Aquest (i molts altres) podria ésser el nou significat de l’acrònim d’un partit que fa molt temps ha deixat enrere qualsevol tret esquerrà o progressista per a convertir-se en una eina per a l’enriquiment personal i professional dels seus representants, que ha prostituït els seus antics valors republicans a canvi del ‘reialme’ de les cel·les de poder que ocupen els seus càrrecs institucionals i que ha après les ‘arts’ de la prevaricació, l’enxufisme i la corrupció dels millors a la Carrera de San Jerónimo de Madrid.
Per a parlar de la transversal i camaleònica metamorfosi d’ERC, però, no cal anar ni a Barcelona, la ‘finca’ on l’Oriol Junqueras exerceix el seu poder, tot i pactant uns pressupostos amb el President Salvador Illa, un dels més ferms defensors de l’aplicació del 155 contra Catalunya fa només nou anys. I menys encara a la capital del regne, on en Gabriel Rufian exhibeix la seva desfermada ambició per a convertir-se en el David de la política espanyola, tot reptant als dos Goliats de la dreta reaccionària, Santiago Abascal i Alberto Nuñez Feijóo, que estan condemnats a entendre’s si realment volen fer caure Pedro Sánchez.
Nosaltres, per il·lustrar la vergonyosa transformació d’ERC de partit polític al servei d’uns ideals compartits per molts catalans, en un mitjà per a beneficiar únicament i exclusiva a uns pocs dirigents que tenen la paella pel mànec, només cal que ens hi fixem en el nostre entorn més pròxim.
ERIC IBAÑEZ, la meteòrica ascensió d’un cobrador sense frac.
Després d’uns anys defensant la cultura empordanesa des del darrere del taulell de venda d’entrades del Museu de la Farinera de Castelló d’Empúries, l’Eric fou ‘rescatat’ per a tasques més notòries pel seu ‘col·lega’ d’estudis d’Història a la UdG, Joan Plana. Plana, el ‘Capo di Capi’ de la ERC més mafiosa a l’Alt Empordà, li assignà directament i sense passar per cap procés de selecció, la Regidoria de Cultura del consistori rosinc, gràcies al Pacte de Canyelles, que també el convertiria en alcalde els dos últims anys de la legislatura 2019-2023. Però la incapacitat de Plana per a repetir el càrrec ni tant sols després de ‘guanyar’ (amb menys d’un 24% dels vots) les eleccions del ’23, van relegar a Ibañez a Regidor a l’Oposició i cobrant una misèria. En conseqüència, fa un any anuncià la seva retirada ‘per motius professionals’ i a retornar l’acta de regidor en una entrevista a un mitjà electrònic local (VdR 26/06/25).
Roses recordarà Ibañez sobretot per aparèixer com a Regidor de Cultura a la inauguració oficial de la nova SUF – davant un públic que òbviament s’havia mudat per a l’ocasió – vestit amb bermudes, samarreta de màniga curta i xancles de platja.
Això sí – al seu anunci de comiat, l’Ibañez ens assegurà a tots els rosincs que amb prou feines dormíem pel neguit que patíem, que no ens havíem d’amoïnar per la seva absència, perquè els darrers anys “s’ha estat formant” de cares “a una nova oportunitat que li permetrà continuar treballant pel benestar dels rosincs des d’una altra vessant, la de tècnic de Cultura i Festes substituint a l’Anna Domínguez, de baixa per maternitat”. De fet, li van fer un contracte de tres mesos i va iniciar la seva trajectòria laboral a l’Ajuntament, tot agafant-se 12 dies de vacances, com sembla ésser habitual a qualsevol contractació temporal, tot i que els més ‘tontos’ ens acabem d’assabentar ara.
‘La plaça’, però, tampoc no la va poder guanyar, perquè només va quedar segon. I el seu ‘compromís’ amb Roses va durar just el temps que l’Ajuntament que l’havia mantingut a l’inici de la seva ‘carrera’ (el de Castellò d’Empúries), va convocar el concurs per al mateix càrrec (Tècnic de Cultura) a la Vila Comtal. I tampoc. Allà, només va poder quedar tercer i tampoc li van poder donar la feina.
Entretant, però, el seu principal ‘valedor’ Joan Plana que, segons diuen les males llengües com ara la de «La Gola dels Canals«, ja havia celebrat haver-se desempallegat d’un llastre que començava a frenar l’avenç de la seva pròpia carrera ‘política’, va haver de moure’s per ‘treure’s el mort de sobre’ i evitar mals majors. I com a ‘la nova’ ERC són més membres d’una ‘camorra’ que defensors d’uns ideals polítics, va trucar a la seva ‘íntima amiga’ Anna Massot, alcaldessa del municipi de la Vila i els Canals, per a exigir-li assignar la plaça de Cap de Gabinet, que havia quedat deserta fins a data d’avui, per al seu ‘vasall’.
A Castelló, per això, no donen crèdit. Veus acreditades afirmen que quan els operaris van col·locar una altre taula davant l’alcaldia, els funcionaris, sorpresos i estupefactes perquè ningú els havia advertit que de sobte feia falta un ‘càrrec de confiança’ del que s’havia pogut prescindir els tres anys anteriors, van preguntar “I què haurà de fer?”. La resposta no va poder evidenciar millor la prevaricació i l’enxufisme: “No ho sabem, però ja l’ajudareu!”
Si algú encara es pensa que ‘les portes giratòries’ són coses dels Presidents de Govern, ja veu que va equivocat. A Espanya, a Catalunya i malauradament també a l’Alt Empordà, només cal un xic d’habilitat demagògica i una bona dosis de retòrica, a més de molt poca vergonya, per a convertir el que és de tots en el ‘pati’ de casa teva. I d’això, en Joan Plana en sap com a pocs. Al cap i a la fi, quan va fracassar a compondre un nou govern a Roses i abans de ‘col·locar’ a l’Eric a l’Ajuntament de Castelló, es va saber ‘endollar’ ell mateix a la Diputació com a Vicepresident Segon de Turisme, una activitat de la que no té ni la més mínima idea i sobre la qual va sentenciar que “és un mal que hem d’aguantar” quan era alcalde. Això sí – la seva ignorància li surt ben rendible: més de 6.500 € de diners públics cada mes segons afirmen aquells que saben interpretar tot el que amaguen els ‘portals de transparència’ de les nostres institucions.