada quan es construí el temple actual, dins el poble, al qual passà la dedicació a Sant Quirze.

L'any 1617 el bisbe concedí el títol de sufragània a la nova església dedicada a Sant Quirze i Santa Julita, construïda en el poble de Viladamat. Aquest fou el pas més important per convertir Sant Quirze de Viladamat en l'única parròquia del terme, canvi que portà aparellat el progressiu abandonament de Sant Feliu de la Garriga, que ja amenaçava ruïna l'any 1753 i que l'any 1823 hi fou retirat el culte. L'actual església de Sant Quirze és un edifici del segle XVIII, d'una nau amb capelles laterals i capçalera semicircular en l'exterior i poligonal en l'interior.

La façana principal presenta una gran portalada rectangular amb la data 1760 trabada a la llinda. Més amunt hi ha una petita fornícula i un rosetó. La torre-campanar, de planta quadrada, s'alça al costat meridional de la façana. La seva part superior, amb arcades de mig punt i coberta apiramidada, és moderna, feta amb rajols. L'aparell del temple és de pedres de mides diverses, sense treballar, trabades amb argamassa. L'interior és cobert de calç i pintat. La volta de la nau és de llunetes. La capçalera, interiorment semidecagonal, es cobreix amb creueria. Hi ha dues capelles laterals per banda, una de les quals, al costat nord, posseeix també volta de creueria de tradició gòtica.

A llevant de l'església hi ha les restes de la Pabordia, el palau, on residia el paborde, un monjo delegat per l'abat de Sant Pere de Rodes. A la part central de l'absis de l'església hi queda adossat un mur que posseeix un portal d'arc de mig punt, adovellat. Les restes d'aquest llenç i altres murs voregen un terreny erm i assenyalen la planta rectangular i allargada de l'edifici. Es creu que aquesta edificació fou destruïda al segle XV durant l'incendi de la guerra dels remences (any 1467).

En els carrers Ample i Major es destaquen alguns casals del s. XVI. Vers l'extrem de ponent del carrer Ample hi ha Can Masarac, amb una façana de carreus i un portal adovellat. Sobre del portal hi ha una interessant finestra gòtico-renaixentista d'arc conopial decorada amb un complicat arabesc. Les impostes on, a cada costat, s'inicia el prominent guardapols que emmarca la part superior del finestral són dos lleons esculpits en relleu. En el mateix mur de llevant hi ha una finestra gòtica geminada amb arcs trilobulats qu ha perdut la columna i el capitell.

El mas Trobat, presenta una façana de carreus ben tallats on hi ha una portalada de grans dovelles. La finestra superior és de tipus gòtic, senzilla, amb impostes incorbades que sostenen una llinda. Can Ponç o Can Briolf és una gran masia del s. XVI amb un portal adovellat i una finestra superior, renaixentista. Aquesta finestra és rectangular i sobre la llinda hi ha un frontó dins el qual s'esculpí una petxina en relleu. A cada costat del frontó, en la part alta, hi ha sengles motius en relleu, que s'ha suposat que representen el jou i les sagetes dels reis Catòlics (hom creu que aquesta casa fou la que amagà el príncep Ferran). Sota l'ampit de la finestra hi ha una inscripció que resa: IOAN BRIOLF ME FESIT 1584.

Arnau Ponç és un personatge documentat l'any 1280, de la família propietària d'aquest casal. Al segle XV els Ponç eren batlles de la vila. El mas Escot també posseeix un portal adovellat i finestres renaixentistes. La clau del portal presenta un escut i amb lletres de tipus gòtic, l'any de construcció del casal: MDXXXVII. Can Poch té la façana amb aparell de carreuada. El portal és adovellat i la finestra superior rectangular, sense decoració.

L'església i el castell de Sant Feliu de la Garriga es troben en un replà, a mitj vessant del puig Segalà, dos kms. al sud-oest de Viladamat. L'església romànica és al costat de migdia del castell. Actualment el castell serveix de masia i l'antiga església de magatzem d'aquesta masia. L'església de Sant Feliu de la Garriga és esmentada l'any 1060 en la donació feta per la comtessa Guisla a l'església de Girona.

L'any 1272 hi ha notícia de l'existència d'un altar dedicat a Sant Joan dins l'església de Sant Feliu de la Garriga. Les restes arquitectòniques que s'han conservat fins avui presenten una sola nau i absis semicircular. El transepte no destaca en la planta general de l'edifici, la seva llargada no sobrepassa l'amplada de la nau, no forma cantonades amb els murs laterals. El temple pertany als segles X-XI. En època romànica més avançada es reformà el frontis i es construí el campanar (segles XII-XIII).

Al frontis o la façana de ponent, construït amb carreus ben escairats, hi ha la portalada de tres arcs de mig punt en degradació. Sobre mateix del portal hi ha una finestra de doble esqueixada i arcs de punt rodó. La portalada i aquesta finestra -l'espai central de la façana- són emmarcades per un ressalt en forma de gran fornícula o arc cec que arrenca des del basament del mur mitjançant uns muntats rectangulars adossats. L'arc, que es clou per sobre mateix de la finestra, posseeix impostes incorbades en la seva arrencada. En la part superior del frontis, en la vertical de la finestra i de la porta, però ja fora de l'espai limitat per l'arc o ressalt esmentat, s'hi veu un ull de bou de tamany considerable.

El mur septentrional de la nau presenta un aparell amb espais de carreus escairats com els del frontis i d'altres de còdols poc treballats. En l'extrem superior hi ha una cornisa en secció de bizell. En aquest costat no hi ha cap obertura. El mur de migdia està força malmès, s'hi han arrebossat forces pedres. El creuer, com ja s'ha dit, no sobresurt dels murs laterals de la nau; no hi forma cantonades. Destaca, en canvi, la seva coberta d'eix transversal amb vessants sobre les teulades de la nau i de l'absis i més alta que elles. El mur de l'ala septentrional del transepte no té cap obertura. A la banda de migdia s'hi va adossar el campanar. L'exterior de l'absis és decorat amb arcuacions i faixes llombardes. Hi ha dues arcuacions en cada un dels set espais entre les lesenes o faixes. Aquesta decoració llombarda es complementa amb la que hi ha a l'interior. A la part central de l'absis hi ha una finestra de doble biaix i arcs de mig punt.

El campanar, adossat a l'ala meridional del transepte, és una torre de planta quadrada que arriba als 15 m. d'alçada. La part superior és malmesa i s'hi veuen rastres d'una fortificació més tardana que la resta de la torre de la qual queden alguns merlets i espitlleres. L'obra romànica és de carreus ben escairats. En la part avui ben conservada no hi ha cap obertura exepte una llarga espitllera al costat sud. Les arcades per a les campanes es trobaven en la part superior, actualment mig enrunada.

La nau de l'església és coberta amb volta de canó sostinguda per dos arcs torals de mig punt, sobre pilastres rectangulars adossades als murs laterals. Aquests arcs presenten dovelles ben tallades i tenen impostes de secció incorbada. La volta transversal del creuer és molt estreta, de canó; potser ultrapassada. L'arc triomfal, de factura molt semblant als torals, és quelcom passat de radi, acusa una incipient forma de ferradura. Les seves impostes són en secció de bissell. La volta de l'absis té forma de quart d'esfera; incideix en l'extradós de l'arc triomfal.

El castell de Sant Feliu de la Garriga és a pocs metres i a la banda nord de l'església. És un gran casal del segle XVII, de planta rectangular amb pati central. La part alta dels seus murs exteriors és emmerletada. Els merlets són rectangulars i es conserven a tot volt de l'edifici menys en el mur de llevant on han estat, en un tram, destruïts. En cada un dels quatre angles del castell, en la part superior hi ha una garita. La façana principal presenta finestrals rectangulars en el pis i una portalada d'arc rebaixat.

Al pati central hi han també algunes obertures rectangulars. En aquest lloc es veuen restes de murs que poden pertànyer al castell anterior, d'època medieval. La família feudal que posseïa aquest castell a partir del segle XIII ostentà el cognom "de Sant Feliu". L'any 1208 és documentat un personatge anomenat Guillem de Sant Feliu.

L'any 1413 Bernat de Sant Feliu, senyor d'Ullastret, comprà el senyoriu de Castell de l'Empordà. Aquest personatge ja no posseïa, però el castell de Sant Feliu de la Garriga que havia passat a mans de Gaufred de Vilarig. L'any 1442 el castell pertanyia a Gueraula, casada amb Bernat Guillem de Jofre qui en va fer donació a la seva filla Bartomeua, futura esposa de Dalmau Gallart.

Al segle XVI Francesca de Sant Feliu, pubilla de Bernat de Sant Feliu senyor d'Ullastret i de Castell d'Empordà, es casà amb Bernat de Margarit "el Vell". Aquest castell passà als Margarit hi hagué de patir l'incendi de l'any 1640 perquè els Margarit eren contraris al rei Felip IV.

Palau Borrell és un petit poblat format per cinc masies i l'església, situada a uns tres kms. a ponent de Viladamat. En documents del s. XII consta que el monestir de Sant Miquel de Fluvià tenia possessions a "Palatio Borrello". El mas del Batlle, situat a tocar l'església, és conegut amb aquest nom perquè hi residia el "batlle del sac" encarregat dels béns de l'esmentat cenobi. El paborde de la Pia Almoina de Girona era, d'altra banda, senyor aloidal de Palau Borrell. Del domini d'aquesta institució benèfica n'hi ha dades des del 1598.

L'any 1467 Palau Borrell tenia cinc focs; al 1660 tenia quatre focs i consta que era agregat d'Empúries. Prop del poble hi ha un possible menhir prehistòric conegut per la Pedra Dreta. Algú pensa que és una fita d'època medieval, doncs serveix de fita termenera entre els municipis de Viladamat, Ventalló i Garrigoles i, també, entre els termes antics de Palau Borrell i Sant Feliu de la Garriga. Al costat de l'església s'han trobat restes de ceràmica romana. També hi ha notícia de l'existència de sitges "ibèriques" i de sepultures romanes.

L'església de Santa Eulàlia de Palau Borrell és d'una nau amb absis rectangular; conserva una gran part de la construcció pre-romànica (s. VII-VIII) que ha estat molt modificada en èpoques posteriors. Tot i ser inicialment dedicada a Santa Eulàlia de Mèrida actualment és coneguda per la contrada amb el nom de "Santa Maria de Palau Borrell". En el frontis hi ha una portalada de dimensions reduïdes, d'arc de mig punt adovellat. Prop seu hi ha les restes d'una porta segurament més antiga de la qual queda un dels muntats de l'inici del seu arc de punt rodó. Més amunt d'aquesta porta no es veuen rastres de cap finestra. La part superior de la façana ha estat força malmesa. Hi fou aixecat un campanar de dues pilastres, sense arc. Els murs laterals de la nau no posseeixen cap obertura.

El mas Batlle es troba adossat a la part septentrional de la capçalera, i en part també al seu mur de llevant, i en un tram del llenç nord de la nau. L'absis, de planta rectangular, té, al centre del seu mur oriental, una finestra d'un sol vessant, d'arcs de mig punt, que no és visible a l'exterior. L'interior del temple està cobert d'arrebossat i la volta de la nau és moderna, de maó de pla. L'aparell pre-romànic es pot observar en la cara exterior dels murs. La construcció és de grans còdols escapçats que tendeixen a formar filades seguides.

Adossat a aquesta església hi ha el mas del Batlle, on residien els "batlles del sac" del monestir de Sant Miquel de Fluvià. L'edifici actual és dels segles XV-XVI, conservant un portal adovellat i un finestral rectangular amb decoració senzilla.

El mas Briolf és un altre casal del s. XVI amb portal adovellat. A uns 200 m. a migdia de l'església de Santa Eulàlia, a l'altre costat del torrent, hi ha un pou de glaç. Hom creu que és d'origen medieval i que fou reconstruït durant el s. XVIII.