La vila de Roses és un dels municipis més turístics de tota la Costa Brava
En temporades bones, durant el moment àlgid de l’estiu -precisament, aquests dies, si aquest any no fos per les conseqüències de la Covid-19-, passa d’uns gairebé 20.000 habitants censats a una població flotant propera a les 100.000 persones. Això, forçosament, s’ha deixat notar en la configuració urbanística del terme municipal. El fenomen turístic a Roses, però, és molt anterior a la Guerra Civil com passa a altres pobles del litoral empordanès.
Als anys vint del segle passat ja venien a estiuejar a la vila els anomenats “culs blancs”, caracteritzats pel fet de portar sempre uns pantalons curts de color blanc. Normalment eren fills de famílies que havien nascut al poble, però que a començaments de segle havien marxat per diferents motius cap a Barcelona. Parlem dels Rahola, Pi-Sunyer, Vicens i altres. Són la gent que varen construir, entre altres, els edificis senyorials de la plaça Catalunya. Aquesta situació va quedar aturada pel conflicte bèl·lic i no es va revitalitzar fins als anys 50 quan arriben els francesos a la vila i es comencen a construir els primers hotels.
És en aquesta època quan s’edita el primer fulletó turístic, promogut per un grup de comerciants i hotelers de la vila, en el qual, curiosament, expliquen que a Roses hi estiuegen més de 1.500 persones! Als anys 60 ja es construeixen les primeres urbanitzacions (Santa Margarida, Mas Fumats, Puig-rom), la ubicació geogràfica d’alguna d’elles seria impensable en aquells moments. L’anarquia urbanística no es va aturar fins l’arribada dels ajuntaments democràtics, a partir de 1979.
Un espai especialment singular va ser la urbanització de Santa Margarida, a l’extrem nord dels Aiguamolls de l’Empordà. S’hi van construir uns canals, com a Empuriabrava, i es van combinar els xalets i petits blocs d’apartaments amb altres construccions més espectaculars, sobretot a davant de mar. Un Pla General força indefinit, que no es va començar a acotar fins fa pocs anys, va acabar de permetre aquesta situació urbanística que va acabar amb la fallida d’algunes empreses. Per cert, a vegades no cal pensar en els anys del franquisme per trobar-hi especulacions urbanístiques. Al 1929 es va començar a executar un projecte d’urbanització de la mateixa Ciutadella que passava pel seu enderroc. Per sort, no va reeixir econòmicament.
En general, a Roses, hi ha un turisme que repeteix, que és molt fidel. Però no només en apartaments i xalets sinó que el mateix fenomen es dóna en els hotels a on arriben a tenir clients de segona i tercera generació. Molts d’ells han estat fins i tot homenatjats pels seus propietaris. A Roses ha predominat el turisme francès però també hi venien alemanys i belgues a part, naturalment, de la gent del país, des de la colònia barcelonina fins a la figuerenca que és força nombrosa en zones com Santa Margarida.
Al llibre “La Costa Brava” de Josep Pla –i en l’edició publicada el 1975, tot i que el text no havia estat modificat des de més de 10 anys enrere per decisió de l’autor-, l’escriptor parla així de Roses: “Aquí, en contra dels que succeeix en altres llocs de la costa, l’espai vital és immens. Els edificis més grans no minimitzen en absoluta la dilatació que presenta el paisatge. Malgrat la gran afluència humana, els estius de Roses mai no produeixen aquella sensació d’angoixa i d’ofec que se sol experimentar en altres poblacions costaneres, sovint encaixonades en un marc geogràfic reduït”.
Avui no escriuria aquestes paraules, però sí que ens permeten recordar nombroses imatges del poble de fa unes quantes dècades. Una muntanya del Puig Rom pràcticament verge, les barques de pesca situades al mateix front de mar i el ‘xiringuito’ flotant, per anar a prendre una cervesa o un refresc amb alguna tapa, que durant la joventut dels nostres pares i avis va ser un lloc de visita obligada quan s’anava a la vila marinera. Una vila que ha experimentat els grans canvis produïts per l’arribada del turisme de masses i la corresponent allau de construcció de segones residències.
Tot i això, repetim, que Roses manté el encant i atrau milers i milers de persones al llarg de tota la temporada turística. Nogensmenys el títol que Pla li dóna en el llibre –“la capital turística del sector nord de la Costa Brava”- el continua mantenint de forma inalterable i indiscutible.
