Molta gent es pensa que la idea de crear a l’Alt Empordà una de les discoteques més importants d’Europa, ha estat meva. I això no és totalment cert. El meu pare, Heinrich Spieker, va decidir traslladar les vides de la família Spieker de Dortmund a Roses d’una forma tant espontània com encertada l’any 1971, després d’una única visita en que una mena de Florentino Pérez alemany, Franz Westholt, li va oferir gestionar l’UNION HOLIDAY CENTER a Santa Margarida. A partir d’aquí, el meu pare es va convertir en un dels emprenedors més inquiets d’una regió que ràpidament va sentir com a ‘casa seva’! Era el creador de la Cafeteria 2000, del Bar Andaluz, del Restaurant Antic Català, un dels favorits de D. Miguel Mateu (Castell Peralada), d’El Rancho i també de la Sala de Fiestas y Congresos EL CID. Era una sala d’espectacles que oferia shows de flamenc i varietats d’excel·lent qualitat als turistes que ens visitaven. Cada setmana d’estiu, també presentava ‘gales’ amb grans estrelles de l’època – Julio Iglesias, Demis Roussos, Charles Aznavour, Lola Flores, Peret, Antonio Gades, Rafaella Carrá, etc., eren ‘habituals’.
A mitjans dels anys 70, però, aquest model de negoci s’estava esgotant. Els costos i cachets dels espectacles ‘en viu’ pujaven imparablement a mida que la televisió els oferia ‘gratis’ a casa de tothom. Aleshores, uns quants visionaris van decidir ‘girar la truita’ i convertir el públic de les seves sales i teatres – fins i tot d’alguna església – en principals protagonistes de les seves funcions. La més coneguda de totes: Studio 54, a Nova York. Però també Palace, a Paris, Limelight (a Nova York i Londres), etc. I el meu pare ho tenia clar: el futur de l’entreteniment era de les discoteques. Dit i fet: em va demanar si enlloc de continuar els estudis tenia ganes de dirigir una macro disco per a dues mil persones i amb 22 anys i moltes ganes de festa, òbviament em va faltar temps per a acceptar l’oferta. Ens vam associar amb els fundadors de Dorian Gray, una famosíssima ‘boite’ ubicada a la Terminal C de l’enorme aeroport de Frankfurt. Vaig fer uns ‘stage’ a alguns d’aquests locals i l’11 d’abril de 1980 vam obrir les portes de CHIC Roses.
Vaig tenir la sort de comptar amb un impressionant equip de persones que compartien la meva visió i entre tots vam aconseguir una fita que semblava impossible: convertir CHIC Roses en una de les millors discoteques d’Europa. Com passa moltes vegades, però, els èxits meteòrics generen tanta pressió, tantes expectatives, que l’energia de mantenir-se en boga constant genera un important desgast en l’ànima de qui carrega amb el pes de la màxima responsabilitat. Per postres, se’m van despertar les ganes d’afrontar altres reptes i a finals de 1988 vaig deixar la direcció en mans d’un company que venia de Platja d’Aro amb idees fresques i diferents, que van agradar al públic local, però no van aconseguir brillar a escala internacional.
Uns anys més tard, una extensíssima reforma estructural va intentar adaptar el local no només a les noves normes se seguretat, sinó també a una estètica més actual. I tampoc. D’altres llogaters i encarregats han intentat farcir les nits de CHIC de continguts més alternatius i ni així. Ni pintant les dues torres de l’entrada de negre – una ‘idea’ que sempre m’ha semblat una ‘fugida’ cap endavant – han donat cap resultat. Fa dos anys, fins i tot jo mateix vaig intentar ajudar a una nova propietària a recuperar el ‘glamur’ d’aleshores i res, tot i que en aquest cas fou per raons seria molt llarg d’explicar.
Ara, un CAMBIO DE GESTIÓN ens dona la benvinguda A CASA amb un pòster molt sobri i presumptament elegant, utilitzant només el blanc, el negre i daurats. Però quan anuncien la inauguració pel proper 3 de juliol, ho fan amb una estètica fluor en que ja ni el logotip de la discoteca guarda les proporcions de l’original.
Personalment, m’honora que tothom que ho intenta, sempre cerca emmirallar-se en el CHIC dels ’80. I òbviament desitjo tota mena de sort als nous ‘gestors’. Però si d’alguna cosa ha de servir la meva experiència, intentaria estalviar les exageracions pamfletàries. Un local no és ‘de luxe’ perquè el seu promotor així ho anunciï, ni una experiència ‘única’ perquè un eslògan ho proclami. Cal mesurar els anuncis superlatius i estructurar la oferta d’oci. A CHIC Roses res no era casual i tot tenia sentit. El secret de l’èxit sempre és treballar amb seriositat i dedicació.
SORT I ENCERTS!
