Figueres és la capital de l’Alt Empordà, una ciutat de prop de 50.000 habitants que fa uns quants anys que intenta recuperar el prestigi de temps pretèrits.
Només cal recordar, per exemple, a Josep Pla, pel qual Figuera era una ciutat que admirava de ben jove i que va deixar ben clar al “Quadern gris”, el seu dietari de joventut, on entre altres referències confessa: “De vegades penso en la ciutat de Figueres. És un lloc on m’agradaria viure o almenys on em sembla que viuria fàcilment. (…) El primer descobriment del món, l’entrada en la seva correntia, se’m produí per Figueres. (…) La ciutat fou el primer nucli urbà que hagués vist en ma vida.”
Passejar-se pels carrers i places de qualsevol població, permet descobrir detalls de façanes i racons. D’espais nous i antics, d’edificis vells i moderns. A Figueres, un dels conjunts monumentals carregat de detalls per admirar, i molts d’ells poc coneguts, és l’església de Sant Pere que, per cert, l’any passat va celebrar el seu mil·lenari. Concretament, el 13 d’octubre de l’any 1020 és la primera referència documental fiable de l’existència de l’església i parròquia de Sant Pere de Figueres. La parròquia de Sant Pere de Figueres té l’origen en una petita església que es considera construïda de forma paral·lela amb la fundació de la vila.
D’aquest temple primitiu, previsiblement d’estil romànic, només es disposen de testimonis documentals que determinen la seva consagració al primer quart del segle XI. No va ser fins al segle XIV, després del fort creixement experimentat per la població arran de la Carta Pobla concedida pel rei Jaume I l’any 1267, que l’església es queda petita i comença una important reforma per ampliar-la. Llavors, el temple, es construeix seguint les pautes de l’estil gòtic. A l’inici de la Guerra Civil, l’any 1936, es va procedir a l’enderroc parcial del temple que es va desfigurar la seva estructura. Acabat el conflicte bèl·lic es va procedir a la reconstrucció però només es va poder conservar la nau gòtica, mentre que la capçalera i el campanar, entre altres elements, són de nova execució.
Al costat de l’església de Sant Pere, i a banda del Teatre-Museu Dalí, hi ha tota una ciutat per descobrir. Encara que hagin passat els anys, resulta evocador, quan es recorda aquest passat tant orgullós, la descripció que en feia –potser un xic frívola, però ben realista- l’escriptora Isabel Clara Simó quan va venir a viure a Figueres, el setembre de 1976. Ho explicava ella mateixa al seu llibre «Els racons de la memòria»: “La primera vegada que vaig posar els peus a Figueres anava a exercir, amb un posat tan ingenu com solemne, la meva funció de professora de filosofia, per a la qual tasca m’havia preparat a la Universitat de València. El meu encontre amb Figueres va ser sobtat, xocant, enlluernador. Jo venia de la València rendida, cansada, reumàtica i aclaparada, i anava a parar a un país rialler que es burlava del mort i de qui el vetlla”.
Afegeix que “vaig quedar enlluernada. Figueres era una ciutat europea. Als seus aparadors hi havia de tot. Es ballaven sardanes. Es desenvolupada una vida cultural intensa”. D’aquella època en té molts records definitoris del caràcter de la gent. Irònicament explica que “a l’Empordà s’ha follat sempre amb alegria, i les relacions adulterines han estat sempre comentades als cafès amb bonhomia i una inevitable malícia”. Tot plegat, fruit d’un temps i d’una època. Una Figueres que ja no tornarà, però de la qual sempre en quedarà un pòsit.