Joan Carles Subirats

Psicòleg de professió, especialitzat en recursos humans i amb una trajectòria de més de vint anys. La detecció d’un càncer i el posterior tractament el van portar a escriure un diari que s’acabaria convertint en el llibre “A dos pams del cel”.

A vostè li van servir els seus coneixements professionals com a psicòleg per encarar la malaltia?

Segur que sí. Sempre dic que de tot s’aprèn, i encara més en una llicenciatura com psicologia. També hi va relacionat el caràcter de la persona, la manera de ser i com afrontes les situacions, però si tens les eines i els coneixements de ben segur que ajuda.

Quina reacció té quan li diuen “té càncer limfàtic”?

Com qualsevol diagnòstic d’una malaltia greu és un sotrac important. Et capgira tota la vida, familiar i professional. Has d’assumir la situació. És molt important que quan tenim notícies d’aquest tipus, acceptar la situació amb tota la dificultat i duresa que suposa. Perquè quan més aviat acceptes la realitat, més fàcil és encarar la situació, mentalment i tot el que comporta la malaltia i el tractament.

I quin paper adquireix la família?

És un pilar bàsic imprescindible que et fa suportar millor aquest situació tan dura. Per a mi ha estat el motor que m’ha ajudat dia a dia a tirar endavant. Òbviament penses molt en els que estan al teu costat, i en el llibre es tracta bastant.

Quan decideix escriure un llibre sobre el càncer?

Un dia em surt un bony al coll i em diagnostiquen càncer limfàtic. El primer dia de tractament de quimioteràpia haig de fer una sessió amb una durada superior a la mitjana habitual, set hores. Quan estic a la meitat de la sessió, li demano a la meva dona que em porti una llibreta i un bolígraf. Volia escriure un diari personal per la família, un cercle íntim.

I com passa d’un diari personal a un llibre?

Van fer dos factors. D’una banda, la meva dona va començar a fullejar algunes pàgines i em va proposar fer-ne un llibre.  I l’altre va ser quan em tocava la tercera sessió de quimioteràpia, estava a la sala d’espera de l’Hospital Josep Trueta de Girona, i em vaig trobar un llibre escrit per un metge al taulell que posava “un euro de cada llibre venut anirà destinat a la Fundació Oncolliga”. Aquest també és el motiu pel qual el meu llibre té un caire més social.

Explicar obertament vivències tan íntimes i personals no ha de ser fàcil, es perd la privacitat. No s’ho va repensar abans de publicar el llibre?

Si faig un anàlisis del llibre, i del feedback que tinc, és tot molt positiu. Hi ha una clau: els orígens del llibre. Es tracta d’un relat personal basat en la meva història i dedicat a la meva família. És cert que quan va arribar el moment de fer-lo un llibre vaig tenir uns segons de reflexió, de si havia de modificar alguna cosa, per tota la intimitat i l’emotivitat que hi havia bolcada. Però no vaig modificar res. Volia que quedés plasmada aquesta malaltia, que ha estat tant tabú, com una malaltia més. Puc definir que em despullo davant de la gent? Sí. Malauradament tots tenim coneguts, amistats o família que l’han patit, però en el meu cas, fins que vaig fer la primera sessió de quimioteràpia, puc dir sincerament, que no tenia ni idea del que era. No volia que la gent del meu voltant li passés com a mi. Amb el contingut del llibre volia transmetre tota la crueltat i duresa que significa el càncer.

Qui escriu ho fa pensant en qui llegirà. En qui pensava vostè?

L’inici, com deia, era enfocat als meus familiars. Quan es converteix en un llibre, es compleixen els missatges que m’havien donat des del meu entorn: ajudar a molta gent. La veritat és que em transmeten el feedback persones que ha patit i pateix el càncer i familiars directes. M’ha sorprès moltíssim que noies de 14 i 15 anys que s’han llegit el llibre. Quan el vaig escriure no pensava en aquestes franges d’edat. I també tinc missatges de gent que no ha passat, sortosament, aquest mal tràngol. Com que és una història basada en fets reals, els permet endinsar-se en un món que per ells és desconegut i que els permet veure tot allò que envolta la malaltia. De fet, no és només un llibre sobre el càncer i el seu tractament, es tracta del dia a dia d’una persona qualsevol, en aquest cas soc jo, que et permet gaudir de l’entorn que tenim a l’Empordà, els camins de ronda de Llançà, el Port de la Selva i Portbou, o endinsar-te en les meves aficions, com la gastronomia. M’he trobat persones que fan la “ruta gastronòmica A dos pams del cel!” (riu).

És molt optimista.

Soc optimista de mena, positiu, i segur que la forma i actitud de ser m’han ajudat a afrontar la situació.

Els metges també diuen que l’actitud és molt important.

Correcte. Els pensaments positius sempre ajuden a gestionar millor els entrebancs que apareixen al camí. I l’actitud depèn de nosaltres mateixos, i una de les claus és la confiança que he tingut. Sortosament la medicina ha evolucionat, a Catalunya tenim un equip mèdic, especialistes d’oncologia, dels millors de tota Europa. I ho he viscut en primera persona!

També farà com el llibre d’aquell metge, que destina una part a l’Oncolliga?

Sí!  Quan vaig decidir fer el pas, amb aquest caire social, pensava que quan arribés a final d’any podria fer números i donar una part a la Fundació. No hagués imaginat mai, que en la mateixa presentació del llibre, l’11 d’abril a l’Auditori de Girona, podria entregar un xec de 1.050 euros a la presidenta de la Fundació. Havien passat poc més de dos mesos de la publicació, i el boom continua!

I com encara el futur?

Mai hagués pensat tenir aquest èxit en set mesos que fa que el vam publicar. Estem a la quarta impressió del llibre en català, estic fent presentacions del llibre arreu de Catalunya, i el 15 de novembre m’entreguen la versió en castellà. Ara bé, el nom del llibre s’ha traduït a “A las puertas del cielo”. També m’han proposat fer xerrades a instituts. No em tanco cap porta i em deixo endur per la corrent.

Joan Carles Subirats

 741 visualitzacions totals,  2 vistes d’avui