Núria Escarpanter, alcaldessa de Llançà.
Creu que El 8M és també una jornada de memòria?
El 8M és, sobretot, un dia per reconèixer trajectòries que massa sovint han quedat a l’ombra. A Llançà hi ha hagut moltes dones clau: dones del mar que han sostingut famílies mentre els homes pescaven, treballadores del sector serveis que han impulsat el turisme, pageses, comerciants, mestres, cuidadores, llevadores i també algunes de les primeres bibliotecàries que van contribuir al creixement cultural i social del municipi. Potser no sempre tenen noms coneguts als llibres d’història, però sense elles el poble no seria el que és avui. La memòria col·lectiva també és justícia.
Precisament per això, des de l’Ajuntament de Llançà, quan vam arribar a l’alcaldia vam impulsar la campanya “Dóna’m un nom”, amb la voluntat de visibilitzar aquestes dones que han format part de la nostra història col·lectiva. Ho hem fet donant els seus noms a espais públics del municipi, perquè el seu llegat perduri en el temps i formi part del dia a dia de la ciutadania. Creiem que és una manera molt significativa de reconèixer-les i de transmetre a les noves generacions que el progrés de Llançà també s’ha construït gràcies a elles.
Com poden els ajuntaments contribuir a facilitar la conciliació real de les famílies?
La conciliació real passa per polítiques concretes i recursos tangibles. Des de l’Ajuntament de Llançà intentem que els serveis educatius i els de lleure siguin en horaris compatibles amb la jornada laboral. També es promouen activitats extraescolars accessibles i intentem garantir serveis públics de qualitat. Però també és important impulsar una cultura laboral més corresponsable i sensibilitzar perquè la cura no recaigui només en les dones. La igualtat s’aconsegueix quan les polítiques públiques i els canvis socials avancen junts.
Quin paper poden jugar les entitats i el teixit associatiu local en la construcció d’una cultura més igualitària?
El teixit associatiu és fonamental perquè arriba allà on sovint l’administració no pot arribar sola. Les entitats culturals, esportives, educatives o socials tenen la capacitat de generar referents, promoure lideratges femenins i incorporar la perspectiva de gènere en el dia a dia: des del llenguatge fins a l’organització d’activitats. Quan una comunitat participa activament, la igualtat deixa de ser un concepte abstracte i es converteix en una pràctica compartida.
Quina seria la fita que t’agradaria haver assolit al municipi en matèria d’igualtat d’aquí a uns anys?
M’agradaria que d’aquí a uns anys no haguéssim de parlar de desigualtats perquè aquestes ja no condicionessin les oportunitats de ningú. Que les nenes i els nens creixin amb les mateixes expectatives, que la conciliació sigui real, que no hi hagi bretxa salarial ni violències masclistes, i que la presència de dones en espais de decisió sigui normalitzada. En definitiva, que la igualtat sigui una realitat viscuda i no una reivindicació pendent. Estem en el camí i estic convençuda que Llançà ho aconseguirà


