Periodista de formació, va rebre el Premi Nacional de Cultura el 2014 per la seva trajectòria com a autor i crític literari
Nascut a Figueres el 1963, Vicenç Pagès es va llicenciar en Periodisme i de seguida va començar a mantenir una activitat professional i literària a Barcelona, on també va exercir de professor a la Universitat Ramon Llull. Entre les seves primeres obres figuren “Cercles d’infinites combinacions” (1990), “Grandeses i misèries dels premis literaris” (1992) i “El món d’Horaci” (1995). L’any 1997 va veure la llum el seu primer gran èxit, la novel·la curta “Carta a la Reina d’Anglaterra”, que narra en cent pàgines mil anys de la vida del protagonista. A aquest llibre el seguirien “Un tramvia anomenat text” (1998), un assaig sobre l’escriptura, i la novel·la “La felicitat no és completa”, premi Sant Joan 2003.
El 1999 va obtenir el premi Documenta amb el recull de contes “En companyia de l’altre”. El 2004, el recull “El poeta i altres contes” va obtenir el premi Mercè Rodoreda. El 2006 va aparèixer “De Robinson Crusoe a Peter Pan”, un assaig sobre literatura juvenil. Després dels dos ‘best sellers’ empordanesos (“Els jugadors de whist” i “Dies de frontera”), el 2011 va publicar l’almanac literari “El llibre de l’any”, i el 2013 el llibre infantil “La llentia viatgera”. Durant dècades va desenvolupar una amplíssima tasca de crític literari a la premsa. Entre el seus darrers llibres destaquen, el 2017, “La música i nosaltres” i “Robinson”. A finals de l’any següent obté el premi Mitrofan pel conjunt de la seva obra. El 2020 publica “Memòria vintage” i “Les pudors en la literatura”. Tenia a punt de publicar una nova obra, “Kennedyanna”, un assaig sobre la família Kennedy.
Pagès era l’autor de referència de Figueres del segle XXI i també un dels grans noms de la literatura catalana del moment. La seva sobtada desaparició als 58 anys, el passat 27 d’agost, va provocar infinitat de reaccions de sorpresa i d’enuig entre amics i coneguts, entre el món cultural i els seus lectors. El decés es va produir el capvespre del passat 27 d’agost i des d’aleshores les mostres de condol es van exterioritzar des de tots els àmbits, com reflectien les xarxes socials, remarcant el seu valor literari i el seu tarannà personal. Els funerals es van celebrar al tanatori de Torroella de Montgrí, municipi on residia des de feia dècades. Descansi en pau.
“ELS JUGADORS DE WHIST”, LA GRAN NOVEL·LA DE FIGUERES
Malgrat que havia fixat la seva residència al Baix Empordà, Pagès era un figuerenc profundament enamorat de la seva ciutat i de la seva comarca. Això va quedar en evidència que el 2009 va publicar “Els jugadors de whist”, la seva obra més popular i èxit de vendes a Catalunya. Se la va qualificar com “la gran novel·la de Figueres” i, de fet, va situar-nos en el mapa literari del país durant un temps. El 2013 va guanyar el Sant Jordi amb “Dies de frontera”, que també tenia l’Alt Empordà com a escenari i va representar un altre èxit editorial.
El 2010, en plena ebullició de l’èxit d’”Els jugador de whist” –durant un temps es va plantejar portar-la al cinema- l’escriptor va pronunciar el pregó inaugural de les Fires i Festes de la Santa Creu. Com ja havia fet en articles i entrevistes anteriors i posteriors, va explicar què era la “figueresa”, un concepte que havia anat observant des de la seva infantesa. Pagès considerava que “l’esport nacional de la gent de Figueres és parlar malament de Figueres”. Des dels records de joventut assenyalava que els seus conciutadans “més que crítics eren desconsiderats, de vegades grollers, fis i tot despietats. A Figueres tothom parlava malament de Figueres, tots coincidien en el fet que Figueres no només no era perfecta, sinó que era un desastre, una ciutat infumable i ensopida, un indret maleït pels déus i castigat pel destí”.