Esther Celda, dona, metgessa geriatra i directora d’Atenció Sociosanitària de la Fundació Salut Empordà
El dia 21 de gener una dona va ser violada a Figueres. Després d’una brutal agressió va ser ingressada a l’Hospital de Figueres i va precisar intervenció quirúrgica. La notícia va aparèixer a tots els mitjans de comunicació.
Una nova agressió sexual a una dona al nostre país. En aquest cas, però, alguns aspectes han estat significativament diferents i m’han generat alarma. I és que han passat més de 30 dies i, al marge d’alguna tímida condemna institucional, no hem assistit a cap altra reacció pública, ciutadana o institucional.
No hi ha hagut aturades, minuts de silenci, manifestacions o cartes als nostres representants polítics. No hi ha hagut seguiment mediàtic, excepte per informar de la detenció del presumpte agressor. Pot ser, perquè ELLA viu sola, no té pares, ni fills, ni germans, i té poca xarxa social. Pot ser.
Continuo reflexionant i una dada es fa palesa: ELLA té 95 anys, és una persona gran. ELLA no és una àvia (com va aparèixer en algunes notícies), ja que no té néts. ELLA no ha patit una situació de maltractament a les persones grans (massa sovint silenciades, minimitzades, invisibilitzades, infradetectades i infradenunciades), sinó que ha estat víctima d’un delicte greu contra una dona.
Si ha estat una altra dona agredida, per què no hem reaccionat com en d’altres casos? Sento cert malestar en la meva reflexió i em sorgeix una pregunta que encara em genera més incomoditat. Pot ser que tots plegats siguem edatistes i no en siguem conscients? Discriminem en funció de l’edat sense adonar-nos-en?
L’Organització Mundial de la Salut (OMS) va elaborar un informe en el marc de la Campanya Mundial contra l’Edatisme que concloïa que la meitat de la població mundial és edatista contra les persones grans. Per tant, la resposta a la meva pregunta és “sí, una persona de cada dues persones ho som”.
L’edat és una de les primeres coses que observem en les altres persones. L’edatisme sorgeix quan “l’edat s’utilitza per categoritzar i dividir a les persones per atributs que ocasionen dany, desavantatge o injustícia, i disminueixen la solidaritat intergeneracional” (OMS). Pot tenir diferents dimensions, fent referència a com pensem (estereotips), com sentim (prejudicis) i com actuem (discriminació) cap als altres o cap a nosaltres mateixos per motiu d’edat. Té greus conseqüència per a les persones grans: menor esperança de vida, salut física i mental deficient, major risc de solitud i major probabilitat de ser víctimes de violència i abús.
Segons l’OMS, l’edatisme s’inicia a la infància i es reforça amb el temps. Des de petits, les nenes i els nens reben indicacions del seu entorn sobre estereotips i prejudicis de la seva cultura que interioritzen ràpidament. Les persones utilitzem aquests estereotips per extreure conclusions i orientar els nostres sentiments i comportaments cap a les altres persones.
La naturalesa de l’ésser humà és complexa, sens dubte. Alguns pensadors sostenen que l’ésser humà és social per naturalesa i, per tant, bondadós, com Aristòtil. Altres defensen que l’home és antisocial, subjecte únic amb drets i desitjos desvinculats dels altres, com Hobbes. Fins i tot, n’hi ha que pensen que l’altre pot ser un enemic, com Sartre. Finalment, autors com Rousseau apunten a què l’home no està destinat per pròpia naturalesa a viure en societat ja que pot realitzar-se perfectament aïllat, però que és l’educació la que el fa un ésser sociable. Confio en aquesta darrera teoria.
Podem lluitar contra l’edatisme en les persones grans amb voluntat política i legislació i, especialment, amb intervencions educatives i de contacte intergeneracional a tots els nivells. ELLA necessita justícia i cures, que estan garantides. Però crec que també ens cal reflexionar, com a societat, sobre els nostres valors, les nostres prioritats, el nostre llenguatge i el nostre model educatiu. I fer-ho des del respecte als drets i la justícia, i no des de la condescendència, el paternalisme o, simplement, el silenci.
