El passat mes de maig, el porter cadet del UE Figueres, Oriol Benet, de 15 anys, va patir una aturada cardiorespiratòria. La ràpida intervenció de professionals sanitaris que hi havia al camp i la disponibilitat d’un desfibril·lador van ser providencials. El cap del servei de Cardiologia de l’Hospital Josep Trueta, on va ser atès posteriorment, explica la importància del projecte Girona, territori cardioprotegit, que ja ha salvat a prop de 80 vides.
El que li va passar a l’Oriol és un incident poc habitual o hi ha més casos dels que imaginem?
Segurament hi ha més casos. El que sabem és que l’esport, malgrat que és saludable, en alguna gent els hi pot causar una mort sobtada, sobretot en persones que tinguin una malaltia hereditària i associada a problemes elèctrics i a problemes mecànics del cor que es poden agreujar amb l’esport o que es pot desencadenar l’esdeveniment precisament quan s’està posant el cor sota estrès com és el cas d’estar desenvolupant activitat física. Òbviament aquests són casos molt mediàtics perquè normalment són esportistes i és gent molt jove.
Nosaltres fa 10 anys que estem desenvolupant el projecte Moscat (Mort Sobtada a Catalunya), en el qual estem fent estudis genètics a totes les autòpsies amb cor normal de menors de 50 anys, i també hi ha esportistes i el que veiem és que un 30 o un 40% de les persones que es moren fent activitat física tenen alguna malaltia hereditària, per la qual cosa després hem de valorar als familiars perquè pot haver-hi algun d’ells que estigui en risc pel sol fet de ser una malaltia familiar.
El que si és més conegut són els casos que es donen entre persones que practiquen esport amateur, especialment entre els que fan curses i proves els caps de setmana. Hem perdut una mica el nord del que hauria de ser esport o exercici saludable?
Òbviament, la gent cada vegada vol fer més esport i el vol fer més agressiu i més intens. A nosaltres el que ens interessa és que la gent faci esport com activitat saludable. Però també hi ha qui el fa com activitat professional o econòmica. El que passa és que jo crec que la gent ara s’atreveix a fer activitat esportiva molt més agressiva i intensa del que hauria de fer o del que hauria d’estar aconsellat segons el seu nivell d’entrenament.
Les persones que ens preocupen són aquelles d’entre 40 i 45 anys que fa vint anys que no fan esport, que s’han engreixat una mica i que tornen a agafar la bicicleta perquè es volen aprimar i volen fer la mateixa pujada, la mateixa muntanya que feien quan tenien 20 anys. El problema és que aquesta gent s’ha trobat bé, però el problema és que la malaltia coronaria que pot causar un infart és una malaltia silent. Va evolucionant, va avançant any rere any i, per tant, si no la notes, la gent es pensa que es troba bé. Per això recomanem tant i tant que la gent vagi a un metge a fer-se una revisió abans de posar-se a fer esport d’alta intensitat.
El fet que hi hagués un desfibril·lador al camp va ser clau en la recuperació de l’Oriol?
Absolutament. Sense un desfibril·lador, si l’Oriol hagués tingut la mort sobtada en qualsevol camp de futbol sense desfibril·lador, segurament avui no ho explicaria. El que veiem és que la recuperació d’aquestes persones quan pateixen una mort sobtada és un cúmul de circumstàncies favorables: gent que coneix les maniobres de reanimació, gent que sap que hi ha un desfibril·lador al voltant, en aquell moment passava una ambulància, ha tingut la sort de fer una parada cardiorespiratòria davant de la policia, davant d’un hospital… aquest són els casos que sempre ens arriben, i els que no ens arriben, malauradament, són aquella gent que estan en un lloc on no hi ha un desfibril·lador. El desfibril·lador va ser absolutament clau per salvar la vida de l’Oriol.
Per això la importància del programa ‘Girona, territori cardioprotegit’ que vas impulsar fa més de deu anys. Com va néixer aquesta idea?
Aquesta va ser una idea conjunta amb Dipsalut. En aquell moment, el seu president era Josep Marigó, i li demanaven desfibril·ladors els pobles i ell va decidir de posar en marxa un projecte per equipar i posar desfibril·ladors a tots els municipis de Girona. Això va ser una idea que es va posar en marxa fa 10 anys i ara tenim 750 desfibril·ladors i ara entrem a la segona fase d’aquest projecte. Segurament es posaran 250 desfibril·ladors més i, per tant, és un projecte territorial en una zona rural. En la seva categoria va ser un dels projectes més gran d’Europa i ha estat pioner en el camp de la desfibril·lació pública i ha aconseguit salvar unes 80 vides gràcies a ell, el que indica que el projecte va estar ben plantejat i ha estat un èxit.
La teva feina i la capacitat de salvar vides deu ser molt gratificant.
Sí. Si t’ho passes bé a la feina és gratificant. Òbviament es requereix persistència en totes les demandes que anem fent. Sempre intentem que la gent de Girona tingui el mateix tracte, com pacient, que qualsevol persona que viu a l’àrea del territori, especialment de l’àrea metropolitana barcelonina. De la ‘metropolilàndia’, que li dic jo. I això vol dir exigir els recursos humans, materials per poder donar el millor servei possible. Quan ho podem fer, tenim la gratificació personal d’haver-ho aconseguit, però no és fàcil. La cardiologia té això, quan dirigeixes o lideres un projecte de cardiologia, òbviament necessites tenir els recursos a mà, disponibles, per poder salvar aquestes vides.
Encara que l’eficàcia i utilitat dels desfibril·ladors està demostrada, va haver-hi qui va criticar el cost econòmic del programa.
Criticar és molt fàcil. En aquest país tothom posa bastons a les rodes a qualsevol projecte. El projecte Moscat va rebre bastons a les rodes, el projecte de la Facultat de Medicina de Girona va rebre tants com vulguis, el projecte de desfibril·lació pública també els ha rebut. Qualsevol cosa que ve del territori rep bastons a les rodes. Ningú es planteja mai les despeses econòmiques que es fan a ‘metropolilàndia’, però cada vegada que es vol desenvolupar alguna cosa al territori, Girona, Tarragona i Lleida, sempre hi ha la gent de torn que comença a criticar: que al territori no en sabran, que no tenen capacitat, que no tenen l’expertesa, sempre ens hi trobem.
Bé. Nosaltres hem de seguir endavant, nosaltres el que volem és tractar al pacient de la millor manera possible. Que el pacient arribi a l’hospital i rebi el millor tractament possible i que tinguem les eines millors per salvar vides. En el cas de la cardiologia i de la resta d’especialitats. Malauradament, darrere de cada decisió sempre hi ha qui posa bastons a les rodes. Ho diré amb paraules molt senzilles. En el territori hem de treballar el doble per poder arribar a demostrar la meitat. Aquesta és la realitat del nostre país.
Girona està a hores d’ara completament cardioprotegida?
No. Encara no. Òbviament hem fet un gran pas endavant amb el projecte Girona, territori cardioprotegit, però jo crec que de desfibril·ladors cada vegada hi haurà més. Més de privats, d’empreses, en els equipaments. Aquest programa el que ha fet és demostrar quelcom que hi ha havíem dit des d’un principi als seus detractors: el projecte és una batalla guanyada. No cal que ens hi barallem més, perquè el projecte només pot donar resultats positius. Salvarem una vida, salvarem deu o salvarem cent, però salvarem vides i això és el que hem demostrat.
Nosaltres tenim les dades, perquè el desfibril·lador ho grava tot elèctricament i veiem exactament que li passa al cor. I nosaltres veiem que tota la gent que hem salvat, sense el desfibril·lador estarien morts. Així de senzill. I, per tant, quan tu salves una vida de 15 anys i saps que té tota una vida al davant, en aquell moment pots posar tot el valor econòmic que vulguis de qualsevol vida. Per mi, com a metge, el valor econòmic és zero, perquè hem salvat una criatura de 15 anys.