Hi ha monografia que porta per títol “Santa Maria de Vilabertran. La preservació del conjunt monumental”, escrita per l’historiador Josep Maria Gironella i editada l’any 2017 per la Fundació Albert Tomàs Bassols. L’autor és un castelloní llicenciat en Història per la Universitat de Girona i doctor en Història medieval per la Universitat de Barcelona, i sempre ha reconegut que l’encàrrec d’escriure el volum li havia permès aprofundir i descobrir la importància de Vilabertran en el conjunt del patrimoni cultural de Catalunya i, concretament, del romànic. “Si estigués situat al costat de Barcelona, avui estaria completament restaurant i en plena activitat”, manifestà.
Potser cal que la mateixa gent que viu i estiueja al territori també el conegui i el visiti. El promotor de la iniciativa d’editar la monografia, Albert Tomàs, va morir l’any passat i fins al darrer moment es va dedicar en cos i ànima a la fundació que porta el seu nom i que inverteix en la defensa del patrimoni cultural de l’Empordà, va néixer a Vilabertran el 1935. No s’estava mai de dir que de ben petit va aprendre a estimar i a descobrir aquell monument i el seu valor patrimonial.
Es preguntava sovint “com és possible que entrats al segle XXI hi hagi tan a prop de Figueres un conjunt monumental tan ric i important, gairebé tancat, i del qual ningú, ni la propietat no sap què fer?”. Lamentava que “el monument no s’utilitzi per a cap fi, ni tan sols es promocioni, ni –el que és pitjor- que no hi hagi cap pla de futur en aquest sentit”. Com queda palès en el llibre, les idees aportades amb el pas dels anys per dotar de contingut l’abadia han estat moltes: arxiu comarcal, museu de l’Empordà, espai d’exposicions d’art contemporani, centre d’interpretació del romànic, etc. Cap ha s’ha pres seriosament. Per això anar-lo a visitar, i aprofitar per fer un tom el poble, ens poden ajudar a entendre la seva magnitud.
