Expliquen al Port de la Selva que quan els veïns van començar a veure l’arribada del turisme, a les acaballes dels anys 50 del segle passat
Les famílies van decidir llogar-los les habitacions on vivien i aleshores la gent del poble ocupaven la planta baixa, degudament arranjada, després d’haver estat, a la majoria de les cases, el lloc que es feia servir com a cellers o a on es guardaven els estris de pesca.
Aquesta anècdota defineix força bé el turisme del municipi. Mai s’ha produït un creixement desorbitat com trobarem un cop arribem a la badia de Roses. Ben al contrari, les coses s’han fet amb mesura, perquè des de fa dècades es va apostar per la sostenibilitat, tant de moda dècades més tard, i així és com la imatge d’El Port es manté gairebé inalterable fins a dia d’avui. Força igual que a Cadaqués.
Val a dir que fins als anys 60, bona part del terme municipal era zona militar i això també provocava nombroses dificultats a l’hora de poder construir. Posteriorment tampoc va arribar mai un turisme de masses. Recordem que el Port de la Selva, però, ja havia estat descoberta abans de la Guerra Civil per una selecta colònia d’estiuejants catalans, entre ells els escriptors Josep Vicenç Foix i Josep Maria de Sagarra, que d’algun manera ja van posar de moda el poble a través dels seus escrits.
Ben entrada la dècada dels 60 és quan arriben els primers turistes que volen invertir, construint apartaments o segones residències. Es tracta de belgues que procedien de l’antiga colònia del Congo i dels pieds noirs francesos, procedents d’Algèria. Tot plegat va representar una entrada de diner per al poble i del qual es va beneficiar gent del mateix municipi ja que, a diferència d’altres llocs del litoral gironí, al Port de la Selva no hi van entrar masses promotors de fora.
Un dels llocs més emblemàtics del municipi, allunyat, però, del brogit del mar, és el monestir de Sant Pere de Roda. O Sant Pere de Rodes? Quin és el nom veritable. El reconegut filòleg català Narcís Garolera, que està casat amb una rosinca i tot i que nascut a Vic (1949) sovinteja les estades al poble i molt especialment des que és un catedràtic emèrit jubilat de la Universitat Pompeu Fabra. Des de fa uns anys ha iniciat la seva particular creuada davant les institucions per aconseguir la recuperació de la denominació històrica de la serralada, és a dir Roda.
Assenyala que “a començament de segle, la Generalitat de Catalunya, a través del Departament d’Obres Públiques, va col·locar a les carreteres de l’Alt Empordà una indicació turística que sorprenia els residents i desorientava més d’un visitant: ‘Monestir de Sant Pere de Rodes’. Fins llavors tothom n’havia dit ‘Sant Pere de Roda’ i amb aquest nom s’havien referit al venerable cenobi els escriptors i els historiadors –catalans i castellans dels darrers dos segles”.
Garolera porta més d’una dècada fent una recopilació documental de la seva tesi que es basa en el criteri etimològic de Joan Coromines, que “defensa a peu i a cavall la forma Roda, i li atribueix un origen cèltic”. En aquest sentit el filòleg atribueix el problema a l’aplicació d’una “confusió per contigüitat que s’origina en la proximitat del monestir de Sant Pere de Roda amb la vila veïna de Roses/Rodes, d’origen grec, i els noms que d’ella deriven. La confusió es va introduir i estendre quan la Generalitat va aplicar la norma toponomàstica de l’Institut d’Estudis Catalans, adoptada per aquesta institució acadèmica a partir de la forma establerta per la Gran Enciclopèdia Catalana i la Gran Geografia Comarcal de Catalunya”.
