Llançà, de pirates i vinyataires a il·lustres escriptors d’estiueig

Seguint el recorregut pels municipis del litoral empordanès, a la recerca de fer una aproximació a la història i a la realitat del fenomen turístic, ens trobem que Llançà s’ha convertit, de ple dret, i sobretot en els darrers anys, en la capital de l’anomenada Mar d’Amunt, el sector geogràfic de la Costa Brava situat al nord del Cap de Creus. És la vila més important en número d’habitants (supera les cinc mil ànimes censades), però també acull nombrosos serveis i una intensa vida cultural i associativa.

A Llançà, bàsicament, hi ha un turisme de segona residència. Hi ha pocs hotels i càmpings. Per tant, es tracta de gent que té un apartament o el lloga o bé disposa d’un xalet. Es tracta d’una situació molt semblant a la de Colera o El Port de la Selva però a l’engròs. El terme municipal, força extens, està farcit d’urbanitzacions. Normalment, el turisme de Llançà també està format per gent del país que des de fa dues, tres o més generacions venen a estiuejar al poble.

Llançà, des del temps de la pirateria, estava dividit entre el barri del port i el nucli interior, la vila. Quan desapareix el perill, la zona marinera creix però no va ser fins a la dècada dels 60 quan el poble experimenta -com molts altres- un canvi espectacular. Fins aleshores havia estat un municipi molt agrícola -a on predominava la vinya i els olivars, fins i tot amb una franja d’horts vora el mar- i, sobretot, pescador.

Curiosament, en els anys del desenvolupament turístic, les finques agrícoles que tradicionalment havien estat considerades com les pitjors -és a dir les que estaven situades vora el mar- passen a cotitzar-se de valent. Aquesta situació va capgirar Llançà socialment -i econòmicament, és clar- de forma molt ràpida. La gent jove de l’època va començar amb rapidesa a dedicar-se a uns oficis nous, més atractius i amb possibilitats de fer diners.

A Llançà hi hagut escriptors tant cèlebres que hi ha estiuejat com Josep Palau i Fabre –que va estar a punt d’ubicar-hi el seu museu d’art contemporani, avui establert a Caldes d’Estrac, al Maresme- i Pere Calders. El recentment traspassat escultor gironí Domènec Fita hi té dues obres públiques, una d’elles dedicada al cèlebre autor de contes.

Del 1987 és la imatge que Fita va dedicar a Sant Vicenç, situada a la façana principal de la parròquia de Llançà. Té més de dos metres d’alt i està elaborada en pedra de Girona. L’autor explica en la fitxa d’aquesta obra que “fer escultures en pedra i jugar amb les seves múltiples facetes plàstiques és tot un plaer per les moltes possibilitats que això presenta. Si bé ja havia tingut ocasió de tallar pedra amb disc, tenia ganes d’ampliar la tècnica, i vaig poder satisfer el meu desig amb aquest encàrrec. Vaig fer una maqueta en guix partint d’un bloc que vaig anar serrant, preveient com resultaria l’escultura en pedra”. El 1995 se li va encarregar el monument funerari dedicat a l’escriptor Pere Calders, com dèiem il·lustre estiuejant del poble i a dins del qual reposen tant les seves cendres com les de la seva dona, Rosa Artís Gener. Està elaborat amb ciment i vidre.

Al cementiri vell de Llançà, situat al barri del Port, hi ha la tomba de Carles Sabater, el conegut cantant del grup de rock català Sau. Era una enamorat del poble, on estiuejava de petit i per això la família, després de la seva sobtada mort l’any 199, als 36 anys, va voler que les seves restes reposessin per sempre al poble que tant havia estimat.