Vilanant, Alt Empordà

L'alt campanar de l'església de Vilanant es veu de lluny, dominant tot el terme, saludant el foraster... Turons i serralades poc elevades, extensos camps de cereals, oliveres, pinedes... Envolten una pinya de cases velles amb portals adovellats i rústiques finestres. El municipi és força extens (uns 12 km2) format per alguns veïnats (antic lloc de Coquells) i masies escampades. El poble es troba a uns sis kms. a ponent de Figueres, entre els cursos dels rius Manol i el seu afluent el Rissec.

La majoria de la població viu de l'agricultura (cereals, oliveres i ferratges pel bestiar) i la ramaderia (granges de porcí, ramats d'ovelles). Actualment només han quedat sobrevisquent les explotacions agràries més importants. Aquells petits rems que abans eren suficients pel sosteniment d'una família ara han desaparescut i això ha comportat l'abandonament de moltes cases i la forta devallada de la població en els darrers 40 anys. Ara moltes d'aquestes cases d'antigues famílies del poble serveixen de segona residència a aquestes famílies o a d'altres foranes que compraren cases pairals, les restauren i hi passen els caps de setmana i les vacances. Per això Vilanant pren vida sobretot a l'estiu, les cases es veuen habitades, hi ha gent pels carrers, flors als balcons, roba estessa... En canvi a l'hivern el poble sembla mort, abandonat, portes i finestres tancades, fred i només la tramuntana passejant-se i xiulant pels carrers.

L'any 1718 Vilanant tenia 191 habitants que passaren a ser 683 l´any 1860. L´any 1900 en tenia 538, uns 406 l´any 1950, 284 h. l´any 1991 i l'any 2001 va arribar als 295 habitants.

En un testament de l'any 966, el comte Sunifred llegà al monestir de Banyoles un alou que es trobava entre els llocs de Vilanant i Coquells. L'any 978, en la dotació del monestir de Sant Pere de Besalú, s'esmenta el lloc de "Villa abundant", que els estudiosos han identificat amb Vilanant. L'any 1017, en una butlla papal de Benet VIII, es confirmen les possessions (cases i terres) que el monestir de Sant Esteve de Banyoles tenia a Vilanant. L'església de "Sancte Marie de villa Bundanti" s'esmenta l'any 1018, en l'acta d'uns judicis celebrats a Besalú en presència del comte Bernat de Tallaferro.

Els anys 1279 i 1280 torna a constar documentada l'església de Vilanant. L'any 1289 el noble Bernat de Soler prestava homenatge al bisbe de Girona per la tercera part del delme de la parròquia de Vilanant, que tenia per ell l'hereu de Bernat de Palau. Durant els segles XIV, XV i XVI la família noble dels Palau, senyors de Palau-Surroca de Terrades, ostentaren també la senyoria de Vilanant.

L'any 1319 Guerau de Cervià reté homenatge al bisbe de Girona per dues parts del delme de Vilanant que tenia per ell Bertran de Soler, i de les quals una la tenia per l'esmentat Bertran, Pere de Palau i l'altra Ramon de Palol Sabaldoria. També prestà homenatge pel delme de "Cogolellis", parròquia de Vilanant. En un inventari de les propietats del priorat de Lledó, de l'any 1587, s'esmenten unes terres del terme de Vilanant.

El topònim "Vilanant" prové del mot llatí "vila" i un nom de persona també llatí:"vila d'Abundantius". Hom creu, encara que no s'ha pogut provar per l'arqueologia, que devia haver-hi una vil.la romana. L'any 1967, en un camp proper al poble s'hi trobà una destral de bronze.

L'església de Santa Maria de Vilanant presentava les façanes exteriors i els murs interiors colgats per capes d'arrebossat fins al principi dels anys 70. Això amagava les antigues estructures romàniques de l'església, que es poden datar dels segles X i XI.

Les restauracions dels darrers anys han permès retrobar l'antiga porta romànica de la façana principal i l´aparell en "opus spicatum" en l'absis central de l'església. S'ha d'esmentar que l'any 1970 l'historiador Joan Badia i Homs i altres investigadors, amb el permís del rector de Vilanant, mn. Ramon Tubau, procediren a repicar alguns panys dels murs interiors de l'església, trobant-se els primers aparells amb "opus spicatum". L'església de Vilanant és de planta basilical. Posseeix tres naus i una capçalera formada, originàriament, per tres absis, el central de planta rectangular i els laterals de ferradura. Es considera un monument de transició entre el pre-romànic i el romànic.

Actualment es poden veure una part de les façanes que exhibeixen el parament altmedieval, amb dues grans finestres d'una sala esqueixada a la façana sud, i la porta, amb llinda i arc de descàrrega, al centre de la façana oest. L'interior presenta una estructura de tres naus amb coberta de voltes de canó, amb perfil semicircular, reforçades per arcs torals, els pilans dels quals foren alterats per l'obertura de dos grans arcs de comunicació entre les naus.

A la capçalera s'han perdut les dues absidioles de planta semicircular ultrapassada i només es conserva l'absis central, de planta rectangular, amb un arc triomfal semicircular. Destaquen les impostes dels arcs torals, que tenen una interessant decoració geomètrica esculpida en baix relleu i les finestres de l'absis central i de la façana de ponent, que presenten una construcció idèntica a les finestres de l'absis del monestir de Sant Pere de Rodes. L'església ha sofert modificacions al llarg dels segles XIV, XV i XVII. L'any 1928 tant els murs exteriors com els interiors foren coberts per una capa de remolinat.

A l'extrem sud-oest de l'edifici hi ha una escala de cargol per accedir al cor i al terrabastall que es construí damunt de les naus. En aquest terrabastall s'hi obren algunes finestres que possiblement havien servit de merlets car pot tractar-se d'una obra amb finalitats defensives, construïda durant els segles XVII-XVIII. Dins d'aquest terrabastall es pot veure l'antiga coberta de lloses de pissarra de l'església. L'alt campanar fou construït durant el s. XIX, substituïnt un altre de més antic. S'alça sobre l'absidiola septentrional, amb planta quadrada i arcades de mig punt en la part alta. Una coberta amb forma de piràmide remata la torre.

A pocs metres al sud-oest de l'església hi ha la capella de Sant Sebastià. És una construcció de planta rectangular, orientada a ponent i coberta amb volta d'arestes. A la façana principal hi ha una porta rectangular que duu grabada la data de 1650. Aquesta capella ha servit durant molts anys d'Ajuntament.

A la banda nord de l'església, formant part d'una casa que s'hi adossa, hi ha les restes d'un casal fortificat. Es conserva una torre de planta circular que presenta unes obertures rectangulars que devien haver servit d'espitlleres. Pel costat de llevant d'aquesta torre hi ha un mur que presenta un gran portal adovellat amb un escut i la data 1561. A la part superior d'aquest mur hi resta una filada de merlets. Hom suposa que aquest casal pertanyia als nobles Sarroca-Palau, senyors de Vilanant.

Passejant pels carrers estrets, foscos i humits del poble observarem que les cases són força antigues, dels segles XVI i XVIII. Algunes presenten la pedra de les façanes al descobert, amb portals adovellats i finestres rectangulars, renaixentistes, decorades amb senzills motius geomètrics i florals.

Vers l'extrem sud-oest del nucli habitat hi ha una casa que conserva el ràfec de la teulada decorat (s. XVIII). Els motius pintats són diversos: galls, estels, triangles i una gran varietat d'enreixats. També hi ha la inscripció: FRANCISCUS CASELLAS 1757.

El castell dels moros o també anomenat Castell de Solers es troba a l'extrem oriental d'una carena, damunt la confluència de la riera de Cistella amb el Manol, uns 2 kms. a ponent de Vilanant. El millor camí per trobar-lo és el que partint de la carretera de Vilanant a Cistella, condueix al mas Rodeja i a l'ermita de Sant Jaume dels Verders, que es troben a la vora de les ruïnes del castell, a uns 300 mts. de distància. L'indret està cobert per espesses boscúries de pinedes i alzines.

Tot i tractar-se d'un castell datable de finals del s. XI o principis del XII, no es tenen notícies històriques d'ell. Es creu que podria ser el castell originari de la família Soler o Solers, senyors de Vilanant. Segons Ferran del Campo i Jordà fou abandonat abans de finalitzar l'Edat Mitjana o potser després de les guerres dels remences, el segle XV, i s'anà enderrocant fins a arribar a l'estat actual. Aquest castell fou construït utilitzant còdols de dimensions irregulars, disposats en fileres. A la part més alçada del pujol on s'alça hi ha una enlairada torre de l'homenatge. Al seu voltant existeix un reduït perímetre emmurallat i un altre molt més gran, de planta més o menys rectangular, atalussat, amb una porta al sud i les restes d'una torre de forma apuntada a l'angle nord-est, per tal d'evitar l'impacte dels projectils llançats per les màquines de guerra en cas de setge.

Prop de les ruïnes del castell hi ha l'ermita de Sant Jaume de Verders. Tot i haver estat reconstruïda durant el segle XVIII conserva algunes restes de l'església anterior, romànica (S. X-XI). La capella actual és d'una nau. La capçalera a l'exterior és carrada i no forma cantonades amb els murs de la nau. A l'interior el presbiteri afecta forma semicircular.

La façana principal, o frontis, posseeix una porta rectangular amb la data 1724. Al damunt hi ha una petita finestra amb una llinda amb la següent inscripció: 1729 ISIDRO RODEJA. La façana principal acaba formant un petit campanar de cadireta, d'un sol arc. El mur meridional de l'edifici és el que presenta els vestigis més antics. Es conserva una part de l'antic mur romànic on s'hi observa l'inici de la cobertura d'una volta. El seu aparell és de rierencs escapçats, i bastament escairats, que s'afileren (s. X-XI).

El veïnat de Cloquells, format per un conjunt de masies escampades, es troba al nord-oest de Vilanant, a poc més de dos kms. de la població.

L'antiga església de Sant Salvador de Coquells, avui sense culte, es troba prop del camí que porta al mas Genover i al costat del mas Llobet. És un temple d'una nau amb absis semicircular que presenta elements constructius romànics dels segles X-XI. Des de fa molts anys ha servit de paller de la masia veïna. La portalada, en el mur meridional de la nau, és adovellada amb un sol arc de mig punt. En aquest mateix mur de la portalada, vora l'extrem oriental, hi ha una finestra de doble escaixada i arcs de punt rodó monolítics. S'hi han obert algunes finestres modernes que poden haver destruït les antigues.

La volta de la nau no es conserva, l'arc triomfal, de mig punt, de dovelles ben tallades, té impostes de secció excorbades i és sostingut per pilastres rectangulars. La volta de l'absis, que es conserva, és de quart d'esfera, feta amb petites pedres que es disposen en semicercles concèntrics. El parament constructiu d'aquesta església és de carreus de pedra calcària mal escairats que sovint, no a per tot, s'afileren. Caldria una restauració a fons per assegurar la conservació futura d'aquest important monument romànic, força desconegut i poc estudiat.

A pocs metres de Sant Salvador de Coquells hi ha les restes d'un edifici fortificat. Els murs que es conserven tenen una alçada de 4 metres; i presenten dues espitlleres. El parament està format per pedres mal escairades i col.locades sense afilerar-se (s. XIV-XV).

A uns 200 m. de l'església de Coquells hi ha el mas Genover. És una gran masia del segle XVIII. Posseeix un gran portal adovellat amb un escut i la data 1735. Les finestres són rectangulars. La capella de Sant Joan del mas Genover és una petita construcció d'una nau amb absis semicircular. A la porta de la façana principal s'hi llegeix: JOAN GENOBER 1771.

El municipi de Vilanant posseeix un paisatge i uns edificis d'interès que conviden a visitar-lo de tant en tant, perdre's pels camins que hi ha entre les boscúries pot ser un plaer.