L’estrena de la fantàstica mini-sèrie de TV3, creada per l’andorrà-rosinc David Pujol, no només m’ha recordat l’increïble procés de formació d‘elBullli’ com a ‘Meca’ mundial de la gastronomia des que es van fer càrrec en Juli Soler i en Ferran Adrià. També em va fer memòria de l’origen de la recerca de l’excel·lència que des del primer moment van impulsar els seus fundadors, Marketta i Hans Schilling. I ara que Pedro Sánchez ha convocat les eleccions per al 29 de novembre, que segons la majoria d’enquestes acabaran en la formació d’un govern espanyol del PP amb algú que encara està per determinar, també m’ha fet pensar que ara fa 30 anys El Bulli fou el principal escenari del principi de les negociacions entre el PP i CiU i que van acabar en el PACTE DEL MAJÈSTIC, que va permetre la investidura de J. M. Aznar com a primer president del PP (1996). Segons el Diari Ara, “El Bulli no va ser només un temple de l’alta cuina, sinó un dels despatxos de «diplomàcia gastronòmica» més decisius de la política espanyola dels noranta, actuant com a catalitzador personal de l’aliança Aznar-Duran <https://share.google/aimode/rntNue7wwQWv9uSqr>.
Havent tingut l’enorme privilegi d’ésser testimoni ‘de primera fila’, des de quasi el naixement de l’oasi culinari de Cala Montjoi, fins a gairebé el seu tancament, he pogut conèixer d’a prop a molts dels protagonistes implicats en la construcció del seu èxit, la gran majoria d’ells retratats a la sèrie amb excel·lents interpretacions de la gran majoria d’actors i actrius. I com a productor audiovisual, també soc conscient que la història ‘real’ sempre ha d’estar al servei del relat perquè el que menys importa, és la veritat de cada detall. El que realment compta, és l’esperit de la veritat, que no es pot comprometre a cap preu, com no l’ha compromès en David, que també és el principal autor del guió.
Per això, m’ha sabut greu que un dels més brillants elements narratius no hagi assolit tot el seu potencial dramàtic. És la història – completament inventada – del ressorgiment d’un antic membre de l’elit culinària catalana, el Restaurant Can Canabach. Tenia tots els elements d’un conflicte shakespearià (Romeo i Julieta) en la qual l’amor és substituït per la incondicional fidelitat de la ‘influencer-periodista’ Glòria Canabach envers un Adrià que ha revolucionat la cuina mundial, davant la seva pròpia família, representada per la seva neboda Lola, una jove visionaria, determinada a recuperar el prestigi gastronòmic del clan.
I també haig de confessar que malgrat ésser conscient de la necessitat de rodar els interiors en un decorat que reprodueix amb notable fidelitat tant el menjador com la cuina d’elBulli, m’ha sabut greu que a les imatges semblin llocs claustrofòbics i foscos que no representen en absolut la lluminositat i amplitud mediterrània del ‘temple’ que aquells que hi vam poder anar, hem conegut!
Però malgrat aquestes dues observacions (que no crítiques), vull afirmar que GÈNESI no és una sèrie que es dirigeix exclusivament a rosincs, sibarites o catalans orgullosos d’ésser contemporanis de dos genis que han reinventat la gastronomia a nivell mundial. És una història universal de superació, capaç de captivar les audiències molt més enllà dels amants dels documentals, que és el que li desitgem.