Però ni la festa més compartida i familiar de l’any sembla ésser capaç de calmar la tormenta política universal que s’ha desfermat arreu del món. És com si la classe política hagués perdut la seva principal, però imprescindible, característica: el seny. Ni els anys de la guerra freda semblaven tan convulsos. A vegades, penso que la culpa és dels mitjans de comunicació, ara que necessiten vendre espais publicitaris als executius de les grans agències perquè ja no venen gaires exemplars als ciutadans, i que per això han de convertir cada mosca en un elefant. El més important sembla ésser la foto, el tamany del titular i no el contingut de la notícia. Però no, la realitat és que els grans poca-vergonyes d’aquest món estan aprofitant els canvis en els hàbits de consum de la informació de la societat, per a proliferar-se i intentar quedar-se amb un tall del pastís que fem créixer entre tots – un ‘engreix impositiu’ que ja no qüestiona ningú.
El que més m’amoïna, però, és que no cal ésser Maduro, Milei, Netanyahu, Putin, Sánchez o Trump per a formar part del “Club del Grans Mossegadors”, una associació a la que cap polític vol pertànyer. Per esdevenir membre, el que menys importa és la seva ideologia o si governen un poble, una ciutat o un país. Només cal que aspirin a dominar el seu entorn, que tinguin una bona dosi d’afany de protagonisme i que sàpiguen utilitzar amb destresa les eines necessàries per assolir el poder que volen conquerir – sobretot el populisme – i després abusar d’ell. En principi, qualsevol polític ‘amb càrrec’ és culpable, perquè tots aquells, sortosament encara la gran majoria, que realment tenen vocació i capacitat per a vetllar per allò que és de tots i que donen molt més del que reben a canvi dels seus sacrificis, passen pràcticament desapercebuts, perquè en política ‘la feina ben feta’ no només ‘no té preu’, sinó tampoc cap notorietat.
És precisament per això, que aquest “Club”, genera tantes expectatives, sobretot en tots aquells que no poden ésser membres perquè els hi manca alguna de les característiques ‘essencials’ per a esdevenir-ho, però també en els gegants exèrcits de periodistes, ara que són llicenciats, per intentar trobar aquella mosca que un cop convertida en elefant, també els fa ‘gegants’ a ells. De fet, tots dos col·lectius col·laboren a la foscor per intentar generar els grans titulars que tant beneficien a uns i altres, tot perjudicant a tota la resta.
Què està succeint a Figueres, per exemple? És cert que soc un admirador confés de la impressionant feina que està fent en Jordi Masquef a l’Ajuntament. També entenc que els seus opositors no saben ni com afrontar l’explosió de la seva popularitat, que certament s’ha guanyat a cops de puny i ‘collons’, però no amb dubtes sobre les seves intencions i honestedat. I ningú no pot qüestionar que està dedicat en cos i ànima a girar la truita d’una tendència suïcida que estava portant a la capital de l’Alt Empordà d’èsser una de les petites ciutats més notòries del món a un pàrquing insegur, inhabitable i gegant d’un petit museu que no pot créixer gaire més per la seva pròpia definició: està dedicat únicament i exclusiva a l’obra d’un (impressionant, això sí) sol pintor, que ja ha deixat de crear. I no sembla que els crítics de l’alcalde tinguin cap proposta alternativa. Només se’l volen ‘carregar’, que és l’única parcel·la de poder a la que poden aspirar. I molt probablement, la seva motivació serà encara més miserable. Conec gent que el menyspreen simplement perquè no els hi ha dit el que volien sentir.
A Roses, tenim un altre exemple d’un membre del “Club” dels més impresentables – aquest sí exalcalde. Des de molt petit havia deixat ben clares les seves intencions, que van molt més enllà de la vara. I quan finalment la Montse Mindán li va lliurar les claus del ‘seu’ despatx, els rosincs ens vam adonar del ‘pufo’. No només no tenia cap mena de proposta realment ‘única’ pel poble que l’ha vist néixer, sinó que a més odia la principal font de prosperitat de la Vila, el turisme. En Joan Plana certament posseeix algunes de les característiques imprescindibles per a triomfar en política: ambició, retòrica, tàctica i presència. Al final, però, no ha estat a l’alçada del càrrec perquè no ha sabut convèncer a ningú de la ‘veritat’ a les seves intencions, que anaven molt més destinades a impulsar la seva ambició personal que a defensar res que no fos ‘seu’. Tot i així, sembla que moment “s’en surt”. Després de només dos anys com a batlle, ha sabut convèncer el seu partit (ERC) d’ésser ‘mereixedor’ d’un càrrec a la Diputació (increïblement és vicepresident segon de Turisme), tot i cobrant ‘un dineral’ (al voltant d’uns 6.000 € mensuals, tot i que la Diputació ‘amaga’ les xifres exactes en un web molt complex des de 2021). A més l’Oriol Junqueras l’ha anomenat ‘responsable d’estratègia’ del partit, després de no haver sabut ni tant sols dissenyar una estratègia per a renovar el càrrec a l’alcaldia, perquè cap dels seus ex socis volien tenir res més a veure amb ell.
Aquesta és la perspectiva. Almenys per aquest any. Al proper capítol, parlarem d’una nova espècie de ‘rata’ que s’ha descobert a la Vila marinera de Roses. No només fuig del vaixell just quan comença a enfonsar-se, sinó que a més és ella mateixa la que li ha causat la via d’aigua. I encara no té nom ‘genèric’. Però segur que li trobarem!
BON NADAL A TOTHOM. I MOLT FELIÇ ANY NOU 2026!
Thomas Spieker