Ha estat un estiu horrorós. Meteorològicament insofrible, turísticament lamentable i políticament insostenible. Sé que l’edat no m’ajuda, però la calor d’enguany hauria d’estar prohibida per llei i la constatació que els polítics no han fet res per a aturar-la, siguin del color que siguin, demostra que en realitat no serveixen per a res. Per a res més que per a buidar-nos les butxaques, es clar. I demano perdó per aquest sarcasme a tota aquella majoria ‘silenciosa’ de polítics, que han triat aquest ofici amb autèntica vocació per intentar millorar la vida dels seus conciutadans. És lamentable que quatre impresentables puguin malmetre tant el prestigi d’una professió que requereix tanta dedicació i a la que li corresponen tots els reconeixements públics del món, inclosos els dineraris, quan s’exerceix amb honor i responsabilitat. El que no mereixem els ciutadans, és haver de pagar sous estratosfèrics a pallassos sense ofici ni benefici, només per a satisfer els seus egos exacerbats i un afany de protagonisme que alimenten sense cap mèrit ni talent, per viure per l’eròtica del poder, mancats d’altres satisfaccions sexuals.
A més de la canícula, també s’han acabat la gran majoria de festivals musicals i concerts. Roses ha viscut una altre edició de SONS DEL MÓN èpica, tot superant els 30 mil espectadors per segon any consecutiu i augmentant l’assistència al Village fins als 6.500. La productora PROMO ARTS MUSIC del polièdric Xavier Pascual i el seu fantàstic equip de compromesos col·laboradors, han aconseguit convertir la Ciutadella de Roses en un espai ple de vida, música i color, on a més brilla el respecte per a la història d’un dels espais arqueològics més singulars i importants del país. Sense oblidar les NITS DE CIRC, amb les que en Genís Matabosch i en Joan Mompart no només han sabut continuar apropant la Ciutadella rosinca a propis i estranys, sinó que a més l’han convertit en una cita imprescindible de l’estiu cultural de la Costa Brava, tot ampliant les representacions fins a Palamòs.
Lamentablement, la proliferació de festivals i cicles artístics no només ens porta bones notícies. El precursor de tots els ‘grans’ esdeveniments musicals d’estiu de la Costa Brava, el FESTIVAL INTERNACIONAL CASTELL DE PERALADA, que il·lumina les nits de l’Empordà d’estels de renom internacional des de fa 40 anys, manté una programació d’inqüestionable qualitat artística, però tristament segueix sense recuperar el gran escenari dels Jardins del Castell que li havia atorgat fama mundial. Després de la pandèmia, però, les diverses i fins i tot a vegades contradictòries notícies sobre el futur d’una de les joies de la cultura empordanesa més preuades, que la família Mateu-Suqué havia anat polint any rere any amb una cura tan mimètica com generosa, sembla flotar amb rumb desconegut en un mar de rumors i especulació que desmereix la imatge de ‘vaixell insígnia’ de la que havia gaudit arreu d’Europa. Només podem desitjar que l’ara ja tercera generació d’una de les famílies preeminents del país, pugui superar aviat els obstacles que actualment semblen impedir tornar a aixecar el teló d’un dels escenaris més impressionants de la Mediterrània.
Un dels efectes perversos de la proliferació d’esdeveniments culturals de tota mena a les nostres contrades, és que sembla que cada poble, cada barri i gairebé cada carrer vulgui emular l’èxit de cicles com els més amunt esmentats o la SCHUBERTIADA de Vilabertran, l’ACÚSTICA de Figueres, el de LA PORTA FERRADA de Sant Feliu o CAP ROIG a Palafrugell. I com quasi sempre passa quan una idea es multiplica, la tendència no és a augmentar pressupostos i qualitat, sinó tot el contrari: baixa l’originalitat de les propostes, el nivell dels muntatges i la cura pels detalls. Vaig tenir l’oportunitat d’assistir a un dels ‘concerts’ (‘Tribut a Queen’) del MEDITERRANEAN GUITAR FESTIVAL en el marc incomparable de la Basílica de Santa Maria de Castelló d’Empúries. Era un dels més de 200 concerts (la gran majoria d’ells repetits) amb els que els promotors anunciaven portar “la millor sonoritat de la guitarra a les esglésies més emblemàtiques de la Costa Catalana”. Lamentablement, però, l’organització era tant precària i deficient que ningú no va recordar al públic assistent un detall tant imprescindible com habitual com és l’apagada dels seus telèfons mòbils durant l’actuació. En conseqüència, vaig veure l’actuació dels quatre músics a les pantalles dels mòbils dels assistents que seien davant meu, als que no semblava amoïnar gens que la gran majoria havíem vingut a veure un concert ‘en directe’, ni que les actuacions estan protegides per drets d’autor. Ans al contrari – tots volien emular les qualitats directores dels grans artistes darrere les càmeres, com ara Steven Spielberg o Pedro Almodóvar. Al final, però, la desorganització era el defecte menys significatiu del ‘concert’. És impossible que quatre músics – dos bons guitarristes, un teclista meritós i un aprenent de percussionista (els noms dels quals ni tant sols sortien al programa!) – puguin homenatjar, durant més de 10 minuts, a un dels grups més ben sonoritzats i simfònics de la història de la música, com la banda d’en Freddy Mercury. Per tant, el fracàs artístic era totalment previsible, malgrat els educats aplaudiments del públic. No hi tornaré a caure.
Aquest, però, no és l’únic problema del govern republicà de Castelló d’Empúries, que també ha d’afrontar la imatge d’ésser un dels més ‘sumisos’ de la comarca. El càrrec públic més rellevant d’ERC a les comarques gironines, l’efímer exalcalde rosinc Joan Plana, els acaba d’‘endollar’ un dels ‘morts’ de la seva breu legislatura, un tal Eric Ibañez, que havia ‘descobert’ precisament darrere el taulell de venda d’entrades del Museu de la Farinera de Castelló, per a convertir-lo – sense cap qualificació ni procés de selecció – en Regidor de Cultura de Roses (el Regidor de les xancles). I per si la seva nova contractació ‘a dit’ al consistori castelloní no hagués estat encara prou polèmica, als pocs dies d’ocupar el seu nou ‘càrrec’, se’n va anar de vacances, tot demostrant fefaentment el que dèiem més amunt. El món de la política està lamentablement farcit de personatges i personatgets absolutament desvergonyits que utilitzen la ‘res pública’ únicament i exclusiva pels seus interessos personals i particulars.
ESPEREM QUE LA TARDOR ENS PORTI AIGUA, SENY I FRESCOR!